set. 152011
 

Una de freda i una de calenta:   el Congrés aprova una moció de suport a la immersió lingüística a l’escola, amb els vots favorables del PSOE (i del PSC).  Paral.lelament, el Congrés rebutja una proposició no de llei que instava a demanar l’oficialitat del català a la Unió Europea, amb els vots en contra de PP i PSOE (i del PSC).

Es veu que això de l’escola en català, a Catalunya, encara pot arribar a ser tolerable, tot i que amb matissos (complint interlocutòries i sentències sense sentit, afegint la tercera hora d’espanyol…), però que el català pugui treure el cap Pirineus enllà… això sí que no.   Per si encara calia, tenim una nova mostra de la posició dels socialistes catalans respecte a la llengua:  a casa, encara, però a fora, ni en broma.  Disciplina de vot a Madrid, per damunt de tot.  I com ja ve sent habitual, de la maneta del PP.  Quanta hipocresia (o quanta complicitat).

És molt trist constatar que una bona part de les energies del país, del nostre país, es perden i se’ns giren en contra així que arriben a la capital del regne.  Calen més proves de la submissió i l’obediència deguda que patim?

Mentrestant, un capellà denuncia pressions perquè faci les misses en espanyol.  Sembla que les afinitats entre determinades formacions polítiques i la jerarquia eclesiàstica van contribuint a fer la feina bruta.  Es veu que també en aquest cas es pot exigir (ells en diuen triar en nom de la llibertat) la llengua de culte, igual com a les escoles, per exemple, fent saltar pels aires la pau i la normalitat de dècades de convivència.

Realment, la llengua és un dels grans camps de batalla contra Catalunya, i ho serà sempre, mentre seguim sotmesos al control d’Espanya.  Perquè no ens enganyem, darrere de la llengua hi ha el país, una identitat col.lectiva que vol sortir al món tal com és, sense el filtre d’Espanya.  I aquest és el veritable objectiu.

css.php