set. 302011
 

Els pares, i d’un temps ençà molt més, tenim una clara tendència a la desídia, pel que fa a les nostres responsabilitats.  Aleshores, quan passa alguna cosa, immediatament correm a buscar un culpable:  l’escola, la societat, la manca de valors, internet… però mai, absolutament mai, nosaltres tenim culpa de res que els passi als nostres fills.

Llegeixo la notícia d’una condemna per pràctiques delictives contra menors a internet i em demano si els pares de les víctimes tenien la més mínima idea de què feien les seves filles davant de l’ordinador.  Imagino que no, evidentment.

Internet, com tot en aquesta vida, requereix un cert grau de maduresa.  Els nens, els menors, no poden entrar a les xarxes socials.  Facebook, per exemple, exigeix un mínim de 16 anys.  Però és clar, és més fàcil no discutir amb els nostres fills i filles i acceptar que hi tinguin el seu perfil, tot falsejant-ne l’edat.

M’agradaria pensar que notícies com aquesta serviran perquè molts pares amb fills menors prenguin consciència de les seves obligacions i, igual que no els deixen sortir sols al carrer, o no els deixen conduir un cotxe, ni que sigui amb ells al seient del costat, no els deixaran sortir, abans de temps, a determinats espais d’internet,  on poden ser víctimes fàcils.

Ah!  i no ho oblidem:  internet no és cap delinqüent;  però la desídia, la temeritat o la irresponsabilitat, tot sovint, esdevenen còmplices.



set. 292011
 

Si alguna cosa tenim els ciutadans d’aquest país és una paciència infinita, a prova de bomba.  Els avatars de la història ens han fet així.   La darrera mostra és la notícia d’una nova querella contra Fèlix Millet, ara per frau a Hisenda.  Res;  si fa no fa 700.000 €.

No puc ni imaginar fins on arribarà l’import total dels robatoris, estafes i fraus diversos d’aquest individu i la seva banda.  Tampoc no puc ni imaginar fins on hauria d’arribar perquè la justícia es decidís a tancar-lo a la pressó, ni que fos de forma preventiva perquè, si finalment no és condemnat, potser serà el moment d’abjurar definitivament d’aquest sistema judicial.

És socialment vergonyós veure la impunitat amb què es mou aquest subjecte, amb tot el que ha arribar a reconèixer i amb tot el que se li ha imputat.  Però és clar, ell és ric i influent (per sort, ni guapo, ni bo…) i això li atorga una mena d’impunitat molt difícil de justificar.  Es veu que aquests delictes, aquestes actuacions i aquestes actituds no generen alarma social.

La justícia és lenta, això ja ho sabem, però ara demostra que també és força insensible, perquè permet que aquest home es passegi pel carrer, com si tal cosa, amb la seva mitja rialla burleta, que no indica altra cosa que la seva absoluta manca de respecte a la justícia i a la societat.

Fins quan haurem de patir tanta humiliació, com a ciutadans?



set. 282011
 

Si algú encara es pensa que la de diumenge passat va ser la darrera corrida a Catalunya, que s’ho vagi treient del cap.  De fet, ara ve el millor i, potser fins i tot, amb revillafa inclosa.  Al temps.

Els toros són un espectable, festa, art, salvatjada…, digueu-li com vulgueu, que ha anat perdent pistonada al llarg dels anys, a Catalunya.  Places com la de Tarragona ja són història.  De fet, és normal, perquè ja fa anys que només s’hi podien trobar quatre guiris despistats i quatre apassionats de la tauromàquia (però quatre).  Finalment, la realitat econòmica s’imposa i es tanca el negoci (que ja no ho era) dels toros.  Plaça reconvertida en espai multiusos i punt i final.

El mateix camí és el que s’ha seguit a Barcelona.  De dues places (Monumental i les Arenes) es va passar a una de sola, perquè n’hi havia més que de sobra per acollir els quatre aficionats i els quatre guiris de rigor.  Només la presència de José Tomás podia omplir, ni que fos per un sol dia, l’aforament i donar una falsa imatge de passió taurina barcelonina.

La fi de la fiesta a Catalunya era qüestió de temps -de poc temps- i s’ha volgut accelerar amb una llei que, sota l’argument de la protecció dels animals, clausura els toros i manté els correbous, per exemple.  La incongruència està servida. Però, és clar, als correbous hi participen molts més electors i els vots potencials són els vots potencials.  Ves quina cosa!

