des. 312011
 

31 de desembre.  Toca baixar la persiana d’aquest any, abans de poder pujar la de 2012.  Aquest cop m’agradaria fer-ho amb un punt d’amnèsia de totes les coses dolentes que hem viscut.  Potser una bona manera és recordar que 2011 també ha estat un any de coses com ara:

– Les mobilitzacions socials.  Potser no serviran de res, diran alguns, però segur que alguna cosa deixaran per al futur, ni que només sigui la seva capacitat de qüestionar públicament moltes coses que semblaven inamobibles.

– La recuperació, tot i que a bufetades, del valor del nucli familiar, que ha servit i serveix -i de quina manera- per apaivagar l’impacte de la crisi i per facilitar una mica de dignitat i de suport a moltes persones.

– La solidaritat amb aquells que ho necessiten més.  Malgrat les dificultats, l’èxit de crides com el gran recapte del Banc dels Aliments, de La Marató, de TV3, o el treball callat de moltes entitats i voluntaris, ens han de fer sentir orgullosos de ser qui som.

– El valor de molts emprenedors que en un escenari de crisi s’han liat la manta al cap i han obert nous negocis i que ens recorden que voler és poder i que resistir és vèncer.

– Les persones, joves i no tan joves, que segueixen apostant per l’estudi i la formació com a eines de futur, malgrat el poc suport i reconeixement governamentals (i massa sovint, també, socials).

– L’anunci, aquest cop sembla que definitiu, de l’abandonament de les armes per part d’ETA.  La pau encara és notícia.

– Les xarxes socials, valuoses eines de comunicació, de conscienciació i de divulgació de les veritats i de les grans mentides.

– La fe en un futur millor, que ha fet caure governs, en bona part responsables d’un present molt difícil.  Està per veure si l’alternativa és l’adequada, però uns resultats electorals com els que hem vist darrerament sempre són un bon avís a navegants.

Et convido a pensar-hi una mica i a afegir a la llista el que més et plagui, perquè aquest any també hi ha hagut coses molt positives que cal no oblidar quan en fem balanç.

En resum, un any de retallades, de dificultats i de crisi, però també un any en què hem après a fer niu amb qualsevol brossa, i això ens ha fet una mica més savis.

Ara sí.  Amb els deures fets i la lliçó apresa, ja podem baixar la persiana i tancar, amb pany i forrellat, aquest 2011, i anar a fer festa, que ens l’hem guanyada.

 



des. 302011
 

He de confesar que la notícia de la retirada d’un llibre que promet guarir l’homosexualitat m’ha creat un interessant, si més no per a mi, conflicte:  s’ha de prohibir un llibre amb un contingut tan clarament homòfob i contrari a l’evidència científica?  En cas afirmatiu, qui posarà, i on la posarà, la línia que delimiti què és publicable i què no?

Com podeu imaginar, em refereixo a “Comprender i sanar la homosexualidad“, de Richard Cohen

Vivim uns temps en què la voluntat de correcció política ens porta a situacions absurdes, com l’ús indiscriminat de les formes masculina i femenina alhora o la necessitat de pensar més del compte què diem o què escribim, per evitar que pugui ofendre ningú.  Banalitzant una mica la qüestió, fa temps que em demano si avui s’acceptarien  lletres de cançons com algunes de les que va escriure La Trinca en el seu moment.  Molt em temo que la resposta és “no”.

En el nostre context social, una obra ofensiva contra els homosexuals i sense base científica és públicament condemnable.  I un llibre, per exemple, que defensi el creacionisme?  I quasevol dels assaigs històrics massa revisionistes i poc fonamentats?  I el periodisme gens contrastat?  Com podem entreveure, la línia que delimita la tolerància es va difuminant i, més d’hora que tard, arribarem a les creences religioses, als valors morals o als criteris de convivència social majoritàriament compartits, com ara la democràcia mateixa.

Francament, penso que l’absurd es manifesta com a tal per ell mateix i que no necessita arguments en contra per demostrar que és absurd.  De manera similar, una teoria estúpida, o un producte miraculós, es mostren inútils i contraris a l’evidència científica, a poc que tinguem una visió mínimament crítica de les coses o, si més no, un mínim de seny.

Em costa molt d’acceptar que la pressió social, ni que sigui carregada d’arguments i de raons, pugui retirar un llibre (o una escultura, o un quadre, o una peça musical, o una obra de teatre) de les prestatgeries, perquè la realitat demostra que els productes mediocres i inútils desapareixen per ells mateixos, perquè ningú no els vol.

