Abr 302019
 

Ja sabem que un mateix fet, una mateixa cosa, pot ser del tot diferent, segon qui la faci. I a fe de déu que és ben cert. Aquests dies n’estem tenint una bona mostra. Dos equips de futbol estan competint per guanyar un mateix trofeu continental. D’un se’n parla constantment, des de fa mesos, i l’altre amb prou feines s’ha pogut colar entre judicis i eleccions. Un té tots els mitjans de comunicació pendents de desplegar-se fins allà on calgui, i l’altre, com a gran novetat tindrà seguiment en directe per ràdio, quan jugui la final. Tots dos equips són de la mateixa entitat, però l’un és masculí i l’altre femení. I vet aquí la diferència.

Parlo del Barça i parlo de la Champions League. Els homes encara han de jugar les semifinals, i tothom ho sap o, si més no, s’ha repetit fins a l’avorriment, i les dones ja són a la final, i amb prou feines s’ha dit. Ahir mateix escoltava la ràdio i la nostra emissora nacional pública, Catalunya Ràdio, anunciava, com a gran novetat i fet històric, que el seu programa estrella pel que fa a seguiment del Barça, retransmetria en directe la final femenina. Tota una fita de la radiodifusió catalana. De TV3, no em conta res de semblant i, en qualsevol cas, suposant que s’hi posi, ni de lluny oferirà la cobertura ni el desplegament de mitjans d’una final masculina. Així són les coses, avui, a casa nostra i parlant d’algú tan emblemàtic com el Barça.

Dones catalanes, em sap greu, però aquest és el pa que s’hi dona. I això en el millor dels casos. Realment, ni som un país tan modern, ni tan igualitari, ni tan just com ens agrada dir. Encara anem llastats, i molt, en moltes qüestions, com això de la igualtat entre home i dones, i no en som -i potser ni en volem ser- prou conscients del mal que hi ha al darrere. Sigui com sigui, molta sort a aquestes jugadores de nom desconegut que, amb la nostra atenció o sense ella, duran una mica del nostre orgull més enllà de les nostres fronteres (també, o sobretot, de les mentals).

Per cert, la final la jugaran les catalanes, el dia 18 de maig, a Budapest, contra l’Olympique Lyonnais, que n’ha guanyat les tres darreres edicions. Partit de qualitat assegurada, doncs.

Abr 292019
 

Doncs, ara, com va dir algú el més probable és que qui ho sap?  En el fons, no ha canviat tanta cosa, un cop passades les eleccions.  El PSOE seguirà governant, amb més comoditat, potser, però amb pactes, fins i tot teòricament antinaturals, si cal -ja es veurà-;  les dretes seguiran a l’oposició amb un nou discurs d’odi, encara més intens, per la irrupció, finalment declarada sense pudor, de les forces franquistes a les cambres, i l’independentisme tornarà a jugar aquell joc d’indefinició que tant li agrada, sense gaire més ambició, i amb ben poca memòria, a veure què pot anar pillant o fins on pot arribar a influir.  I el fantasma del 155, ara sí, dependrà només d’aquells que li van donar suport en el seu moment, però que sembla que la cosa no vagi amb ells.

Primera tongada electoral superada i a tocar la segona.  Finalment, els auguris més sinistres no s’han complert, però sí que han caigut algunes màscares, com les dels populars, ara ja definitivament escorats a l’extrema dreta, en una competició salvatge amb Vox.  Per la seva banda, caldrà veure quin és el discurs de Ribera i la seva tropa, ara que fins i tot poden ser decisius per formar govern.  En qualsevol cas, poques alegries a la vista.  Segurament el resultat més lògic i poc il·lusionant per a unes eleccions en què moltíssima gent ha votat més a la contra que a favor.  Ara arribarà un govern de mal menor (o no tan menor, segons quines siguin les aliances), i per a Catalunya tot seguirà igual com fins ara.  Això sí, a l’espera d’unes eleccions abans no acabi l’any, segons sembla que tot apunti.  I d’una sentència, no ho oblidem.

Una mica trist, tot plegat.  Què voleu que us digui.  Però és el que hi ha, i pitjor hauria pogut ser, no ens enganyem.

Abr 282019
 

I i al final resulta que només som allò que compartim? Ben mirat, compartim el nostre temps, els nostres pensaments, les nostres il·lusions i les nostres fantasies. També compartim projectes, taula, viatges, feina, música, pel·lícules, carícies i paraules tendrament dites a l’orella, o silencis fins i tot. I al cap del dia, la suma de tot plegat ens dibuixa amb claredat meridiana el que hem estat les darreres hores. El que realment som.