Ara, les forces més espanyolistes del nostre mapa polític han fet bandera de la defensa dels toros, sota l’argument de la llibertat.  Recurs al Tribunal Constitucional, reubicació dels toros al Ministeri de Cultura, avís de declaració de bé d’interès nacional… i tot plegat amb un horitzó de PP amb majoria més que absoluta a Madrid.

Encara podem pensar que no hi haurà més toros?  Jo no.  I no per respecte als taurins, ni a la llibertat, sinó perquè l’espanyolisme n’ha fet signe d’identitat i no permetrà, de cap de les maneres, que es perdi allò que per a ells és realment definitori i identitari.  I per a aconseguir-ho tenen tots els mecanismes:  el Constitucional, la capacitat de legislar, les ganes de sotmetre i humiliar el Parlament de Catalunya…

Amb tot plegat, potser sí que al final acabaran donant oxigen a un espectacle que agonitzava lentament, amb tot el que suposarà de reespanyolització de Catalunya.  I és que Espanya és Espanya, i ha de ser igual arreu de la pell de brau.



set. 272011
 

El conseller de Benestar i Família ha avançat un pla del Govern per potenciar els valors socials.  Malament rai quan els valors, com a patrimoni individual i social, s’han de promoure des de l’autoritat.  Molt malament ha d’estar una societat per arribar a aquest punt.

Un recent estudi de l’Obra Social “La Caixa” posava al descobert el paper de la família en la superació individual de la crisi, gràcies a l’ajuda entre els seus membres.  Potser aquesta serà una de les poques coses positives d’aquests anys:  el redescobriment de la importància de la solidaritat familiar, un concepte molt devaluat a causa de l’individualisme més egoista.  Quan tot falla, acabem tornant a una de les poques seguretats reals que tenim.  Acabem tornant als nostres.

Si el Govern busca fomentar la reflexió sobre què som i on anem, com a persones i com a societat, benvinguts siguin els esforços, però no em puc estar de pensar que potser tot plegat no passarà d’un brindis al sol, sense cap contingut ni, sobretot, cap resultat.

Caldrà esperar a veure com avança aquest pla, perquè recuperar el sentit comú i els valors que defineixen l’essència de la humanitat, d’allò que ens ens fa realment humans (solidaritat, esforç, tolerància…), és una necessitat bàsica per enfortir-nos com a persones i com a país, i no ens podem permetre el luxe de perdre aquest actiu i esperar que no passi res.  Però  el que no acabo de tenir clar és si pot fer per decret.

set. 262011
 

Eleccions espanyoles a la vista i un escenari totalment nou a l’horitzó.  Llevat d’una sorpresa majúscula, el PP obtindrà majoria absoluta i assolirà una quota de poder com mai, tant a nivell local, com autonòmic, com estatal.

Per la seva part, un PSOE en caiguda lliure i merescuda i un PSC a cavall entre la submissió a l’amo espanyol i les proclames agòniques de refer ponts des de zero, com les d’Antoni Castells.

A Catalunya, CiU té una capacitat de govern prou important, però amb la necessitat de pactar per tirar endavant, i el conjunt de partits, amb el seu debat etern entre posicionament polític (dreta o esquerra) i posicionament nacional (Catalunya o Espanya).

I justament és aquest debat entre dreta i esquerra o Catalunya com a prioritat el que cal tenir molt, però molt, present ara mateix.  Aquests darrers anys s’ha prioritzat la primera postura i ja veiem els resultats:  una situació molt delicada del país, amb un nou estatut inútil, un finançament més que mediocre, amb la llengua en el punt de mira jurídic i amb els partits i líders responsables d’aquesta estratègia absolutament apartats de la vida política.  Donar tant de poder, a Catalunya, a les formacions d’obediència espanyola només podia portar a aquest resultat.  I així ha estat.

ERC s’ha començat a reinventar, per enèssim cop.  D’entrada, canvia de lideratges, cosa que no és menor, si pensem que bona part dels desencontres entre les formacions polítiques nacionals venien d’una malaltisa lluita d’egos d’alguns dels seus líders.  Ara sembla que pot ser possible una estratègia compartida entre la nova ERC i CiU.  Tant de bo.

