gen. 312012
 

El govern espanyol, per boca del seu ministre de Justícia ha deixat ben clar que no té la més mínima intenció de facilitar la presència del català al sistema judicial, perquè prou sort tenim del “privilegi” de gaudir d’una llengua comuna.  Més clar impossible.

Per la seva banda, la consellera de Justícia  s’ha apressat a dir que s’està estudiant que sigui la Generalitat qui pagui les traduccions dels plets que es vulguin presentar en la nostra llengua, tot assumint que el català és una qüestió només catalana i que qui té  “vicis” (o manies lingüístiques), se’ls ha de poder pagar.  Malament rai.

Crec que va sent hora que comencem a tenir les coses clares i a saber quines són les nostres capacitats i quins els nostres oponents (allò de les fortalesses, les amenaces i tot plegat).  I si la justícia és un territori hostil per a la llengua, cal saber-ho i dir-ho en veu ben alta.  Al capdavall, ja tenim prou trajectòria històrica per valorar tots els convenis, acords de col.laboració, sistemes de traducció, personal de suport…  que s’hi han invertit per ser on som i perquè ens tractin com ens tracten, des de Madrid.

Si aquesta és la idea de respecte i protecció que l’estat aplica a les llengües que no sòn l’espanyol, més val tenir-ho ben clar i no anar amb cataplasmes per fer veure que les coses són com realment no són (ni seran mai), ni malbaratant diners en cortines de fum.

Ja n’hi ha prou d’enganys benintencionats i d’amagar aquells que ens agredeixen, en aquest cas a través de la llengua, intentant fer veure que així es garanteixen els drets lingüístics dels ciutadans.  Uns drets, com queda ben clar, que no tenim, ni ens deixaran tenir.  Les cartes sobre la taula, si us plau, i a actuar en conseqüència.

Només quan assumim que estem malalts podrem començar la recuperació.  Amb cataplasmes, en el millor dels casos, només emmascararem algun símptoma, alhora que dificultarem el diagnòstic.  Però això no cura.



gen. 302012
 

El diari Ara ha convocat una enquesta per saber quins són els millors versos catalans de la història, a partir d’una tria prèvia i aïllant-los del poema del qual formen part.  Rigor a banda -potser tampoc no és imprescindible- i a la vista del resultat, podem extreure’n una petita imatge fixa del pensament col.lectiu dels poc més de 3.000 ciutadans que hi han votat.

Els versos guanyadors, amb pràcticament el doble de vots que els segons classificats són de Miquel Martí i Pol:  “tot està per fer i tot és possible”.  En segon lloc, “És quan dormo que hi veig clar” de J.V. Foix i, en tercer, “Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra…”, de Salvador Espriu.  Per cert, al quart lloc trobem l’ùnica poetesa, Maria-Mercè Marçal, i el seu “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida”.

A la vista dels resultats, té el seu punt d’agror que, al nostre imaginari, encara hi sigui tan present la idea que tot està per fer, malgrat més de tres dècades de recuperació de la nostra identitat.  Tot i així, el pensament que tot és possible, sempre fa de bon recordar.  Si mirem el segon i tercer classificats, la cosa va entre la frustració per la nostra realitat i la necessitat d’evadir-se’n per veure les coses amb lucidesa.  Molt actuals, també aquestes paraules.

Però vull remarcar els versos qualificats en quart lloc.  Tota una declaració d’orgull, de realisme i d’actitud positiva.  Potser només així, homes i dones, serem capaços d’anar més enllà d’una terra covarda i salvatge i no ens caldrà dormir per veure les coses clares i per poder tirar endavant tot allò que som capaços de construir.

Espabilem, no fos cas que acabem recordant allò de “que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa” (divuitè classificat).

 



gen. 292012
 

Vivim uns temps en què tot ha de ser formal, seriós, correcte, si no volem carregar amb l’estigma de ser titllats de poc seriosos, informals i incorrectes i, en conseqüéncia, arriscar-nos patir la indiferència i el menyspreu del conjunt de la societat.