De què valen els pensaments, els grans ideals, el coneixement i la saviesa, o els diners, si no surten de dins nostre, si no arriben a ningú, si no els podem compartir amb aquella persona amb qui en sentim a gust, o que estimem?

Hi ha qui diu que el que importen són els fets, i no les paraules. Potser el que realment importa és el que podem compartir amb els altres, no el que fem o diem per a ningú; no el que fem o diem com un mer exercici d’autocomplaença o d’orgull, que no va enlloc. Avui és diumenge, i més enllà dels vots i dels resultats, hi ha la vida; la nostra, la que tenim a tocar, la immediata, la que ens demana ser compartida per poder ser plena. Votem sols i compartim abans i després, doncs, que sempre hi ha temps per a tot.

Abr 272019
 

Resulta esgotador, això de viure sempre a la contra, gairebé a la defensiva, oi que sí?  És molt més atractiu poder construir, inventar el futur a partir de les nostres idees i dels nostres projectes, a risc d’equivocar-nos, fins i tot, però amb l’íntim convenciment de saber que estem aportant alguna cosa, amb les nostres capacitats i a partir de les oportunitats que se’ns donen o que anem creant, dia a dia.  Però això que a escala personal pot resultar tan evident, es veu que en política no ho és tant o, si més no, no és gaire habitual, darrerament.

Ahir es va tancar la primera de les campanyes electorals que tenim a la vista, i ho va fer, a parer meu, deixant un parell de sensacions destacables.  En primer lloc, durant aquests dies no hem sentit gaires coses diferents de les que portem sentint des de fa gairebé dos anys (bàsicament, atacs a l’independentisme i a tot el que soni a català).  I en segon lloc, una colla d’arguments contra els rivals i a favor de res.  Cap proposta seriosa, cap projecte il·lusionador, cap futur, al capdavall, més enllà de la pugna partidista per no perdre, o per guanyar (o per reconquerir) uns escons cada cop més devaluats i més indignes.

I després d’aquest escenari estèril, arribarà el gran dia aquell de la festa de la democràcia i tot plegat, i els resultats, amb un nou panorama a les Corts.  I molt em temo que després tot tornarà a ser igual com fa sis mesos, o un any, perquè quan no hi ha propostes, poc se’n pot esperar.  I aquí també seguirem igual, a l’espera desesperant d’una sentència més que cantada, d’unes eleccions més que previsibles, enmig d’una inacció i d’una manca de tot més que insuportable.  Però res, no cal patir, és el que tenim, i és el que hem elegit.  Però és que és tan trist haver de votar sempre el mal menor, haver de votar sempre contra i no a favor, haver de resignar-se a una realitat sense demà i sense cap sensació que tot pot anar millor, que acabem oblidant que la realitat pot ser molt més que la que ens volen vendre, i que comprem sense que ni ens n’adonem.   I amb aquest esperit, diumenge a votar, no fos cas.  Quin tip, de tanta mediocritat inútil.

Abr 262019
 

Què val, una vida?  Respondre aquesta pregunta segurament no és fàcil i, fins i tot, variarà segons el país des d’on es respongui.  Ja sabem que hi ha llocs del món on una vida no val res, i llocs on se li pot posar preu, com a qualsevol article de consum.  Així doncs, potser caldrà concretar-la una mica més:  què val, una vida, a Espanya?  La resposta, ara mateix, potser ens la pot donar Sandro Rosell, o qualsevol dels presos preventius anònims que un bon dia són absolts dels delictes que se’ls havien imputat i que finalment queden en un no res, llevat dels mesos de presó que han hagut de suportar, en compliment d’una condemna avançada, injusta i, de fet, legalment inexistent, perquè si no hi ha delicte, no pot haver-hi condemna, no?

Sembla que la cosa va en uns seixanta o setanta euros per dia de presó.  Ni recordo l’import exacte que vaig sentir ahir, de passada, ni tinc gens d’interès a buscar-lo, perquè tant li fa.  Sigui quin sigui l’import de la indemnització que marqui la llei, estem parlant del preu de la vida, perquè, no ens enganyem, la presó és la no vida, és la negació de la llibertat.  No tot és respirar o deixar de fer-ho, no ho oblidem.

