oct. 312010
 

Mala setmana, aquesta.  Ahir van enterrar Marcelino Camacho.

En una època de greu desprestigi dels sindicats, Camacho ens ha fet girar els ulls cap a un temps de personatges coherents que van fer possible la recuperació dels drets segrestats pel franquisme.

Avui, quan els nostres sindicalistes no van més enllà de jugar-se uns bons resultats electorals i una presència social que els permeti conservar el poder, en un temps en què sembla que hem de renunciar a tot allò que ha costat tant de guanyar, esdevé balsàmic redordar aquells que pels sus ideals, amb la coherència per bandera, es van jugar, per aquets drets, per aquesta justícia social, senzillament, la vida.

Avui he tornat a mirar amb un afecte molt especial un vell jersei roig, de llana, que tinc.  No sé si es porta, però a mi m’agrada.



oct. 302010
 

Mala setmana, aquesta.  Ha mort Marcelino Camacho.

En una època de profund desprestigi de la classe política i sindical, Camacho ens ha fet girar els ulls cap a un temps de personatges coherents que van fer possible la recuperació de les llibertats segrestades pel franquisme.

Avui, quan els nostres sindicalistes i polítics no van més enllà de jugar-se uns bons resultats electorals i una presència social que els permeti conservar el poder, recordar aquells que el que es van jugar va ser, senzillament, la vida.

Avui he tornat a mirar amb un afecte molt especial, un vell jersei vermell, amb ganes que arribi el fred.



oct. 302010
 

Dijous, al vespre, mirava les notícies per televisió i, durant el reportatge sobre la capella ardent de Joan Solà, vaig sentir les paraules d’una noia molt jove, segurament estudiant encara, que comentava les classes amb Solà i va dir, si fa no fa, que no eren ni classes magistrals, ni aquelles con calia estar prenent apunts sense parar; a les seves classes "es vivia la llengua".

Quina lloança pot superar aquestes quatre paraules?

En un temps difícil, en el qual no podem, per més que es digui, viure "en" la nostra llengua, què pot ser més bonic que trobar persones capaces d’oferir espais "on la llengua es viu".

Quina gran lliçò de dignitat personal i de servei al país.

Com el trobarem a faltar, ara que anem tan justos de persones sàvies.

Descansi en pau.  En aquella pau que no té la seva -nostra- llengua.



oct. 292010
 

La física clàssica que regeix les nostres vides deixa clar que dues coses no poden ser al mateix lloc, en un mateix moment.  Per tant, sempre va una cosa rere una altra.

Si en un mateix moment i en un mateix espai conflueixen tres llengües, com passa a Catalunya, per una simple
qüestió científica, una ha d’anar primer, una altra després i l’altra
al final.   D’això en diem "prioritzar" o "fer un ús preferent", si és el cas.

Apel.lar a la llibertat per negar el nostre dret a prioritzar és, en
realitat, obligar-nos a acceptar una preferència externa. O algú
s’imagina que es pugi respondre per telèfon, sense anar més lluny, en
tres llengües alhora? És físicament imposible, per més que ho proclami
un jutge.

Diguem les coses pel seu nom: negar el dret de les
administracions, de les empreses, de les persones, el meu dret, al
capdavall, a fer un ús preferent del català o de l’occità, a Catalunya,
en tot moment i en tots els àmbits, no és llibertat, és imposició d’una
altra llengua. Ras i curt.

I això és, en termes socials, polítics i, fins i tot biològics, "involució". I us convido a llegir-ne la definició: http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0078951

oct. 292010
 

Si pots llegir aquest missatge és perquè el procés de registre s’ha realitzat correctament. Rep una cordial benvinguda!

css.php