Mai 202013
 

Quan la prioritat sembla que sigui aconseguir un titular de premsa cada, que pugui donar fe que estàs viu, és molt fàcil caure en contradiccions i, fins i tot, fer el ridícul.

El PSC fa temps que és l’autèntic especialista en aquesta pràctica i, dia sí i dia també ens sorprèn amb declaracions i posicionaments de vegades contradictoris amb els de pocs dies (o hores) abans.  Però el rècord, sense cap dubte, el va assolir la setmana passada, quan va votar, al costat de PP i Ciutadans, en contra de l’ús preferent del català a l’administració.  No va passar gaire estona perquè diguessin que tot havia estat una errada, i que la seva posició era la contrària a la del seu vot.

I jo em demano si els diputats que van votar ho fan tan mecànicament que un simple canvi d’ordre (suposant que aquest argument sigui cert) ja els destarota.  Doncs sembla que sí.  O potser van votar allò que el partit imposava i després es van adonar de la barbaritat a la qual havien donat suport?  O potser és que van votar amb convicció i ara volen fer creure que no?

Sigui com sigui, en trobem davant un nou cas no sé si de mala fe contra la nostra llengua o d’incompetència política.  En qualsevol cas, aquell seu lema de “fets i no paraules” se’ls ha tornat a girar en contra.  Això sí, han aconseguit tornar a ser portada, un dia més.  Però a quin preu?  Potser la dignitat de la nostra llengua, centre de totes les dianes, es pot permetre tanta tonteria?

Mai 182013
 

Què més ens hem d’empassar?  Què més hem d’aguantar?  Cal fer el numeret en un fals debat parlamentari contra una inquebrantable majoria absoluta?

La Llei Wert és la humiliació definitiva de Catalunya:  imposa la llengua, obliga la Generalitat a pagar la contraimmersió, crea una doble xarxa escolar discriminatòria per llengua, regula els continguts curriculars, controla el sistema d’avaluació, deixa en no res el nostre autogovern, afavoreix l’ensenyament privat (majoritàriament religiós, no ho oblidem), recupera la religió com a assignatura de ple dret…

Ras i curt:  el retorn al sistema educatiu del franquisme.  I que el disfressin com vulguin, que la realitat és aquesta, tal com s’ha encarregat d’aclarir Maria Dolores de Cospedal, en una autèntica i deshinibida apologia de la instrumentació política de l’escola.  Proveu a canviar-hi qualsevol referència a Espanya per referència a Catalunya i imagineu què podria arribar a passar.

Aquesta nova legislació serà el retorn del nacionalcatolicisme a l’ensenyament, amb una declarada voluntat adroctinadora.  Aquesta llei trenca la convivència a Catalunya, hipoteca el nostre present i ens deixa sense futur.

Què més necessitem per dir prou?  Tornar a aprendre com a lloros la llista dels reis gods?  passar el rosari els divendres?  o potser cantar el Cara al sol?  L’espanyolització dels nens catalans que va anunciar el ministre es posa en marxa sense contemplacions.

Quin serà el proper pas, directament dissoldre el Parlament, en nom de la unitat de la pàtria?  Al capdavall, per a questa gent, no hi ha cap problema a exhibir la proclama Kosovo es Serbia.  Aquesta és la seva idea de cohesió social.

Mai 172013
 

Ara que ja ens estàvem acostumant a sentir cada dia algun il.lustre tardofeixista titllant-nos de nazis, amb absoluta impunitat, inconsciència i manca de respecte a les víctimes d’aquell règim, però en el marc d’una estratègia perfectament estudiada, arriba una de les grans icones populars a Catalunya i, definitivament, posa les coses lloc.

Ara ja ningú no pot negar qui no té cap pudor a homenatjar aquells que van servir el nazisme.  El nazisme de debò, evidentment.  El de les cambres de gas i les execucions massives.  El de les estrelles grogues i la superioritat racial.

Més enllà de les paraules hi ha els fets, les imatges i l’evidència.  Al capdavall, la realitat i la veritat.

A veure qui gosa tornar a badar boca per dir segons què.

