Abr 242019
 

Ja en tenim un altre al sac.  Ha passat Sant Jordi, un any més i, com sempre, ho ha fet carregat de roses i de llibres, i enguany també de pluja.  Ves què hi farem. En qualsevol cas, ahir vam tornar a retre homenatge a l’amor i al plaer de la lectura.  O, si més no, aquesta era la idea.

Sigui com sigui, però, Sant Jordi també és una mena de fira de les vanitats d’allò que un determinat conseller de Cultura va fer seu i va popularitzar:  el concepte d’indústria cultural.  Ahir, si hem de fer cas a la informació dels mitjans, va ser el dia dels escriptors, com a publicitat viva de les obres, i de les vendes. La informació de capçalera als informatius del vespre era el rànquing d’obres més venudes;  de les que, al capdavall, van deixar més diners a les llibreries, les editorials i els autors.  Dit de manera potser simplista, però clara, a la indústria cultural.

Que ningú vulgui veure a les meves paraules una crítica contra tota aquesta indústria, absolutament imprescindible,  que, entenc jo, ha de servir per divulgar i fer accessible al màxim de gent la cultura, ja siguin llibres, com en el cas que ens ocupa, arts plàstiques, música, o qualsevol altra manifestació del talent creador.  La crítica, en tot cas, va cap a la prioritat de tot plegat.  Si fem cas del que ens va arribar ahir, la prioritat era produir i vendre (el que fa la indústria en l’accepció més pragmàtica i més capitalista del terme), deixant en segon o tercer terme (i potser encara peco d’optimista), l’autèntica promoció de la lectura i, finalment, la millora del nivell cultural de la nostra societat.

Però així són les coses.  Allò de les indústries culturals d’aquell conseller dit d’esquerres (de propina) encara és la nau insígnia de la política cultural pública del país.  I així ens va -no ens enganyem-,  promocionant, massa sovint, la mediocritat, per fer créixer les xifres de producció i venda de literatura.  Ahir, determinats cercles d’escriptors, que es feien ben visibles al carrer, em feien més angúnia que goig, no mentiré.  Però és el que hi ha, i molt em temo que per molts anys, perquè és més que evident que la cultura, la política cultural (que no la indústria cultural) interessa ben poc, per no dir gens, als nostres governants.  Serà que encara no mou prou diners (ni un 1% dels pressupostos, i això resulta poc atractiu).

Algú sap quins són els majoristes de roses que més van vendre ahir?  O quines varietats (no colors, perquè això seria tant com valorar un llibre per la coberta) van ser les més venudes?  O quins vivers són els que van assolir  major volum de producció?  I mira que de roses, ahir,  n’hi havia per tot arreu, per donar i per vendre.  Doncs aquesta és la diferència, avui, a casa nostra, entre les roses i els llibres.

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

css.php