Segurament molts no estareu d’acord amb aquesta opinió, però no crec que prohibir (i molt menys autoprohibir) sigui la millor resposta a un llibre ridícul, si no volem entrar en una dinàmica extremadament perillosa i de conseqüències inimaginables, però sempre nefastes.



des. 292011
 

Ara que ens trobem a cavall entre Nadal i els Reis, potser és bon moment per pensar què volem demanar-li, o ja li hem demanat, al tió, al pare Noel o als Reis d’Orient.  I per una vegada m’agradaria proposar alguna cosa que no fos de joguina, perquè ja tenim:

– Una nació que és nacionalitat, regió o comunitat autònoma, però res més.

– Un Govern i un Parlament que fan com que governen i legislen però ben tutelats pels germans grans de Madrid.

– Una bandera que no pot sortir sola ni al balcó.

– Una mena de constitució descafeïnada i mig inconstitucional que en diem Estatut.

– Unes autoproclamades “ambaixades” sense cap contingut diplomàtic (ni de cap altra mena, gairebé).

– Un idioma que tot justet ens serveix per estar per casa, però prou.

– Unes seleccions esportives amb molt poc reconeixement oficial i que obliguen a programar partits de costellada que no aporten gaire, per no dir res.

– Un esborrany de llei de consultes no vinculants ni refrendàries; és a dir, de mentida, no fos cas.

– Un règim fiscal que volem que sigui concert, però que no passa de serenata, i així ens va.

I podem seguir posant exemples i més exemples que demostren que tenim un país de joguina.  Per això, m’agradaria demanar, aquest any, un país una mica més de veritat, perquè crec que ja som grans, ens el mereixem i el sabríem cuidar perquè durés molt de temps.

Santa innocència… I més si creiem que ens el portaran els Reis.



des. 282011
 

Ja fa un any que Artur Mas va accedir a la presidència de la Generalitat de Catalunya.  Bon moment per fer una primera reflexió sobre aquests dotze mesos.

En primer lloc, crec que és just pensar que aquesta serà la legislatura de l’inici clar de la recuperació econòmica.  Pensar a tres anys vista i creure que res no millorarà en aquest temps em sembla un excés de pessimisme.  Així doncs, hem de suposar que el Govern treballa amb una perspectiva de legislatura i no amb mesures i intervencions a molt curt termini.

Aquest, però, ha estat un any de retallades brutals que han generat un clima d’inseguretat i d’incertesa entre la població que no és gens bo i que ha comportat una reducció important de la despesa, per por al futur immediat.  Mala cosa, paralitzar el consum, si pensem en termes de generació de riquesa i de reducció d’atur.

D’altra banda, i suposant que les retallades han estat assumides amb major o menor ressignació per la ciutadania perquè es veuen com a inevitables, no és menys cert que hi ha una percepció generalitzada  que aquest esforç el farem nosaltres, no altres comunitats i que, al capdavall, acabarem pagant, amb les nostres retallades, les no retallades alienes.  I això sí que seria intolerable (que no novedós).

I un tercer comentari:  mentre aquí no es paguen quan cal els sous als treballadors públics ni les factures als proveïdors, i se’ls amenaça amb més retallades i demores l’any vinent, Rajoy només parla de congelar els seus sous dels funcionaris.  Aquesta situació no fa més que incrementar la sensació que, per variar, els catalans pagarem la festa a Espanya.

En resum, un any amb mesures molt dures, potser necessàries, fins i tot potser imprescindibles, però molt dures, i amb el fantasma de tornar a fer el passarell i a assumir un empobriment salvatge per seguir mantenint una Espanya subsidiada, voltant per les nostres perspectives de futur.

Si aquesta por no és real, el Govern farà molt bé d’explicar molt millor cadascuna de les seves decisions.  En cas contrari, haurem de pensar en unes polítiques coordinades amb Madrid, absolutament negatives per als nostres interessos (els dels catalans en general, no els dels que ara ostenten el poder).

I per cert, aquest any també hem pogut veure en què queden les esperances d’un millor sistema de finançament:  en un impagament de més de 2.200 milions d’euros.  Tot un avís, i més amb un govern amb majoria absoluta a Espanya.

Un any molt complicat, aquest, i amb massa interrogants sobre un futur massa fosc com per generar il.lusions, ara mateix.  I generar confiança i il.lusió, potser, és la primera cosa que hauria de fer qualsevol govern.

des. 272011
 

Llegíem no fa gaires dies que un fiscal demana 7 anys de presó, sí, sí, 7 anys de presó, per a una noia de Puigcerdà per tocar el piano.  Val a dir que la pianista va estudiar al conservatori del Liceu i que s’hi dedica professionalment.  Malgrat tot, el fiscal considera que hi pot haver un delicte contra el medi ambient per contaminació acústica.

