Robar: tomar para sí lo ajeno. Aquesta és una de les accepcions d’aquest mot segons el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española. Crec que recorrent a la definició d’aquest organisme evito susceptibilitats.
D’acord amb aquesta acadèmica definició, si els pressupostos aprovats a les Corts Espanyoles aproven uns determinats conceptes que cal executar i no s’executen i la dotació corresponent en lloc de reinvertir-se allà on estava previst passa a l’Estat, això és robar. També ho és no pagar allò que s’ha compromés i s’ha aprovat per llei. També ho és, en sentit més figurat, envair l’espai d’autogovern usurpant competències. També ho és no tramitar amb diligència una autorització per prendre viatgers a un aeroport català (el de Lleida-Alguaire) per traslladar-los a un d’AENA. Insisteixo, només aplico la definició que cito al començament, gens sospitosa de ser procatalanista.
I podríem seguir, però crec que no cal i que ja està prou clar que Espanya sí que ens roba, i que ho fa constantment i de moltes maneres. Encara que això molesti la presidenta del Parlament, les coses són com són i és absurd voler negar l’evidència.
S’obre, amb aquesta prohibició de la Mesa del Parlament una època tan interessant com ridícula on veurem tota mena de perífrasis i circumloquis per evitar paraules com «robar» o «espoli» per parlar del robatori i espoli econòmics de Catalunya per part d’Espanya. També serà molt divertit comprovar si aquest exquisida cura amb les bones formes per no ofendre aquell que els mana, també es trasllada a totes les expressions que, sense anar més lluny, assimilen, dia sí i dia també, nacionalisme -no ja ni independentisme- amb nazisme o terrorisme.
La censura ha arribat al Parlament. Bromes a part, aquest és un fet molt greu, perquè si allà on s’ha d’expressar amb llibertat la voluntat del poble de Catalunya, a través dels seus representants, no es pot dir segons què per no ofendre segons qui, s’acaba d’emmanillar la democràcia, i això ens fa a tots i cadascun de nosaltres una mica menys lliures.
L’única sort és que cada dia es fa més evident amb qui els juguem els quartos i el temps sempre posa tothom al lloc que mereix.
