Oct 302010
 

Mala setmana, aquesta.  Ha mort Marcelino Camacho.

En una època de profund desprestigi de la classe política i sindical, Camacho ens ha fet girar els ulls cap a un temps de personatges coherents que van fer possible la recuperació de les llibertats segrestades pel franquisme.

Avui, quan els nostres sindicalistes i polítics no van més enllà de jugar-se uns bons resultats electorals i una presència social que els permeti conservar el poder, recordar aquells que el que es van jugar va ser, senzillament, la vida.

Avui he tornat a mirar amb un afecte molt especial, un vell jersei vermell, amb ganes que arribi el fred.

Oct 302010
 

Dijous, al vespre, mirava les notícies per televisió i, durant el reportatge sobre la capella ardent de Joan Solà, vaig sentir les paraules d’una noia molt jove, segurament estudiant encara, que comentava les classes amb Solà i va dir, si fa no fa, que no eren ni classes magistrals, ni aquelles con calia estar prenent apunts sense parar; a les seves classes "es vivia la llengua".

Quina lloança pot superar aquestes quatre paraules?

En un temps difícil, en el qual no podem, per més que es digui, viure "en" la nostra llengua, què pot ser més bonic que trobar persones capaces d’oferir espais "on la llengua es viu".

Quina gran lliçò de dignitat personal i de servei al país.

Com el trobarem a faltar, ara que anem tan justos de persones sàvies.

Descansi en pau.  En aquella pau que no té la seva -nostra- llengua.

css.php