Fa uns pocs mesos es va fer pública una sentència que prohibia les campanades de l’esglèsia de Sant Mori en horari nocturn.  Segurament també estaríem parlant de contaminació acústica.

No sé jo si ens estem tornant bojos, si la suposada protecció del medi ambient ens crearà un medi absolutament hostil i inhabitable o si els jutges i fiscals no estan prou lúcids en el moment de fer la seva feina, però aquests casos diuen molt poc en favor de la justícia.

És a dir, que tocar el piano pot portar una jove a presó, mentre que l’espoli del Palau de la Música segueix sense que ningú, confés o no, trepitgi cap establiment penitenciari.  O bé, no es poden tocar les campanes, malgrat que fa anys i més anys que han sonat fins a esdevenir un referent per a la població, però ens hem d’empassar una ampliació dels horaris dels establiments de lleure i discoteques.

Si aquesta és la realitat de la jutícia del nostre país, dubto que ningú pugui sostenir sense cap rubor que vivim en un estat de dret.  Una vergonya més del nostre sistema judicial i una bona dosi de munició jurídica a la intolerància de determinats individus que són incapaços de conviure en societat.

des. 262011
 

El discurs de Nadal del Rey va regalar un titular a tots els mitjans de comunicació:  “qualsevol actuació censurable haurà de ser jutjada i sancionada”.  Pràcticament no hi ha mitjà que no hi hagi fet referència en la seva portada del dia de Nadal.  Però anem a pams…

En primer lloc, ja és trit que la portada de Nadal hagin de ser unes paraules entre l’obvietat i l’amenaça.  D’altra banda, aquesta apel.lació més o menys clara a una justícia igual per a tothom xoca frontalment amb casos com els de Millet i Montull, per exemple, per no parlar de la irresponsabilitat constitucional de les actuacions del monarca.  Article 56.3 de la Constitució de 1978: ” La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”.

Molt malament deuen anar el país i la monarquia quan una obvietat:  els delictes han de ser perseguits i sancionats, esdevé text de portada.  O potser és que la nostra monarquia no sap, o no pot, sortir-se de la cotilla d’allò que és evident i mirar una mica més lluny i més amunt?

Mentre resolem el dubte seguirem donant peixet a qualsevol actuació de la reial família i tancant els ulls davant de possibles encobriments, no fos cas que trontollés algun principi fonamental de la sagrada unitat de la pàtria.  Quin tip.

 

des. 252011
 

Malgrat totes les dificultats, malgrat la temptació de desertar, que res no permeti que perdem la il.lusió d’un dia, d’un present, que volem lluminós.  Només així guanyarem el futur i només així podrem mirar el passat amb orgull.

Un record molt especial per totes aquelles persones que avui treballaran als hospitals, a les presons, als aeroports, a les piscines, a les carreteres, als quioscos, a les botigues, als bars, als restaurants, a les residències de gent gran, a les televisions, a les ràdios… i a totes les que per qualsevol motiu no podran ser amb aquells amb qui voldrien compartir aquest dia.

 

BON NADAL !

 

 

des. 242011
 

Diu la dita popular que dura poc l’alegria a casa del pobre.  Això, ben segur que ho deu haver pensat el president Mas, que fa quatre dies, com aquell que diu, podia treure pit amb els resultats  a les eleccions espanyoles, malgrat les retallades, i que ara ha hagut de demanar perdó públicament per l’afer de les retencions il.legals de les nòmines del treballadors públics i que ha vist com la darrera enquesta del CIS suspenia, per primer cop, el seu govern -enquesta feta abans de l’afer retencions, val a dir-ho.

El cert és que en poc temps han aparegut elements que posen en qüestió determinades mesures guvernamentals:  alguna sentència que considera contraris a la llei determinats acomiadaments, ara el posicionament de l’Agència Tributària sobre les retencions d’ingressos no percebuts… Mala peça al teler polític, per molt que la situació econòmica sigui difícil.

Malament rai quan un govern acaba prenent mesures sense base legal o quan ha d’actuar amb mentides o amb mitges veritats, perquè perd, i amb molta rapidesa, tot el crèdit que tenia, si més no, quan va aconseguir uns resultats que li van atorgar el poder.  I l’actiu més important que pot perdre un govern és la seva credibilitat.  Per molt dura que sigui la realitat, si un govern és creïble, el posicionament del país, de la ciutadania, davant dels problemes i dels seus representants polítics és molt diferent.

