Gen 022012
 

Avui, això m’ha sortit una mica massa llarg, però amb la que està caient, i amb la que s’endevina, vull plantejar algunes reflexions sobre els treballadors públics que serveixin per comprendre una mica millor el punt on som o, si més no, per plantejar dubtes i elements de debat.

1.  Les adminsitracions públiques, formades per personal permanent, són una garantia d’estabilitat i de prestació dels serveis públics bàsics més enllà de les circumstàncies polítiques i dels canvis de govern.  Un bon exemple recent el tenim a Bèlgica, on els serveis públics han seguit funcionant mesos i més mesos sense govern.

2.  Durant alguns anys concrets, l’oferta pública d’ocupació es va utilitzar per reduir (maquillar?) les dades de l’atur, encara que fos a costa d’incrementar la despesa pública.

3.  Parlar d’empleats públics és parlar d’un univers que va de policies a mestres, metges i infermeres, passant per bombers, administratius,  o tècnics i professionals de tots els àmbits.  Reduir aquesta diversitat a la denominació “funcionari” és tan acurat com parlar de “planta” per referir-se a l’univers vegetal.

4.  Els sous del personal de l’administració (parlo de la de la Generalitat, que és la que conec) raríssimament han pujat per sobre de l’IPC anual, ni en anys de bonança econòmica, quan els sous privats es van disparar, i de quina manera.  La pèrdua de poder adquisitiu és ben real, any rere any.

5.  Com a conseqüència, en bona part, dels dos punts anteriors,  es van anar substituint les millores salarials per l’increment dels dies de festa, amb la consegüent paradoxa de primar amb “no treball” (dies de festa), o amb aportacions a plans de pensions (injecció constant de diners a una determinada entitat bancària), en comptes de fer-ho amb retribucions (per un treball fet).  Evito parlar de qualitat i de productivitat, al respecte.

6.  Des de fa anys s’han anat creant empreses públiques i mixtes que han assumit part de la feina que fins aleshores es desenvolupava directament des de l’administració i que no tenen gran cosa a veure, a nivell retributiu ni econòmic, amb el que he comentat fins ara.  Quan s’ha privatitzat el servei (cas de la ITV, per exemple) els canvis (no sempre positius) en l’equilibri cost/servei s’han fet més que evidents per als seus usuaris.  En aquest punt, estaria bé plantejar-se si volem o no serveis públics.

Amb tot plegat, què tenim?  Unes plantilles descompensades al llarg dels anys (massa grans en alguns casos i insuficients en altres ), situació potenciada per la desaparició d’algunes feines i per l’aparició d’altres de noves (què se n’ha fet de les mecanògrafes, sense anar més lluny?), una política salarial ineficaç, artificialment “engreixada” amb dies festius  i, al capdavall, una percepció social de situació de privilegi, en cap cas atribuïble als propis treballadors (nosaltres no fixem les condicions laborals, contractuals, ni retributives), sinó als responsables de les polítiques públiques durant les darreres dècades.  No oblidem que Catalunya va tenir l’oportunitat històrica de crear una administració nova i no va saber fer-la moderna, sinó que hi va reproduir els vells models franquistes.  I això, després, costa molt de canviar -o fa mandra posar-s’hi- i més sota contínues pressions electorals.

En resum, potser el problema dels teballadors públics no és l’estabilitat laboral (aquest hauria de ser un gran objectiu de país, en tots els sectors:  garantir la feina -i no simplificar l’acomiadament-) sinó unes decisions erràtiques, que s’han anat prenent en funció de circumstàncies socials determinades, del color i les prioritats del govern de torn i de disponibilitats pressupostàries concretes, i que s’han anat superposant unes a altres, sense gaire lògica de conjunt.

O algú pot pensar que és especialment motivador veure com es “recompensa” amb festes (no cal que vinguis) i no amb salari (pagament per una feina feta -ben feta, en la major part de casos-)?  Realment no hi trobeu un clar menyspreu pel nostre treball?  Què pensaria un treballador privat que veiés que l’empresa s’estima més que no hi vagi que no que treballi més i millor i amb millors condicions de sou, si cal?  Segurament, que l’amo no hi toca prou, o que realment no el vol.

I per acabar, per incorporar més elements de reflexió, o de polèmica, recomano la lectura d’aquest article, o d’aquest altre.

 

css.php