març 312011
 

S’ha de ser molt mesquí per prendre a algú tot el que es pot i, tot seguit, demanar-li que s’administri millor.

Això és el que està fent el Govern d’Espanya amb la Generalitat de Catalunya.  No n’hi ha prou amb generar-nos un dèficit brutal (60 milions d’euros diaris); ni amb mentir misserablement fins a les darreres eleccions, afirmant que els nostres comptes eren correctes -per justificar la bondat d’un tripartit agònic-; ni amb un esforç de contenció del dèficit enorme, sobretot comparat amb altres territoris, on estalviar sembla pecat.  No, no n’hi ha prou.  Encara tenen la barra de dir-nos que hem de fer una reducció de la despesa del 20% (el doble del que ja està reduint la Generalitat). Gairebé 6.000 milions d’euros.

Davant d’aquesta autèntica bajanada, només em ve al cap pensar:  i si deixem de contribuir a la "solidaritat" amb Espanya una temporadeta, què?  només en un any retindríem a Catalunya 21.900 milions d’Euros.  Fora dèficit, i de llarg.  Però és clar, això obligaria a altres comunitats "pobres" a viure d’acord amb les seves possibilitats, no com ara.  I això no agrada quan t’has acostumat a la bona vida fàcil.

De tota manera, no patim.  L’objectiu de tot plegat no és econòmic, no.  És polític.  Cal carregar-se l’autonomia de Catalunya, al preu (i mai més ben dit) que sigui.  Ara cal saber quant estem disposats a pagar, i no només en moneda de curs legal.  La paciència s’acaba, fins i tot la dels més pacients. Oi, president Pujol?



març 302011
 

Llegeixo que el líder del PP, Mariano Rajoy va fer el tret de sortida de les eleccions europees de 2009 a bord d’un vaixell propietat d’un important narcotraficant.  Es veu que el tema mariner té tirada…

Ignoro si algun cap de gavinet o de protocol va ser cesat per aquesta gran "ocurrència".  Potser no, de fet.  Ara tot són explicacions:  que si es va improvisar sobre la marxa, que si no sabien de qui era el vaixell…  tant li fa.  Tant assessor, tant assistent i tanta gent al voltant… una mica difícil que ningú sabés què passava.

Si aquest és el futur president espanyol, anem bé.  No sé si pensar que el nivell d’incompetència de determinats polítics és superior al que imagino, o és que, realment, hi ha amistats molt perilloses (el PP n’hauria de saber molt d’això). I ja se sap que la família te la trobes, però els amics els tries.

En qualsevol cas, molt il.lustrativa, l’anècdota.



març 292011
 

Nou debat a l’educació (tot ajuda a desviar l’atenció d’allò que és fonamental):  com han d’anar vestits els alumnes a l’escola?

La consellera Rigau demana als centres que facin una reflexió sobre com han d’anar vestits els seus alumnes.  I deixa entreveure allò de les diferències de poder adquisitiu, les modes i tot plegat. Un cop més llença la pedra i amaga la mà, perquè ja diu que no pensa legislar sobre la matèria.

Ja hi tornem amb el tema dels uniformes.  Doncs miri, consellera, no, no i no.  Tota persona té dret a la pròpia imatge, oi?  Si el problema són els pantalons massa caiguts, o els escots massa generosos, o les marques, o els vels, comenci a treballar l’educació, les normes de convivència social i les pautes estètiques en funció del context, però no condemni els nens i adolescents del meu país a vestir amb un ridícul uniforme, tot sovint clarament sexista i retrògrad.

Que s’obri un debat sobre com cal anar vestit a l’escola (o a qualsevol altra activitat social) em sembla bé i molt educatiu, però intentar resoldre conflictes (conflictes a ulls de segons qui, evidentment) a base d’uniformes, no em sembla ni recomanable, ni educatiu, ni democràtic, fins i tot.

Nova cortina de fum, em temo, per amagar les vergonyes d’un sistema educatiu que fa aigües per tot arreu.



març 282011
 

Llegeixo la notícia d’un estudi de la London Schoool of Economics, que demostra la incidència zero de les descàrregues d’Interent respecte a la caiguda de venda de discos.  I no em sorprenc.