De fet, la crisi econòmica encara ha vingut a agreujar aquest sentiment col.lectiu de rigor i, de vegades, tinc la sensació que estem deixant sense espai la il.lusió i el sentit de l’humor. I això és greu, perquè amb una mica de transgressió d’aquesta convenció de disciplina mental gairebé monàstica, qualsevol cosa, fins i tot les més serioses i transcendentals, fan de més bon pair.

El darrer exemple l’he trobat en com és de fàcil convertir un vol en avió en una experiència única i gratificant;  fins i tot, crec jo, per a aquelles persones que tan malament ho passen quan han de volar. M’estic referint a l’actitud i a les pràctiques gens convencionals de la companyia sud-africana Kulala Airlines.

Com podem veure, complir la missió de transportar persones amb tanta eficàcia, eficiència i rigor com calgui, però fer-ho d’una manera divertida, simpàtica i amable, són qüestions absolutament compatibles.

Si un bon grapat d’empreses, de botigues, de mitjans de comunicació, d’institicions, fins i tot, tinguessin una mica presents aquestes actituds, segurament, la crisi seguiria igual, però estic convençut que la nostra vida i la manera com l’afrontaríem serien molt més agradables, perquè això sí que és gestionar emocions de manera positiva. Un 10, per la seva gosadia, als responsables de la idea, als de la companyia i, especialment,  al seu personal, que és qui la sap aplicar dia a dia i vol a vol.

Per cert, fantàstic el comentari del final de l’article, perquè reflecteix a la perfecció que el bon humor i l’optimisme s’encomanen.



gen. 282012
 

Vidas ejemplares és el títol d’una publicació que recordo vagament de quan era petit i anava al col.le. Imagino que n’havia llegit algun d’aquests pamflets il.lustrats i potser, fins i tot, me n’havien arribat a regalar algun exemplar, com a premi per alguna cosa o altra (malaguanyat obsequi…).

En qualsevol cas, amb l’aire neocatòlic que està prenent la nostra societat (Intereconomia fins i tot s’anima a defensar el creacionisme, i té parròquia), crec que és el moment de proposar una llista de vides exemplars, per raons diverses, que ben bé mereixerien un número d’aquella coneguda publicació, en el seu moment.  Estic segur que els sectors que promouen aquesta mena de retorn al passat que tot just estem começant a tastar prendran bona nota de les meves propostes.  No en tinc cap dubte.  Comencem:

Francisco Camps.  Exemple de generositat amb recursos públics, d’amor al proïsme, que ha patit persecució fns que finalment ha pogut restituir el seu honor. Tot un màrtir de la societat de la informació i dels mitjans insidiosos.

Maria Dolores de Cospedal.  Model de dóna i de respecte al pensament i els costums catòlics.  La ben plantada, en versió cañí.

Jose Mourinho.  Mirall de paciència i de constància, capaç d’esperar el que calgui per tal de fer arribar a qui la necessiti, la seva paraula, sempre encertada i oportuna.

Pepe.  Autentic profeta (només a casa seva) del joc net i dels valors de l’esport. Model a imitar pels més petits, perquè puguin esdevenir homes -això és cosa d’homes- sans, forts i honestos.

Iñaki Urdangarin.  Mostra viva de com amb habilitat i intel.ligència es pot arribar lluny en tots els àmbits (esportiu, laboral, familiar, econòmic… i fins i tot geogràfic).

José Maria Ruiz Mateos.  El poder de la fe, més enllà dels béns materials.

I molt em temo que de tant en tant hauré d’anar ampliant la llista, perquè la cosa promet, i tenim, com a mínim, una legislatura per endavant.

gen. 272012
 

La gent és la força de Catalunya.  Aquest és un lema que va fer fortuna fa uns quants, segurament perquè en un país petit i sense estructures d’estat com el nostre, la força de la gent, de cadascun dels seus habitants, és la veritable mesura de la seva capacitat real.

