Des 012011
 

Robar:  tomar para sí lo ajeno.  Aquesta és una de les accepcions d’aquest mot segons el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española.  Crec que recorrent a la definició d’aquest organisme evito susceptibilitats.

D’acord amb aquesta acadèmica definició, si els pressupostos aprovats a les Corts Espanyoles aproven uns determinats conceptes que cal executar i no s’executen i la dotació corresponent en lloc de reinvertir-se allà on estava previst passa a l’Estat, això és robar.  També ho és no pagar allò que s’ha compromés i s’ha aprovat per llei.  També ho és, en sentit més figurat, envair l’espai d’autogovern usurpant competències.  També ho és no tramitar amb diligència una autorització per prendre viatgers a un aeroport català (el de Lleida-Alguaire) per traslladar-los a un d’AENA.  Insisteixo, només aplico la definició que cito al començament, gens sospitosa de ser procatalanista.

I podríem seguir, però crec que no cal i que ja està prou clar que Espanya sí que ens roba, i que ho fa constantment i de moltes maneres.  Encara que això molesti la presidenta del Parlament, les coses són com són i és absurd voler negar l’evidència.

S’obre, amb aquesta prohibició de la Mesa del Parlament una època tan interessant com ridícula on veurem tota mena de perífrasis i circumloquis per evitar paraules com “robar” o  “espoli” per parlar del robatori i espoli econòmics de Catalunya per part d’Espanya.  També serà molt divertit comprovar si aquest exquisida cura amb les bones formes per no ofendre aquell que els mana, també es trasllada a totes les expressions que, sense anar més lluny, assimilen, dia sí i dia també,  nacionalisme -no ja ni independentisme- amb nazisme o terrorisme.

La censura ha arribat al Parlament.  Bromes a part, aquest és un fet molt greu, perquè si allà on s’ha d’expressar amb llibertat la voluntat del poble de Catalunya, a través dels seus representants, no es pot dir segons què per no ofendre segons qui, s’acaba d’emmanillar la democràcia, i això ens fa a tots i cadascun de nosaltres una mica menys lliures.

L’única sort és que cada dia es fa més evident amb qui els juguem els quartos i el temps sempre posa tothom al lloc que mereix.

css.php