Llegeixo que ja tenim un nou acte que diu que les pàgines d’enllaços no fan res de delictiu.  I no em sorprenc.

Llegeixo que la ministra Gonzàlez Sinde treu ferro a la sentència de l’Audiència Nacional que declara nul.la la norma que va regular el tristament famós canon digital.  I no em sorprenc.

De fet, la realitat és la realitat.  Per més que ens vulguin negar l’evidència, intentant fer passar per pobres víctimes molts especuladors musicals i cinematogràfics, la societat es mou, evoluciona, canvia. I qui no canvia, qui no es vol moure, qui no vol evolucionar, està condemnat al fracàs, o al ridícul, com els arguments i les explicacions d’una ministra tancada en banda a la realitat.

La ciència i la justícia van per un cantó i el Govern d’Espanya per un altre.  I no em sorprenc.

març 272011
 

El dia 21 de març, l’edició digital d’El Periódico publicava dues notícies seguides: "Detingut el rector de Sant Cebrià de Vallalta per suposats abusos sexuals" i "Detingut el director porno Pablo Lapiedra per gravar pel.lícules amb menors".

En tots dos casos la detenció té a veure amb abusos a menors.  En un, arriba després d’una ordre de recerca a través de la Interpol; en l’altre, com a resultat de la denúncia dels pares d’una nena.

En algunes ocasions, l’atzar ens posa al davant dues cares d’una mateixa moneda.  Ara caldrà estar atents a com es resolen totes dues detencions, veure què hi ha de cert en tots dos casos i, finalment, comprovar si la justícia és justa i igual per a tothom.

La meva intuició, però, diu que d’un dels afers no en tornarem a sentir parlar.   Imagineu de quin?

març 262011
 

Preparem-nos:  el Govern d’Espanya està preparant més normes que limitin, encara més, la despesa de la Generalitat.

No tinc cap dubte que aquesta nova legislació no ens serà, en absolut, favorable. Fins ara, a cada bugada (reforma legal) hem perdut un llençol (capacitat de decisió) i res no indica que aquesta dinàmica hagi de canviar a millor.

Però no patim, el que segur que no es limitarà serà l’aportació de Catalunya a la solidaritat amb les "comunitats menys afavorides".  Aquesta aportació sí que sembla que no tingui limits.  En això segur que no imitaran el model alemany que tant els agrada per a segons què.  Quina barra.

Ara només són unes primeres declaracions, però preparem-nos, que pinten bastos.  I el Govern de la Generalitat entestat amb el nou pacte fiscal, o concert econòmic, o el que sigui… Ho tenim clar.

Ja ho va dir el president Pujol:  o rendició o independència.  I els esdeveniments li van donant la raó.

març 252011
 

"La independència empobreix Catalunya".  L’afirmació és de la diputada Laia Bonet, portaveu del PSC al Parlament de Catalunya.  Ho solta i es queda tan ampla.

Amb tot el respecte, li demanaria en què es basa per fer aquesta afirmació.  Crec que a aquestes alçades ningú no pot dubtar que les úniques dades reals, objectives, científiques i quantificades de l’empobriment de Catalunya són, fonamentalment, les que reflecteixen l’impacte de l’expoli econòmic que ens perpetra Espanya any rere any (60 milions d’euros diaris, si fa no fa).  Algunes d’aquestes dades, per cert, les han fetes públiques organismes vinculats a diferents governs dels quals el seu partit és o ha estat responsable.

Per tant: "La dependència -d’Espanya- empobreix Catalunya".  I deixem-nos d’afirmacions demagògiques sense cap base científica, que el Parlament de Catalunya mereix una mica més de rigor.

març 242011
 

Sempre m’havia considerat una persona ideologicament situada a l’esquerra, però d’un temps ençà començo a creure que sóc de dretres, sense saber-ho.

