Se n’ha parlat molt, però encara no s’ha dit la darrera paraula sobre el petó del tot abusiu i innecessari del president de la Reial Federació Espanyola de Futbol a una de les jugadores que acabaven de guanyar la copa del món, ni sobre les suposades explicacions, en clau d’humor, se suposa, al vestidor mateix. Se n’ha parlat i se’n parlarà, espero, perquè no és cap gest puntual ni anecdòtic. L’actitud presidencial és un símptoma més d’una manera d’entendre el govern dels esports que, no ens enganyem, en molts casos, no ha fet encara la transició del franquisme, i segueix ancorat en el masclisme, en l’abús del poder, en les prebendes, viatges i sopars i ressopons pagats i, per què no dir-ho, de manca absoluta de respecte a les «nenes aquestes tan guapes que volen fer esport». La realitat de fons és aquesta, i no la podem ignorar. Les explicacions de Rubial al vestidor traspuen el to grotesc d’una d’aquelles converses prostibulàries que es pretenen divertides i que aplaudeixen només aquelles per han de cobrar per serveis prestats a qui paga les copes, i el que calgui. El problema és que es van fer en un vestidor, davant de professionals del futbol del més alt nivell, no allà on el senyor acostuma.
Però més enllà de les paraules hi ha els silencis i la condescendència periodística, política i d’amplis sector socials, que també els estem veient aquests dies, justificant uns fets injustificables i blanquejant aquesta manera de fer rància, casposa, indecent, però molt habitual.
Proper capítol, que per cert ja es va apuntant? La jugadora (ometo el nom, tot i que tothom el sap, per respecte) encara haurà de justificar els fets del president o, si cal, sentir-se honorada i agraïda de les seves mostres d’afecte. Si fa no fa com en el cas de les violacions, i haurà d’explicar si s’hi va resistir o si ja li anava bé.
Mentre aquesta colla de mascles indecents (i insisteixo que Rubial no és l’únic, ni de bon tros) segueixin decidint el futur dels esports o, si més no, com ha de ser la vestimenta de les dones en determinades disciplines, posem per cas, fets com els que ens ocupen s’aniran repetint, sense més transcendència. I de propina, la tebior habitual del ministre del ram, que ni acaba de justificar, ni condemna, per variar. Es veu que no deu ser cosa seva, ni deu tenir res d’interessant a dir.
No hi ha justificació possible, ni disculpa que permeti mantenir aquest individu, i tants altres com ell, al capdavant de res.