Ara ja sabem que aquesta justícia injusta que tants espais de l’actualitat ocupa darrerament, ni s’immuta si ha decretat una mesura cruel i innecessària com la presó provisional -gairebé dos anys en el cas que comento- per a res.  Quatre quartos d’indemnització, en el millor dels casos, i aquí no ha passat res.  Bé, no li ha passat res a la persona que la va decretar, la presó.  Només faltaria.  Si parlem del que ha estat tancat, sí que han passat coses, i moltes.

Costa molt creure en un estat de dret davant de situacions com aquesta, francament.  I encara costa més admetre que la vida, l’existència de qualsevol de nosaltres, per a un jutge, té un valor monetari, un preu ridícul i inhumà, tan inhumà com la privació de llibertat sense motiu.  O potser per un encegament polític?  A veure si serà que allò del Concert de la Llibertat, de la Via Catalana pel Camp Nou i la samarreta amb la senyera hi tindran alguna cosa a veure?

Abr 252019
 

Ja és ben veritat que les llengües són entitats vives que van evolucionant al llarg del temps i adaptant-se a les noves realitats, a través, entre altres mecanismes, de la transformació del significat de les paraules. Un bon exemple el tenim en allò que hauríem d’entendre, però que realment entenem, per termes com ara “debat”.

En tres dies, en portem tres, de debats televisats. I si algú esperava alguna mena de debat, en el sentit clàssic de la paraula, es va quedar amb les ganes, perquè el que ens van oferir aquells que aspiren a dirigir el nostre futur polític, d’una manera o altra, en realitat, només va ser una grollera adaptació d’alguna mena de talent show esperpèntic on s’anaven succeint, quan no directament sobreposant, un seguit de monòlegs apresos de memòria que calia deixar anar, tant si venien a tomb com si no, per a desesperació per impotència dels moderadors de la cosa.

Si hem de fer cas del que hem vist aquests dies, el debat polític, la capacitat de dialogar i confrontar idees, ja és història. I gairebé goso dir que també ho és la capacitat de fer política. Els arguments han deixat pas als insults i a la repetició mecànica de frases breus, de titulars si voleu, molt em temo que de manera definitiva. El més greu del cas? Que aquesta pràctica que ja s’anava forjant des de fa anys a l’interior de la península, finalment s’ha instal·lat al nord-est, també. L’oasi català, si hem de fer cas del lamentable espectacle d’ahir mateix, ha passat a ser la barra de bar catalana.

Doncs això, que les paraules haurien d’evolucionar, i que, pel que fa a “debat”, faria bé l’Institut d’Estudis Catalans d’anar-hi buscant una nova accepció, més tavernària, que reculli millor el que passa en aquesta mena d’espectacles televisius.

Abr 242019
 

Ja en tenim un altre al sac.  Ha passat Sant Jordi, un any més i, com sempre, ho ha fet carregat de roses i de llibres, i enguany també de pluja.  Ves què hi farem. En qualsevol cas, ahir vam tornar a retre homenatge a l’amor i al plaer de la lectura.  O, si més no, aquesta era la idea.

Sigui com sigui, però, Sant Jordi també és una mena de fira de les vanitats d’allò que un determinat conseller de Cultura va fer seu i va popularitzar:  el concepte d’indústria cultural.  Ahir, si hem de fer cas a la informació dels mitjans, va ser el dia dels escriptors, com a publicitat viva de les obres, i de les vendes. La informació de capçalera als informatius del vespre era el rànquing d’obres més venudes;  de les que, al capdavall, van deixar més diners a les llibreries, les editorials i els autors.  Dit de manera potser simplista, però clara, a la indústria cultural.

Que ningú vulgui veure a les meves paraules una crítica contra tota aquesta indústria, absolutament imprescindible,  que, entenc jo, ha de servir per divulgar i fer accessible al màxim de gent la cultura, ja siguin llibres, com en el cas que ens ocupa, arts plàstiques, música, o qualsevol altra manifestació del talent creador.  La crítica, en tot cas, va cap a la prioritat de tot plegat.  Si fem cas del que ens va arribar ahir, la prioritat era produir i vendre (el que fa la indústria en l’accepció més pragmàtica i més capitalista del terme), deixant en segon o tercer terme (i potser encara peco d’optimista), l’autèntica promoció de la lectura i, finalment, la millora del nivell cultural de la nostra societat.

Però així són les coses.  Allò de les indústries culturals d’aquell conseller dit d’esquerres (de propina) encara és la nau insígnia de la política cultural pública del país.  I així ens va -no ens enganyem-,  promocionant, massa sovint, la mediocritat, per fer créixer les xifres de producció i venda de literatura.  Ahir, determinats cercles d’escriptors, que es feien ben visibles al carrer, em feien més angúnia que goig, no mentiré.  Però és el que hi ha, i molt em temo que per molts anys, perquè és més que evident que la cultura, la política cultural (que no la indústria cultural) interessa ben poc, per no dir gens, als nostres governants.  Serà que encara no mou prou diners (ni un 1% dels pressupostos, i això resulta poc atractiu).

