set. 262011
 

Eleccions espanyoles a la vista i un escenari totalment nou a l’horitzó.  Llevat d’una sorpresa majúscula, el PP obtindrà majoria absoluta i assolirà una quota de poder com mai, tant a nivell local, com autonòmic, com estatal.

Per la seva part, un PSOE en caiguda lliure i merescuda i un PSC a cavall entre la submissió a l’amo espanyol i les proclames agòniques de refer ponts des de zero, com les d’Antoni Castells.

A Catalunya, CiU té una capacitat de govern prou important, però amb la necessitat de pactar per tirar endavant, i el conjunt de partits, amb el seu debat etern entre posicionament polític (dreta o esquerra) i posicionament nacional (Catalunya o Espanya).

I justament és aquest debat entre dreta i esquerra o Catalunya com a prioritat el que cal tenir molt, però molt, present ara mateix.  Aquests darrers anys s’ha prioritzat la primera postura i ja veiem els resultats:  una situació molt delicada del país, amb un nou estatut inútil, un finançament més que mediocre, amb la llengua en el punt de mira jurídic i amb els partits i líders responsables d’aquesta estratègia absolutament apartats de la vida política.  Donar tant de poder, a Catalunya, a les formacions d’obediència espanyola només podia portar a aquest resultat.  I així ha estat.

ERC s’ha començat a reinventar, per enèssim cop.  D’entrada, canvia de lideratges, cosa que no és menor, si pensem que bona part dels desencontres entre les formacions polítiques nacionals venien d’una malaltisa lluita d’egos d’alguns dels seus líders.  Ara sembla que pot ser possible una estratègia compartida entre la nova ERC i CiU.  Tant de bo.

Amb un PP amb majoria absoluta a Madrid, un PSC  inexistent, perdut enmig  del naufragi del PSOE i una CiU amb necessitat de pactar, si volem subsistir els darrers 8 o 10 anys com a país, no hi més alternativa que una política nacional compartida pels partits de casa i un objectiu molt clar de posar terra pel mig amb Espanya.  A partir de 2012, la prioritat no pot ser altra que la reconstrucció nacional.  Si no, Catalunya anirà perdent peça a peça la seva identitat (ja hem vist que el camí de la destrucció autonòmica està més que dibuixat i consensuat) i una capacitat econòmica que no podrà recuperar, potser, mai més.

css.php