Ara, però, ens trobem amb la dura realitat que molts dels nostres actius més capaços, més ben formats, marxen.  Enginyers, infermeres, arquitectes, músics, metges, economistes, emprenedors, inverstigadors… se’n van, a la recerca de millors oportunitats i d’un lloc on poder desplegar el seu potencial, al servei i a benefici de la societat que els acull.

No sé si els que marxen són no no els millors, perquè això d’”els millors” sempre depèn d’amb qui fem la comparació, però segur que són bons i que no és igual comptar amb el seu talent que no comptar-hi.  D’altra banda, el nom no fa la cosa, com sabem prou bé.

I aquí ens quedem nosaltres, amb ganes d’avançar i amb la ferma voluntat de fer-ho, però perdent múscul de país, coneixement i oportunitats dia a dia, i sense projectes d’inversió més enllà de l’esperança del retorn de les obres o fiant el nostre futur a un turisme engreixat pel low cost.  Davant d’aquest panorama, val la pena recordar que l’any 2012 no es crearà a Espanya (ni a Catalunya, evidentment) cap plaça d’investigació.  Això per no parlar de totes les que s’han suprimit els darrers mesos.  Serà que estem massa ocupats fent un intensiu d’austeritat que ens fa cada dia més pobres (no a tothom) i amb menor capacitat de maniobra per tirar endavant el país i avançar cap a una societat més pròspera.  I encara hi ha qui n’està orgullós, d’aquestes polítiques.  Sembla que torna el “que inventin ells”, d’Unamuno, també a casa nostra.

Que n’és d’encertada aquesta vinyeta que corre per Internet, sobretot en aquests temps d’estupidesa i mediocritat disfressades de pragmatisme i de saviesa. Potser no estem “prou madurs” per a segons quines coses…

gen. 262012
 

Vull fer meva la gran expressió de Mohamed Jordi, el fantàstic personatge del programa La Competència, de Rac 1:  “se’ns pixen a la boca”.

Això és el primer que m’ha vingut al cap quan he sabut que un jurat popular ha considerat no culpables Francisco Camps i Ricardo Costa de l’afer dels vestits.  La veritat és que després de tot el que s’ha sentit en el judici, que aquests dos personatges surtin sense càrrecs fa pensar que la corrupció, el moviment d’obsequis de luxe, l’ús i abús dels càrrecs públics… deuen ser pràctiques legals en aquest país.  Greu.  Molt greu.

Aquest afer, però, s’afegeix a molts altres que estem patint els darrers temps:  uns negocis més que estranys del gendre del rei, amb intent d’amagar-ho, per part de la corona inclòs;  un sistema bancari que ens ha portat a la ruïna i que segueix rebent i rebent diners públics;  una classe política que ha fet de la mentida pràctica habitual; una església catòlica supersubvencionada malgrat la crisi i que dissenya la ideologia dels governs;  fins i tot, un jutge únic de 85 anys que dóna cobertura a la violència en l’esport…  i molt i molt més.

I el més greu:  ens demanen respecte i adhesió.  Respecte i adhesió a aquesta bufa paròdia de democràcia i de justícia?  Mai de la vida.  Entomarem el que vingui i ens revelarem quan puguem, perquè mereixem alguna cosa millor que aquesta vergonya, però ni el més mínim indici de col.laboració ni de comprensió amb aquells que ens escanyen sense pietat per seguir mentenint uns privilegis indignes.

Aquesta gent fan bo Mohamed Jordi.  Tots plegats se’ns pixen a la boca, en una barreja de burla i humiliació.  I nosaltres som incapaços de reaccionar ni d’anar més enllà de proclames buides i de declaracions d’intencions que no ens porten enlloc.  On són els líders polítics i socials de debò?  On són els millors, aquells que ens han de fer avançar?

