Des 132011
 

El dictador Noriega, finalment, haurà de retre comptes dels seus crims davant la justícia panamenya.  D’aquesta manera se suma a la macabra processó d’assassins que, des del poder, van implantar règims de terror farcits de tortures, assassinats, desaparicions… que, finalment, han de presentar-se davant d’un tribunal al seu propi país.

Fa pocs dies es reobria el debat sobre el futur del Valle de los Caidos i tot sembla indicar que les restes de Franco hi seguiran per molts anys.  “Esas cosas, aquí no pasan“, potser diran molts espanyols convençuts que a Panamà hi va haver una dictadura i a Espanya, només, una guerra casual, on, ja se sap, hi va haver excessos (això sí, per tots dos bàndols).

Espanya és un país estrany en moltes coses, però entre d’altres pel seu afany de protegir i honorar el seus dictadors més sanguinaris.  La democràcia espanyola mai no ha pogut, ni podrà mai, no ja portar davant la justícia el dictador, sinó que tampoc no serà capaç de fer justícia amb els seus col.laboradors, corresponsables de crims encara ben presents en moltes memòries.  Espanya no els jutja, els fa presidents autonòmics, ministres o senadors, en un curiós exercici entre la hipocresia i una visió molt particular de memòria (o de desmemòria) històrica.

Intentar fer justícia, una cosa que arreu és normal i necessària, a Espanya és remenar ferides tancades i voler incomodar algú.  Els morts del franquisme mereixen alguna cosa millor, però ja està més que vist que no la tindran i els assassins seguiran morint, plàcidament, als seus llits i seguiran sent honorats després de morts.

Per això, per un sentit elemental de la dignitat personal, no vull formar part d’aquest estrany col.lectiu que es diu Espanya (entre altres moltíssimes raons, evidentment).  Per fer ulls clucs davant els crims d’estat, amb mi que no hi comptin.

css.php