Sempre és d’agrair, i molt,  una rectificació pública dels errors comesos, i més quan aquest comportament és poc menys que inèdit en el nostre panorama polític, que ja ens té acostumats a “males interpretacions” o a “errors de comunicació” per mirar de justificar qualsevol animalada.  Però no n’hi ha prou, cal un veritable propòsit d’esmena perquè la confesió no esdevingui invàlida o sacrílega (oi president?).

Ja veurem què hi ha de veritat i què de simple posada en escena, en tot plegat.  L’ocasió per començar a esmenar els errors és a tocar (curiosament el dia dels innocents -quina ironia-).  De moment, el mal ja està fet i refer la credibilitat costa molt més  que trencar-la, i no acostuma a quedar mai bé del tot.

És ben difícil governar en temps de crisi…  No serà que la distància entre el poder i la realitat és massa gran?

des. 232011
 

Una de les imatges que sempre m’han provocat un sentiment de pena important és la d’un hàmster corrent desesperadament dins d’una roda per no arribar enlloc.  No sé què deu pensar la bestiola en qüestió, però una despesa d’energia tan important per a res no ha de ser gaire motivadora, encara que hi torni i hi torni un cop i un altre.

Alguna cosa similar ens deu passar als catalans, que ves a saber per quina predisposició genètica o per quin condicionament cultural ancestral som capaços de fer tombs i més tombs  sense arribar a cap lloc i sense atrevir-nos a canviar el nostre destí, malgrat que se’ns suposa una intel.ligència un tant més desenvolupada que la dels rosegadors.

Disculpeu si la cosa sona dura, però després de llegir aquest alliçonador article tinc molt clar que alguna cosa falla, i molt, en la nostra manera de fer, de pensar, d’assumir la realitat i de projectar el nostre futur.

Com podeu veure, no hem canviat gaire en 115 anys, ni pinten novetats, tot i que al nostre Parlament, ara mateix, hi ha una majoria suposadament nacionalista (o potser no?) i que l’estratègia de deconstrucció nacional (si mai havíem contruit gran cosa) des de Madrid és en marxa.

des. 222011
 

Una nova estafa als funcionaris d’aquest país.  Sí, a aquells privilegiats sense dret a la vida per tenir una feina.  El conseller Mas-Colell va mentir, o si més no va amagar part de la veritat -no sé què es pitjor-, quan va dir que cobraríem la nòmina de desembre el dia 21, el 80%, si més no, de la paga extra, el 28 i, que de la resta ja en parlaríem.

Ahir, dia 21, tocava complir la primera part del tracte:  pagar la nòmia del mes.  I així es va fer, però amb un important matís:  es van deduir les cotitzacions de la nòmina i de la paga extra sencera, sí, aquesta que encara no hem cobrat i que no sabem ni quan acabarem de cobrar.  Una bonica retenció preventiva, i un munt de milions uns dies més a les arques del Govern (suposant que paguin el dia 28).  Allò que el sistema informàtic no permet segons què, o que fiscalment és millor, no s’ho creu ningú, i molt menys una persona amb una formació econòmica tan consistent com la de Mas-Colell.

El pitjor que li pot passar a un polític o a un govern és perdre la credibilitat, i això és justament el que li està passant al nostre conseller i al govern (autoanomenat “dels millors” -quina conya-) del qual forma part, per extensió.  Mentir o dir mitges veritats és molt greu, sobretot quan es fa des del poder, però acaba passant factura.  I si no que li demanin a Zapatero o a Salgado.

De moment, i ja que he cobrat menys del que em pertoca i que no tinc cap certesa que cobri el que em deuen, limitaré al mínim la meva despesa.  Ho sento pels botiguers, restauradors, empresaris del lleure… especialment els més grans, més rics i més afins al règim, aquells als quals les retallades no els fan ni fred ni calor (aquests país és petit i tots sabem cap a on carrega cadascú),  si la campanya de Nadal no els resulta com esperaven.  Senyor conseller, la part del salari que a vostè li ha vingut de gust pagar-me i que encara podré dedicar a les festes, anirà a petits botiguers, com més petits millor, com més allunyats de la seva òrbita millor, que aquests sí que pateixen les seves mesures.  Que ningú dubti que no seré l’únic;  i en som molts, segons diuen.  Les queixes, reclamacions i ploreres, si no us sap greu, al conseller, que ben segur que tindrà diners -potser els nostres- per subvencionar-los.

Si us plau, quan vinguin les retallades de 2012, que vindran – i severes per a nosaltres, els execrables funcionaris-, no em demanin comprensió ni em donin les gràcies.  Ni les vull ni les accepto.

css.php