Aquesta sentència ha estat la gota que ha fet vesar la meva paciència.  Avui, amb tot el dolor de la derrota, li he recomanat a la meva filla que, si té ocasió (els coneixements i la capacitat ja els té), que marxi d’aquesta merda de país i construeixi la seva vida ben lluny d’aquí, amb pena potser, però amb glòria, orgull i dignitat.

gen. 252012
 

Llegíem fa un parell de dies que Espanya s’oposa frontalment al referèndum d’independència d’Escòcia i que estaria intentant de torpedinar-lo tant com fos possible o, fins i tot, de vetar-lo.

I jo em demano:  on és la notícia?  Ja sabem que Espanya és absolutament contrària a qualsevol intent de segregació de la seva indissoluble unitat i aspira a què la resta d’estats, si més no europeus, facin el mateix, en un exercici d’adoctrinament centralista més que dubtós, pel que fa a qualitat democràtica.  Des d’aquesta perspectiva s’entén la seva ridícula postura de no reconèixer encara la independència de Kosovo.

La sort és que encara hi ha estats amb una mica més de sentit comú i dubto molt que Espanya pugui fer gran cosa massa efectiva per impedir aquest referèndum.  No tinc cap dubte que es farà, quan toqui, i que la Gran Bretanya acceptarà el resultat, sigui el que sigui.

L’argument espanyol és el de sempre:  la por a l’encomanament de la febrada segregadora a Catalunya i Euskadi.  Què trist és que a aquestes alçades de la pel.lícula encara es mantinguin uns principis tan anacrònics, perquè per més que cridin, la realitat és tossuda, i Kosovo seguirà sent independent, Escòcia podrà decidir el seu destí i nosaltres seguirem el camí que els nostres representants polítics, els que nosaltres votem, tinguin el valor, o la covardia, d’encarar.

En qualsevol cas, un nou ridícul d’Espanya en el posicionament davant d’Europa i del món (perquè en realitat no té cap poder ni cap capacitat real d’influència sobre el procés del referèndum d’Escòcia)  i una nova notícia que, de tan sabuda i esperable, ja no és ni notícia.

El meu menyspreu més absolut a tanta estupidesa.

gen. 242012
 

Fer país és, entre moltes altres coses, contribuir a projectar les formes d’expressió pròpies, tant si parlem de llengua, com de música, de cinema, de dansa, de teatre, de pintura, d’arquitectura…  arreu del món.  Només d’aquesta manera serem capaços d’aconseguir que se’ns reconegui com a territori amb identitat pròpia i amb una cultura sòlida i singular.

I ara resulta que, amb un govern que es proclama nacionalista, l’Institut Ramon Llull envia, per representar Catalunya a Europa, un grup de flamenc que canta en espanyol.  Fantàstic.  Suposo que deu ser allò de la multiculturalitat o de la capacitat de sumar i d’integrar, o potser un nou tribut a pagar per fer-nos simpàtics i amables a Espanya (missió imposible).  Qui ho sap…

Sigui com sigui, és molt difícil justificar aquesta tria, per molta qualitat que tinguin Las Migas en el seu estil, i, sobretot, explicar per què la representació de Catalunya no s’encarrega a qualsevol altra formació amb moltes més arrels en la cultura, en la sonoritat i en la idiosincràsia del país.  Però bé, això és el que hi ha i, molt més enllà de les proclames sobiranistes, cada cop més buides de contingut, allò que realment es fa parla per si sol, amb claredat meridiana.

Ara, a veure qui podrà sostenir que una nina vestida de flamenca o la bandera de tres franges amb el toro no són símbols que ens identifiquen i amb els quals ens projectem al món.  O potser és aquest l’objectiu?

De moment, ja sabem el concepte de cultura catalana que tenen el Llull i l’ICEC (per cert, calia canviar el nom d’Institut Català de les Indústries Culturals pel d’Institut Català de les Empreses Culturals, amb tot el que comporta i en els temps que corren?).  Caldrà estar atents a futures iniciatives.

gen. 232012
 

De vegades em fa l’efecte que els catalans estem condemnats a patir, fins i tot quan no cal, o a menystenir els nostres actius com a país, no sé ben bé per quina mena de complex o de mecanisme psicològic que ens desencadena un procés d’autodestrucció difícil de comprendre.