Amb un PP amb majoria absoluta a Madrid, un PSC  inexistent, perdut enmig  del naufragi del PSOE i una CiU amb necessitat de pactar, si volem subsistir els darrers 8 o 10 anys com a país, no hi més alternativa que una política nacional compartida pels partits de casa i un objectiu molt clar de posar terra pel mig amb Espanya.  A partir de 2012, la prioritat no pot ser altra que la reconstrucció nacional.  Si no, Catalunya anirà perdent peça a peça la seva identitat (ja hem vist que el camí de la destrucció autonòmica està més que dibuixat i consensuat) i una capacitat econòmica que no podrà recuperar, potser, mai més.

set. 252011
 

Un venedor de catifes, no sé si per pura estratègia comercial, o fent referència a la tradició autèntica ens va dir una vegada que hi ha gent que en compra perquè envelleixin amb ells.  Trobo que tenir a prop coses amb un poder evocador tan potent com per envellir al teu costat és fantàstic, en un temps en què les coses caduquen tot just acabades d’estrenar.

Ahir, sense anar més lluny, vam plantar un nou arbre, a casa.  No és el primer cop que en plantem i, per tant, això de plantar un arbre, tenir un fill… ja està superat.  Malgrat tot, és un arbre especial, un obsequi d’una data especial, fet per uns amics especials i per al qual vam preparar un espai especial, que vam buidar de plantes que, a força d’anys, havien perdut tota la força i s’havien omplert de males herbes.

Aquest arbre, d’alguna manera, és la nostra catifa;  allò que envellirà amb nosaltres, si arrela bé, i que ens proporcionarà ombra, bellesa, color i records molt amables d’una data molt especial i, esperem, d’uns anys que aniran desfilant sense pressa entre les seves fulles.

Voltar-nos d’elements amb capacitat evocadora i que evolucionin amb nosaltres, potser és la millor manera d’entendre que no som éssers aïllats i que vivim enmig de moltes coses que ens acompanyen sempre, sense que en siguem prou conscients, de vegades.  Com les paraules d’aquell venedor de catifes.

set. 242011
 

Muntar un puzzle és un exercici de paciència i de visió de conjunt, que requereix la capacitat d’imaginar on va cada peça que trobem aïllada i sense context.

Construir la sobirania, la independència, és alguna cosa similar i, d’un temps ençà, començo a tenir la sensació que totes les peces són a sobre de la taula i que només cal saber ordenar-les.  Les dues darreres peces que hem pogut trobar són unes declaracions del president Montilla i unes altres de Jim Mather.

L’exministre d’Empresa, Energia i Turisme escocès va afirmar que per a la independència cal la complicitat dels empresaris i dels mitjans de comunicació, sobretot.  Per la seva banda, Montilla va dir que la independència de Catalunya és “factible” però no desitjable.  Es veu que està en campanya i la seva manera d’elogiar la capacitat del país és dir que pot subsistir sol.  Evidentment explica que no és desitjable des de la perspectiva espanyola.  En qualsevol cas, que Montilla reconegui la viabilitat d’una Catalunya independent, pel motiu que sigui, és una novetat, i una evidència (esperem que no digui que s’han malinterpretat les seves paraules, que també podria ser).

Els sectors sobiranistes de CiU diuen que sí, però que ara no toca i, cada cop, hi ha més gent que pensa que no hi ha cap altra solució.

Pel que fa a l’empresariat, aquell de qui parla Mather, entre la demostració de força de fa uns anys per reclamar infraestructures i el paper del Cercle Català de Negocis, que fa mans i mànigues per demostrar que econòmicament la independència no només és possible, sinó molt més que necessària.

Quant als mitjans de comunicació… bé, tenim el que tenim i esperar un posicionament clar és molt esperar, ara mateix. Però només és qüestió de temps, o de necessitat.

Què ens falta, doncs?  Al meu parer, algú que vulgui començar a ajuntar peces.  Res més que això.  Falta lideratge o, si voleu, responsabilitat històrica.

Podeu imaginar un president de Catalunya fent un discurs a la seu de les Nacions Unides, similar al de Mahmud Abbas?

set. 232011
 

Sembla que és perfectament possible que el president Montilla sigui nomenat senador, sense que li calgui rebre cap vot, ni figurar a cap llista, les properes eleccions.  Legal? sí;  però lleig? encara més.

No és el primer cas d’un alt càrrec amb importants responsabilitats en un antic govern que ho fa, i molt em temo que no en serà l’últim.  De tota manera, em dol imaginar un president del meu país al Senat, per tot el que comporta de jubilació de luxe i de distanciament, no només físic, de Catalunya.