Mai 162013
 

El nostre país, com tots de fet, també té els seus intocables, aquesta de símbols o de referents socials que han de fer sentir l’orgull de formar part d’una societat determinada.  Com que som un país petit, en tenim uns quants, no massa, però uns quants, i alguns han estat notícia els darrers dies.

El primer, El Celler de Can Roca perquè ha estat considerat el millor restaurant del món.  El segon, el Barça, que ha guanyat la lliga amb una superiortat més que manifesta.

De tota manera, tant l’un com l’altre també han estat subjectes de notícies paral.leles:

El Celler, pel seu “Somni“, una performance artística, visual, sonora i gastronòmica reservada a dotze comensals escollits.  En els temps que corren, quan els bancs dels aliments no donen l’abast, em resulta un tant inoportuna (no sé si una mica ofensiva i tot) aquesta exhibició culinària tan exclusiva, tan selecta i tan elitista i, sobretot, tan esbombada per tots els mitjans de comunicació.

El Barça, per la seva rua que, cada cop més (ja sé que no sóc el primer que ho diu) és una festa privada dels jugadors, en què es perd el pudor a determinats comportaments, davant les càmeres i al damunt d’un autocar.  No sé si aquesta celebració ben regada en cervesa és el millor model, tant de comportament propi i del que se suposa que són els valors de l’esport, com del model que molts nens veuen en els seus ídols.  Potser una major protagonisme de les jugadores que també han guanyat la lliga  i compartien rua (per part del club), i una mica més de consideració cap al públic que els volia aclamar (per part dels jugadors) hagués estat prou bé.

Ara que pinten canvis arreu, seria un bon moment per replantejar moltes coses, moltes actituds i moltes maneres de fer, per adequar-les millor a la realitat i evitar algun que altre grinyol perfectament prescindible, sense que ningú hagi de perdre per això cap dels seus valors ni cap dels seus mèrits.  Potser només és qüestió de estar al cas de no contribuir a fomentar distàncies innecessàries.

És el preu que s’ha de pagar si realment s’aspira a l’excel.lència.

Mai 152013
 

Quan ja ens pensàvem que ho havíem vist i llegit tot, sempre hi ha una nova bestiesa que ens demostra que l’estupidesa humana, disfressada de no vull ni imaginar quin tipus de pensament científic.

La darrera mostra és aquest imprescindible article, apadrinat per lInstituto Juan de Mariana, vinculat a determinats sectors conservadors, propers a Esperanza Aguirre i la seva òrbita ideològica, sense anar més lluny.

“Vot censitari”, vet aquí un nou concepte que ajudarà a fer-nos una mica més democràtics.  Vot censitari és el contrari del vot universal.  Vot censitari vol dir que només puguin votar els homes, o els blancs, o els caps de família o, com es proposa en aquest article, qui pugui comprar el seu dret a votar.  Només aquells que són superiors a la resta, al capdavall.

No hi ha dubte que potser seria una bona manera de finançar l’estat.  Segur que hi hauria referèndums cada setmana, i també segur que sempre acabarien guanyant els mateixos, aquells que segons l’article han de gaudir del dret de dirigir la societat.

Fa fàstic pensar que un institut suposadament dedicat a l’estudi sigui capaç de plantejar propostes com aquesta.  I parlo de fàstic,  no de sorpresa, perquè ja sabem de quin pal van aquests del “que se jodan“, els que sostenen que només avorten les dones sense estudis, o el que recomanen als aturats que resin per superar l’engoixa.

Això ja no és ni classisme.  És directament apologia de la dictadura dels rics i del trencament social en castes superiors i inferiors.  I ara de manera ben explícita.

Aquesta gent ja perd fins i tot les formes, perquè saben que gairebé no els cal ni dissimular.  Per cert, com se’n diu d’aquells que defensaven la superioratat d’uns sobre els altres per raó racial?  Segur que algun col.lega de l’articulista m’ho sabrà respondre.  I em sembla que la resposta no serà “liberals” precisament, sinó alguna paraula que darrerament se sent massa, i amb massa frivolitat.