Aquests darrers dies, el diari Ara ha dut a terme una enquesta per saber quina, segons el parer dels seus lectors, és la millor sèrie catalana de la història de la nostra televisió.  El resultat, que es va fer públic ahir, no sorprèn tant per la sèrie escollida, sinó per la reflexió que se’n pot derivar.  La sèrie en qüestió és Plats bruts.  Paral.lelament, Ara també ha demanat a quatre professionals del ram la seva opinió, en una mena de microenquesta, i el resultat ha afavorit Porca misèria.

La primera cosa que he pensat a la vista del veredicte és que darrere de totes dues sèries hi ha Joel Joan, un personatge que sembla molt difícil d’encaixar dins dels tancats paràmetres mentals de molts catalans.  No sé jo si un creador com aquest, que a més ha tingut el valor de posar en marxa l’Acadèmia del Cinema Català i de promoure els Premis Gaudí, en qualsevol altre país, diguem-ne “normal”, no tindria un reconeixement molt superior al que té al nostre.

No sé si serà per la seva gosadia en determinats projectes, per la seva clara militància independentista, o per alguna mena de barreja entre odi i enveja, o simplement que no és prou políticament correcte i polit per a una societat catalana que encara beu massa sovint de les fonts d’un endreçat noucentisme maquillat de postmodernor i de disseny, però Joel Joan no acaba d’aconseguir un consens general amb el seu treball.

Som, definitivament, un país estrany on l’èxit, de vegades, aboca a la destrucció.  Potser és que estem tan acostumats a patir i a perdre que encara no hem aprés a gaudir de l’èxit ni a valorar com cal les nostres autèntiques capacitats.  Lamentablement, per aquest camí no anirem enlloc, per més qualitat o més riquesa que siguem capaços de generar.

gen. 222012
 

Un tast de voluntat a prova de tot és el que m’enduc cap a casa cada cop que puc visitar i parlar amb calma amb gent d’Occitània.   L’occità és, segurament, un dels pobles més perseguits i més pretesament humiliats d’Europa, tot i ser hereu, sense anar més lluny, de la literatura medieval més significativa del vell continent: la dels trobadors.  Els occitans han aprés a conviure amb una mena de realitat múltiple i simultània, on no hi manca la seva pròpia consciència nacional, paral.lela a una determinada adscripció jurídica i administrativa, o el coneixement de la seva llengua al costat d’una vergonya apresa (per induïda) a usar-la en públic (soyez propre, parlez français -sigueu polits, parleu francès, poc més o menys-).

L’Estat Francès ha intentat per tots els mitjans ridiculitzar i menystenir fins a l’extinció qualsevol llengua diferent de l’oficial de la República i, en el rànquing de víctimes, l’occità s’emporta la palma, segurament pel seu enorme pes històric.  Malgrat tot, la voluntat de ser, de seguir sent, continua viva i, lentament però de manera constant, va esgarrapant petits espais de presència pública.  Música, educació, literatura, cinema, internet… són àmbits on la llengua d’Òc es resisteix, i de quina manera, a desaparèixer.

I com és possible?  Crec que gràcies a la inquebrantable voluntat de ser, més enllà de qualsevol obstacle, de qualsevol agressió, de qualsevol humiliació.  Faríem bé els catalans d’aprendre una mica dels nostres veïns del nord i refermar-nos, individualment i com a poble, en la nostra voluntat de ser, perquè resulta massa fàcil llençar la tovallola davant de les contínues agressions que ens arriben d’Espanya i la seva nova andanada unificadora i d’aniquilació econòmica.

La voluntat és la gran força motriu de l’evolució i del progrés.  Si sabem què volem i si realment ho volem, és possible aconseguir qualsevol cosa, per més difícil que sembli.  I això ens ho podem aplicar, a nivell individual, cadascun de nosaltres, a quasevol aspecte de la nostra vida, perquè com va dir el poeta: “serem allò que vulguem ser”.

css.php