Algú sap quins són els majoristes de roses que més van vendre ahir?  O quines varietats (no colors, perquè això seria tant com valorar un llibre per la coberta) van ser les més venudes?  O quins vivers són els que van assolir  major volum de producció?  I mira que de roses, ahir,  n’hi havia per tot arreu, per donar i per vendre.  Doncs aquesta és la diferència, avui, a casa nostra, entre les roses i els llibres.

Abr 232019
 

Dimarts de mandra. No ho negaré, després d’uns dies diferents, tornem a la rutina, a la feina nostra de cada dia, al ritme del rellotge i els seus horaris implacables; i això fa mandra. Mandra i una certa emoció alhora, perquè, en el fons, necessitem la rutina, necessitem aquest ordre que marca el compàs del nostre dia a dia i que ens ajuda a anar fent sense que ens arribem a perdre gaire.

Així doncs, encarem aquest dimarts amb regust de dilluns mirant d’espolsar-nos com bonament puguem la mandra, la nevera plena de restes d’uns dies ben diferents, i els records encara frescos de tantes coses i de tants moments, de tanta pura vida, al capdavall. Anem tornant als dies endreçats i més o menys previsibles, i encarem una setmana escapçada amb el convenciment que tot està bé, tot a lloc, i que no cal que cada dia sigui festa de guardar.

Encetem la setmana, després d’un festiu especial i sempre esperat, i ho fem per la porta gran, amb una diada que farà fora la bèstia de la mandra ben rapidament, perquè avui és Sant Jordi, festa grossa i dia feiner alhora, tot dependrà de com el vulguem prendre. Sigui com sigui, un dia per recordar que ens calen molts més llibres i moltes més roses, i menys dracs.

Abr 222019
 

Si alguna cosa tenim els catalans, és la capacitat per trobar algun pretext gastronòmic vinculat a alguna festivitat que assegui a taula parents i amics. Ben mirat, potser no som tan avorrits com sembla, al capdavall, ni que sigui en petit comitè. Un dels grans exemples d’això que plantejo el tenim avui, el Dia de la Mona.

La diada d’avui, la podríem qualificar de ben completa. Té de tot: un menjar propi, un anar i venir entre casa i casa de mones i figures de xocolata, un dinar, poc o molt, multitudinari, la tradició de parar taula a l’aire lliure, si el temps ho permet, i allò de fer més festa, encara, per les noves incorporacions, i de trobar sempre aquell moment de fer memòria dels absents.

Així doncs, tot a punt, diguin el que diguin la pluja i el vent. Farem festa, un cop més i com sempre, seguint la tradició i perquè ens agrada, i d’aquesta manera tancarem uns dies mig festius, o festius del tot, abans no arribi demà i el seu retorn a la rutina. Això sí, enguany amorosida per una altra diada gran: Sant Jordi. Però això serà demà, i demà serà un altre dia. Avui Mona, amb els seus inseparables pollets.

Abr 212019
 

Què se n’ha fet, de la tendresa? Què se n’ha fet, ara que vivim en un món competitiu fins a la crueltat, on l’únic que sembla importar és la victòria sobre els altres o la pura satisfacció personal i immediata.

Potser aniria sent hora de retrobar el plaer de fer a canvi de res, de donar sense esperar, de valorar tot el que ens aporta i tot el que ens reconforta la mera gratuïtat. Provem de recuperar les sensacions més simples, els sentiments més purs, més primaris, fins i tot, i tal vegada tornarem a entendre que la vida, sense més, sense exigències, s’obre camí enmig de la voràgine quotidiana i ens aporta la pau i la serenor que teníem mig oblidada entre munts de càlculs i de projectes, sempre tan sòlids que ens desdibuixen la fragilitat d’allò que realment importa i té valor.

Avui és Diumenge de Resurrecció, per als cristians. Bon moment per donar prioritat a una nova vida més simple, més plena de sensacions, més bàsica i, al capdavall, més agradable. Recuperem el plaer d’abraçar perquè sí, d’estimar sense contrapartides, i deixem-nos seduir, sense miraments i sense mesura, pel suau encant de la pura tendresa, com la d’uns ulls menuts que ens miren sense acabar de veure’ns, encara.

css.php