 

Mai 142013
 

Tots hem hagut, algun cop, de fer front a la crua realitat, massa sovint obertament oposada a la nostra fantasia.  Crec que aquesta és una situació normal i gens perniciosa, a priori, perquè qui més qui menys sempre aspira a alguna cosa millor.

La política no és gens aliena a aquest contrast entre allò que volem i allò que és .  Però aquí, les coses es compliquen.  Sense anar més lluny:

– Fantasia:  reduir l’administració i les despeses innecessàries.  Realitat:  convocar 3.223 noves places de militars i guàrdies civils.

– Fantasia:  una consulta a Catalunya pactada amb Espanya.  Realitat: ni el propi partit hi dóna suport.

– Fantasia:  reclamar nous socis de govern capaços de fer front a la crisi.  Realitat:  la situació econòmica que està generant el PP.

– Fantasia:  criticar les delegacions exteriors de la Generalitat per cares.  Realitat:  la despesa del Ministeri d’Exteriors.

– Fantasia:  una justícia igual per a tothom.  Realitat:  diferències de tractament si, per exemple, et dius Millet, o Borbón.

I podríem seguir amb els brots verd, amb llums al fons del túnel, amb indicis clars de recuperació, amb els èxits de les retallades…

Fantasia, sempre fantasia, que intenta amagar la realitat.

Sembla que la classe política ha perdut definitivament aquell desig humà de millorar la realitat, ni que sigui en somnis (com fem el comú dels mortals) només per seguir justificant interessos ben concrets, o per no deixar el poder, ni que sigui servint-se de declaracions fantasioses.

Potser el problema és que, en política, la fantasia esdevé mentida.  I el més trist és que ens anem acostumant a les seves mentides.  Gairebé tant com a les nostres fantasies.  Deu ser qüestió de supervivència.

Mai 132013
 

Els darres dies de la setmana passada ens  van deixar una notícia inquietant.  Molt més inquietant del que pugui semblar en un primer moment, i més si no acaba sent allò que diuen que és, sinó allò que em temo que podria ser.

Em refereixo a la petició d’expulsió del líder de l’associació islàmica més important de Catalunya, Noureddine Ziani, proper a CiU i que s’ha posicionat clarament per la independència de Catalunya.  Diu el CNI (aquesta gent que afirma que no han desembarcat a casa nostra, però que tot sembla indicar que sí que ho han fet, i de quina manera) que Ziani és un espia salafista.

Per una vegada, m’agradaria poder arribar a creure en el CNI, perquè si l’acusació que es llença sobre Ziani no és certa, i tot plegat és només un nou capítol d’aquesta guerra fosca, sorda i bruta contra el dret a decidir el nostre futur – ara sembrant el pànic entre la població immigrada- la cosa seria extraordinàriament greu perquè, d’una banda constituiria un nou atemptat contra la convivència pacífica al nostre país i, d’una altra, evidenciaria la manca de respecte a un projecte social d’integració en què moltíssimes persones, en tots els àmbits (social, educatiu, lingüístic, cultural…) hi han deixat quantitats ingents d’energies i de ganes de contribuir a crear una societat més lliure, més justa i més integradora, on tothom s’hi pugui sentir còmode.

Tant de bo, per un cop, el CNI tingui raó (cosa que dubto, no ho negaré) perquè l’alternativa és intolerable, encara que gens sorprenent.

 

 

Mai 122013
 

Va dir algú que caminar per la Segarra, en aquest temps, era com caminar a càmera lenta.  Alguna cosa deu tenir de veritat quan el paisatge primaveral d’aquesta part del país (entre d’altres) ens regala una imatge de monotonia verda només alterada pel moviment suau de les espigues quan s’alça alguna mica d’aire, i la presència d’algun que altre poblet que trenca el domini aclaparador del verd.

Viure a càmera lenta.  Quina idea tan fantàstica en un temps de presses i engoixes.  Ni que només sigui una estona, un dia festiu, per exemple, caldria intentar trencar la rutina, deixar-nos endur pel ritme que marquen les estacions i la pròpia terra i desar una estona al calaix aquest afany de córrer.