Ja sé que tots tenim dret a guanyar-nos la vida dignament, però crec que la presidència de la Generalitat, com a màxima institució del país, mereix més respecte.  Em costa molt imaginar altres expresidents fent el mateix camí polític, francament.

El fet, però, acabi com acabi (al Senat o no, tant li fa) ja resulta, per ell mateix, indicatiu de com es valora la presidència de la Generalitat per part de determinades persones  i partits:  com una etapa més en una carrera política amb alts i baixos i amb anades i tornades.  Tant és fer d’alcalde, com de president, com de diputat, com de cap de llista… tot són feines.

Trist, molt trist, però molt revelador.  Potser no podíem esperar res més, de fet.

set. 222011
 

Després del gran soroll per la interlocutòria del Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya sobre la llengua vehicular a l’escola, i del corresponent recurs, arriba la calma mediàtica, només trencada per qüestions puntuals, com la presentació de l’Informe de Política Lingüística.

Servidor, que ja comença a haver-ne vist de molts colors, em temo que, finalment, el castellà entrarà, encara més, a l’escola, i assistirem a un exercici fantàstic de justificació d’un nou equilibri entre llengües, sota el pretext de la millora escolar, de la llibertat, o del que sigui… però, això sempre, mantenint la immersió lingüística.

Doncs no.  Si arriba el moment, caldrà recordar què és la immersió en una llengua i no oblidar mai que, de cap manera, no és utilitzar-ne dues.

Cada cosa és allò que és i té un nom que la defineix.  Amb dues rodes, manillar i pedals, és bicicleta, no cotxe.  Si cal fer forat al castellà com a llengua vehicular ja no parlarem d’immersió lingüística (ni d’escola catalana tal i com l’entenem).  Estarem parlant d’una altra cosa.

Permeteu que m’avanci als esdeveniments, però crec que no és gratuït activar totes les alarmes, i menys si pensen en el govern que pot arribar al poder de l’estat ben aviat, en la manera com arribarà, segons apunten les enquestes, i en els precedents  de les polítiques del partit en qüestió, en matèria lingüística, allà on governa.

Si ens volen trencar el sistema escolar, no dubto que ho faran, però que no ens vulguin fer passar bou per bèstia grossa, ni des d’allà, ni des d’aquí.  Això mai.

set. 212011
 

Fa uns pocs dies vaig sentir, a RAC 1, una tertúlia en la qual participava l’economista Xavier Sala Martín, un personatge que si bé pot aixecar ampolles amb algunes de les seves opinions econòmiques, pel seu caire liberal, també és cert que pot propiciar grans adhesions en alguns comentaris, per la seva capacitat de simplificar i de fer accessibles a tots els públics les seves tesis.

En la seva intervenció, Sala Martín partia de la idea que per solucionar un problema, en economia, cal identificar-ne la causa real, per poder aïllar el problema, ja què en cas contrari es corre el risc d’anar posant pegats que no solucionen gran cosa o, tot sovint, agreugen la situació encara més.  De fet, jo diria que aquesta idea és perfectament extrapolable a qualsevol ambit social o personal.

El discurs econòmic va anar derivant cap a qüestions molt més àmplies i generals, perquè, des d’una perspectiva catalana, tot sovint, el problema es pot reduir a l’expressió “Perquè som Espanya”.

Per què tenim problemes amb el català a l’escola?  Perquè som Espanya.

Per què patim l’espoli fiscal que patim?  Perquè som Espanya.

Per què la nostra capacitat d’autogovern és molt limitada?  Perquè som Espanya.

Per què no tenim seleccions nacionals?  Perquè som Espanya.

Per què la nostra història és la que ells volen?  Perquè som Espanya.

Per què els nostres diners han de pagar la incapacitat aliena?  Perquè som Espanya.

I podríem seguir amb una autèntica lletania de greuges, a la quals respondríem sempre amb un immutable “perquè som Espanya”.  Us animo a fer la prova i veureu que funciona, la cosa.  I és que Espanya és qui realment té el poder, qui mana, qui marca i canvia les regles de joc quan i com vol i qui, al capdavall, interpreta una realitat, la seva,  que no coincideix amb la que nosaltres volem i necessitem.

Conclusió:  les coses seran si fa no fa com són mentre siguem Espanya.  Ara sí que tenim perfectament identificat el problema de fons.  Qui pugui posar en marxa les solucions (que n’hi ha), que es posi les piles d’un cop per tots i es deixi de cataplasmes.

css.php