No cal que en facis gaire cas

L’escàndol Rubiales sembla que tindrà molt més recorregut del que inicialment es podia pensar. I tant de bo que així sigui, perquè el que ha fet aquest exemplar de mascle alfa és destapar i mostrar amb tota la seva cruesa una manera de fer, d’entendre el món, l’esport, les relacions personals, o els equilibris de poder que, per més normes que hagin canviat, segueixen inalterables des de fa anys i panys. O segles.

Ara parlem de futbol femení, però, a la vista de la tebior de moltes de les respostes, o directament de la seva absència, costa poc entendre que el mal és al futbol en general (molts altres esports, fins i tot), al seu sistema organitzatiu, farcit de contraprestacions i favors inconfessables i de clientelismes indignes. Però també podem estendre el fenomen a molts altres àmbits socials, en què donem carta de legitimitat a comportaments que mai no la poden tenir. Al capdavall, quina diferència hi han entre la palmellada al cul de la secretària, el petó no consentit a una jugadora o el fet de carregar a l’espatlla una altra esportista, exhibint-la com a trofeu de caça?

Però «ja se sap» (quina expressió més covarda i més indigna, per cert)… el món és així, les coses són com són, això és cosa d’homes, en aquest esport (o empresa, o club, o casa) ja se sap. I com que ja se sap, tothom content, callat i a eternitzar la violència contra els (les) més febles.

Per cert, molt van trigant a posicionar-se massa estaments, massa persones i massa entitats. I més si tenim clar d’on vindran els grans silencis. Molt revelador. Tan revelador com determinades respostes condescendents. Tot plegat, i tant de bo sigui així, fa olor de revolució real, de sotrac important de determinades estructures. Bé, sempre que la cosa no quedi amb l’anècdota d’una destitució que només serveix per apaivagar el soroll i per deixar fer i silenciar de nou el mal de fons que tot ho amaga i que tot ho permet. I és que és molt difícil renunciar a determinats privilegis, a tota una colla de palmers, i al tot pagat, sigui el que sigui, en nom dels èxits esportius, en aquest cas.

Tweet

Ja és ben veritat que sempre hi ha una realitat «oficial» i una altra de «real». Potser és la manera de tenir-nos, fins i tot a nosaltres mateixos, contents i enganyats. O potser només és tracta d’amagar la veritat darrere d’un vel de fantasia que ens faci sentir en pau.

Aquesta reflexió, que entenc que pot ser útil per a molts àmbits de la nostra existència, m’ha vingut al cap veient com el català torna a ser cavall de batalla, o moneda de canvi (o potser la torna, fins i tot) d’una negociació amb Madrid. Però ho és només en relació al català «oficial», a la seva presència a les institucions espanyoles i europees.

De debò, algú pot arribar a pensar que el futur del català, si és que en té, passa per aquí? Portem anys i anys (dècades, fet i fet) apostant pel català «oficial», el de les institucions (amb no tot l’encert que caldria, especialment pel que fa a les nostres), el dels certificats de coneixements (caldria saber quantes llengües al món són requerides d’acreditar als ciutadans d’on és oficial), el dels jutjats i, com no, el de les institucions no catalanes. El resultat? Milions i més milions esmerçats en fer creure una realitat, la bona salut de la llengua, que no és, mentre anem perdent el carrer, les botigues, els patis, el joc, la música, la sanitat… és a dir, mentre anem perdent allò que hauria de ser el català «real».

I com sempre passa, amb gairebé tot, autocrítica zero. Tot ho hem fet a la perfecció, i la culpa és dels de fora que no ens volen reconèixer.

M’esgarrifa veure el que ja hem vist mil vegades: el català com a moneda de canvi d’un pacte polític. Moneda de canvi que, finalment, no serà de curs legal, ja ho avanço.

El futur de la nostra llengua, si és que realment volem que en tingui, no passa pel català «oficial», sinó pel «real». Però, és clar, és més fàcil treballar l’oficialitat, amb els resultats que prou coneixem, que arremangar-se i embrutar-se les mans de debò, posar-se a peu de carrer, i fer-ne d’un cop per tots, prioritat, més enllà de les paraules i de les declaracions de bones intencions, dels plans que mai no van enlloc, o de les justificacions per guanyar l’aplaudiment dels palmers de torn.

Tweet

No tinc clar si la gent, així, en general, som cada dia més estúpids, o si hem perdut la capacitat de raonar amb un mínim de lògica, o si, ni que sigui per comoditat, hem renunciat a pensar i trobem més còmode, més segur i, fins tot, més lògic, que sigui el govern de torn qui ens digui què hem de fer i què no hem de fer.  I si pot ser, com i quan, ja posats.

Em fa riure (i molta ràbia, de passada), veure com els governs esmercen diners i més diners en campanyes que ens venen a dir que si fa calor, millor que ens quedem a casa, que vigilem amb les hores de màxima insolació, que passem per l’ombra, o que posem ventiladors per refrescar una mica l’ambient. El mateix, si fa no fa, passa a l’hivern, quan el fred es fa sentir.

Què hem perdut el senderi definitivament? Només així s’explicaria que quaranta graus, posem per cas, algú tingui la feliç idea se sortir a córrer a ple sol, o que, podent triar, no passi per l’ombra.  De debò que cal que ens ho recordin?  Pel que fa a la utilitat dels ventiladors, la coneixen prou bé fins i tot les nostres padrines.  On ha quedat el sentit comú?

Molt em temo que anem cap a una societat cada cop més infantilitzada, més incapaç de pensar i més sotmesa a les indicacions, o les ordres, de qui se suposa que ens governa. No sé si seran els darrers efectes dels confinaments i prohibicions de la Covid, o que realment, davant de qualsevol circumstància que alteri l’equilibri confortable de la nostra existència, hem renunciat al sentit comú, al seny. Mal negoci, però, fiar la nostra manera de viure a la política.  Temps al temps.

Tweet

“El temps passa, els amics se’n van. Jo segueixo endavant, mai no he sabut per què” Això venen a dir, si fa no fa, els versos d’una vella cançó de Bob Dylan, si no m’erro (i disculpeu el lapsus si no n’és l’autor). I és ben cert: el temps passa i els amics se’n van, tant li fa si és a causa d’una mort, imprevista o anunciada, com si es deu a canvis del nostre entorn social i personal.

Deixant a banda el tema de les defuncions, qui no recorda companys inseparables d’escola, dels quals fa dècades que no en sap res? O companys de feines passades, o antigues parelles “per a tota la vida” i que duren el duren, o coneixences puntuals que es van diluint entre la boira de la memòria, de vegades a una velocitat que ens sorprèn.

Potser és una pura qüestió d’ecologia emocional, per fer la nostra existència més sostenible. Algú és capaç d’imaginar-se carregant durant tota l’existència la imatge fresca de tots els amics i coneguts, i de tot el que hem viscut amb ells, sense perdre’n cap detall? Segurament cal anar deixant records, persones i sensacions pel camí, i així fer lloc per al que pugui anar venint cada dia.

I és que tot canvia. Els amics se’n van, i n’apareixen de nous, mentre el temps passa i nosaltres seguim endavant, sense saber ben bé per què, més enllà de la fortuna de comptar amb un cos que encara respon, i d’un cap que encara és capaç de raonar amb una certa dosi de cordura. Mentre això sigui així, seguirem descarregant llast del passat i omplint el present amb la realitat de cada dia i amb l’esperança del futur. Mentre això sigui així, viurem la vida.

Tweet