Ja és ben veritat que sempre hi ha una realitat «oficial» i una altra de «real». Potser és la manera de tenir-nos, fins i tot a nosaltres mateixos, contents i enganyats. O potser només és tracta d’amagar la veritat darrere d’un vel de fantasia que ens faci sentir en pau.
Aquesta reflexió, que entenc que pot ser útil per a molts àmbits de la nostra existència, m’ha vingut al cap veient com el català torna a ser cavall de batalla, o moneda de canvi (o potser la torna, fins i tot) d’una negociació amb Madrid. Però ho és només en relació al català «oficial», a la seva presència a les institucions espanyoles i europees.
De debò, algú pot arribar a pensar que el futur del català, si és que en té, passa per aquí? Portem anys i anys (dècades, fet i fet) apostant pel català «oficial», el de les institucions (amb no tot l’encert que caldria, especialment pel que fa a les nostres), el dels certificats de coneixements (caldria saber quantes llengües al món són requerides d’acreditar als ciutadans d’on és oficial), el dels jutjats i, com no, el de les institucions no catalanes. El resultat? Milions i més milions esmerçats en fer creure una realitat, la bona salut de la llengua, que no és, mentre anem perdent el carrer, les botigues, els patis, el joc, la música, la sanitat… és a dir, mentre anem perdent allò que hauria de ser el català «real».
I com sempre passa, amb gairebé tot, autocrítica zero. Tot ho hem fet a la perfecció, i la culpa és dels de fora que no ens volen reconèixer.
M’esgarrifa veure el que ja hem vist mil vegades: el català com a moneda de canvi d’un pacte polític. Moneda de canvi que, finalment, no serà de curs legal, ja ho avanço.
El futur de la nostra llengua, si és que realment volem que en tingui, no passa pel català «oficial», sinó pel «real». Però, és clar, és més fàcil treballar l’oficialitat, amb els resultats que prou coneixem, que arremangar-se i embrutar-se les mans de debò, posar-se a peu de carrer, i fer-ne d’un cop per tots, prioritat, més enllà de les paraules i de les declaracions de bones intencions, dels plans que mai no van enlloc, o de les justificacions per guanyar l’aplaudiment dels palmers de torn.
ag. 172023