La primavera és un temps de contrastos, perquè mentre la natura esclata després de la llarga nit de l’hivern, amb tota la seva varietat de colors, també ens ofereix aquesta monotonia dels sembrats, com si vulgués mostrar-nos que cal donar temps al temps i aprendre a esperar que tot faci el seu curs, amb calma, perquè arribi la collita, en el seu moment just.  Ni abans ni després, per més que ens hi entestem.

Creuar la Segarra i tirar amunt, fins a Girona, per gaudir del seu temps de flors és una magnífica proposta per aquests dies, i una excel.lent manera de trencar la rutina i alentir el ritme.

 

 

Mai 112013
 

La brutal agressió contra les llengües (i ho dic en plural, pensant en l’espectre lingüístic universal) que suposa la llei de llengües de l’Aragó, més enllà de la conyeta fàcil de l’absurda denominació del català, constitueix un fet molt greu, en termes de respecte a la diversitat lingüística i a tot el que significa una llengua per als seus parlants.

No ens trobem davant de cap broma.  Recordeu quan van començar els intents de fer del valencià una llengua diferenciada del català?  No oblidem que ara té una infrastructura equiparable a la qualsevol llengua del món i que no és estrany trobar documentació traduïda al català i al valencià separadament, especialment per part dels poders de l’Estat.

La norma aprovada a l’Aragó ja preveu una acadèmia i podem fer apostes a veure quan trigaran els col.legues del PP madrileny a preparar versions de qualsevol cosa en català, valencià i lapao simultàniament.  Per cert, LAPAO és un curiós anagrama de LOAPA.

Insisteixo:  passada la sorpresa i la conyeta inicials, comencem a preocupar-nos, perquè aquesta aberració científica és tota una bomba perfectament pensada i carregada contra una llengua cada cop més trencada per imperatiu legal, que no per solidesa argumentativa ni per la voluntat majoritària dels seus parlants.  El català.

Poc li ha costat a la nostra estimada Alícia Sánchez-Camacho posicionar-se al costat als seus col.legues aragonesos, posant per davant absurds criteris polítics a realitats sociolingüístiques, per tal de fomentar la ruptura de la unitat de la llengua i, de retruc, de la convivència.  Es veu que hi ha parlaments que podem fer qualsevol cosa i altres no gran cosa.

Si aquesta darrera bestiesa és constitucional, quedarà demostrat que, tal com diu la també popular Soraya Sáenz de Santamaria,  ningú està per sobre de la Constitució i de les lleis.  Ni l’evidència científica.   Bé, això ja ens ho havia explicat el gran mestre de biologia Alberto Ruíz-Gallardon, de fet.  Però aquest és un altre tema.

Mai 102013
 

Kramer contra Kramer” és el títol d’una pel.lícula de 1979 (l’any d’aprovació del primer estatut d’autonomia de la Catalunya de postguerra) que m’ha vingut al cap tot repassant algunes de les darreres notícies sobre les disputes internes del PP.

Fa un parell de dies, el PP català plantava el president extremeny José Antonio Monago.  Ja és curiós que ni les representants més espanyolistes del sempre espanyolista PP català s’hagin volgut deixar veure al costat del seu company de partit.

Per la seva banda, la sempre present Esperanza Aguirre segueix amb la seva particular guerra amb el Govern en general, i contra el seu president, en particular.  Al pas que va, no descarto que acabi presentant-se també a les primàries del PSOE, per disputar un lloc tant a Rubalcaba com a Chacón.

Deuen ser problemes de parella, o de gelosia, o ves a saber què.  El cas és que aquestes lluites de poder al si dels partits no són alienes als socialistes ni als convergents, per exemple.  Però això mereixeria molt més temps i, francament, no em ve massa de gust.

Imagino que tot plegat deu ser perfectament normal, en la dinàmia pròpia d’aquesta mena de suma de clans que acostumen a ser els partits polítics.  Si no fos perquè em fa riure, fins i tot resultaria penós.  Encara que la gran pena és que s’estan rifant els nostres diners i el nostre futur, igual com es jugaven els Kramer el del seu fill.  I totes aquestes històries mai no acostumen a acabar massa bé, sobretot per als més febles.

 

css.php