Si ser d’esquerres és compartir ideologia amb gent com la Sra. Imma Mayol, autoproclamada antisistema i defensora dels cotxes de menys de deu anys, està clar que jo no ho sóc, d’esquerres.  I és que em resulta una burla absoluta la simple ocurrència de prohibir circular vehicles de més de deu anys, en un país plagat de mileuristes (en el millor dels casos) i on les vendes d’automòbils cauen des de fa molts mesos, i no perquè a la gent, de cop, no li agradi comprar-ne de nous, sinó per la misserable situació econòmica que patim i de la qual crec que el seu grup polític té alguna responsabilitat.

Però és clar, des de postures pijo-progres, tot es redueix a la defensa bucòlica del medi ambient, sense tenir en compte les necessitats ni les dificultats de la gent del carrer. Potser, fins i tot, acaba sent més honest callar i buscar una jubilació de luxe al senat, que ja és dir.

Sra. Mayol, aquests dies m’ha fet venir al cap la lletra d’una cançó de fa molts anys (em sembla que del Quico Pi de la Serra, però potser m’equivoco) que venia a dir:  "feixista, si tu vas al cel, com tu i jo som diferents, jo me’n vull anar a l’infern".   Doncs me l’aplico, però respecte a la seva esquerra progre, capaç d’insultar així als que menys tenen.

març 232011
 

En una recent entrevista a Tribuna TV, la directora general de Política Lingüística, Yvonne Griley, reflexionava sobre un dels grans mèrits del sistema educatiu català, fonamentat en la immersió lingüística: el de no generar una doble xarxa educativa (en català i en castellà) i, al capdavall, no generar una societat dividida lingüísticament.

Aquesta característica del nostre sistema educatiu ha estat clarament reconeguda i valorada arreu del món com a model d’èxit, tant a nivell escolar, com de cohesió social.  Arreu del món, evidentment, menys a Espanya.  No ens enganyem, darrere dels recursos de suposats pares amb fills lingüísticament maltractats a l’escola, o dels polítics de qualsevol signe que demanen una igualtat (impossible, de fet) entre català i espanyol, no hi ha altra cosa que una voluntat decidida de dividir la societat entre nacionalistes (catalanoparlants) i constitucionalistes (castellanoparlants), en un paral.lelisme sospitós amb Euskadi. A manca de terrorisme, bona és la llengua com a pretext per a la divisió i l’enfrontament.

Des d’aquest perspectiva, tot té sentit:  els recursos, les sentències, les mentides, les apel.lacions a la llibertat… Cal trencar la societat catalana en dos, perquè només així una de les dues, la que té un estat al darrere, s’imposarà sobre l’altra.  El suposat conflicte lingüístic no és més que un dels escenaris d’aquesta guerra sorda però brutal. 

Per això, per garantir que no ens trencaran el país, és que ens cal defensar el que som i el que ens ha costat tants anys construir.

març 222011
 

Darrerament observo determinats arguments i determinades actituds que no sé si pensar que són manies meves o és que la nostra classe política comença a patir tics antidemocràtics.  Sense anar més lluny:

– La postura de l’Ajuntament de Barcelona contra la consulta del 10A, ja als tribunals.

– Allò que tant repeteix CiU que un referèndum d’independència només es pot convocar amb la seguretat de guanyar-lo.  Jo aquests referèndums només els recordo dels temps de Franco.  En democràcia, un referèndum es guanya o es perd, però es fa.

– La denúncia contra Vilaweb pel cas Vilaró.

– La criminalització de les autonomies com a origen de tots els mals.  Potser volen reinventar la constitució i unificar l’Estat pel seu compte?

– Algunes solucions a la crisi, com la de Rajoy de treballar més hores i cobrar menys.  I tots els acords sindicals i drets dels traballadors aconseguits en democràcia i durant anys i anys?

– Les mans i mànigues dels tribunals per evitar que Sortu es presenti a les eleccions municipals, tot i que presenta uns estatuts que compleixen la Llei de partits de manera ben explícita.

– Les sentències del Tribunal Constitucional que arriben quan el precepte recorregut ja ni és vigent, com en el cas dels horaris comercials.

No sé, potser és que pateixo de manies, però em reconec una certa por al retrocés a moltes posicions que considerava superades fa dècades.

css.php