gen. 312014
 

Ja fa dies que corre per Internet una iniciativa per demanar a Alícia Sánchez-Camacho que retiri la seva comparació dels independentistes amb ETA.  Personalment, penso que millor que no la retiri.

Un dels efectes col.laterals del procés que vivim és que tothom, a poc a poc, va mostrant la seva autèntica cara.  En el cas del PP, molt més enllà del seu reclamat respecte constitucional (una constitució contra la qual van votar en el seu moment, tot sigui dit) s’evidencia que per a ells tot és ETA.  Tot és l’encarnació de tots els mals.  Llevat, evidentment, de qui pensa com ells.

Cap novetat respecte a les posicions que ja coneixíem:  el nacionalisme és ETA.  Les manifestacions, kale borroka, els escarnis, més kale borroka.  Qualsevol mostra de discrepància és, per definició, ETA.  I Sánchez-Camacho ja no s’està de dir-ho alt i clar.  Fantàstic.  Tots els que no pensem com ells som ETA, o nazis (segons els vingui en gana, o segons d’on bufi el vent).  Sembla que s’ha acabat allò de les males interpretacions de les declaracions i de les frases tretes de context com a excusa.  S’han tret la careta i ja parlen sense miraments.

Aquesta és l’autèntic rostre d’aquesta part del mapa polític actual.  No vull que la diputada popular retiri les seves paraules.  No vull que amagui allò que realment pensa, perquè només així tothom podrà saber, realment, què vota i a qui ens enfrontem.



gen. 302014
 

Cada cop més van apareixent veus que es posicionen a favor de la independència de Catalunya des de situacions personals “atípiques” respecte el nacionalisme convencional, sobretot tal i com l’han definit els defensor de l’unionisme, obsessionats a crear bàndols i a posar etiquetes de blanc o negre, de bons o dolents.

Sense cap mena de dubtes, un text imprescindible per entendre què està passant a la Catalunya real actual és el d’aquest article del blog de La Suelta.  Molts d’aquests que clamen per la fractura social i no sé quants mals bíblics més farien molt bé de llegir cada matí aquest text.  Potser així sortirien al carrer amb una altra actitud.

No em veig capaç de fer-hi cap comentari ni d’afegir-hi ni una coma.  Només puc transcriure’n el primer paràgraf.  Tota una invitació a seguir llegint:   “Soy española, vivo en Barcelona, soy del Real Madrid, hablo castellano y no me siento catalana. Pero mañana votaría sí a la independencia de Cataluña.”

 



gen. 292014
 

Els més joves segur que no tenen ni idea de qui parlo, però els que ja fa dies que pentinem canes potser sí que tenim encara present, ni que sigui en algun raconet de la memòria, el nom de Pete Seeger.  O si més no la tonada d’algunes de les seves cançons.

Per a molts, aquest home, i sobretot la seva música, ens van descobrir coses com ara que el banjo era un instrument que podia tenir quatre cordes i mitja (sempre em va fer gràcia aquesta mitja, que en realitat és una de més curta) o que la música podia servir per a moltes coses, a nivell social.  Les seves cançons, degudament traduïdes i versionades, van ser la banda sonora d’uns anys en què, juntament amb algunes de Bob Dylan, de Joan Baez, o de Quilapayun, per citar-ne només tres de més enllà de les nostres fronteres, ens van explicar que el món es podia canviar i que la llibertat podia ser molt més que una quimera.

Amb aquesta banda sonora, i amb la dels seus hereus a casa nostra, es van anar succeint els canvis socials i polítics fins que altres qüestions van anar arraconant aquesta música i aquests ideals que ara, d’una manera o altra, es recuperen,  amb altres sonoritats i amb altres noms.

Descansi en pau aquest home, que prou s’ha guanyat un lloc digne a la història de la música popular i, sobretot, a la de la lluita per la llibertat dels homes i dels pobles.



gen. 282014
 

Ahir va ser el Dia internacional en memòria de les víctimes de l’holocaust.  De les víctimes dels nazis.

M’agradaria saber, tot i que de fet tant me fa, a quants dels actes que s’hi van organitzar hi van assistir els representants del PP, de Ciutadans o fins i tot del PSOE que acostumen a identificar nacionalisme i nazisme i als morts als camps d’extermini amb els no nacionalistes.

Ahir va ser el dia de recordar una pàgina de la història que no es pot passar mai, per més lleis que s’hagin signat i per més silenci que s’hi vulgui posar a sobre.  Milions de víctimes innocents ho exigeixen.

Ahir va ser el dia adequat per recordar que tots aquells que banalitzen l’holocaust, amb aquesta banalització,de fet, el justifiquen.

gen. 272014
 

La setmana passada vam poder viure dues sotragades importants, tot i que de signe ben diferent.  D’una banda, una foto de dues hostesses que promocionaven una discoteca a l’estand de Gandia a Fitur i, d’una altra, Alicia Sánchez-Camacho i Maria Dolores de Cospedal en un mà a mà (la referència taurina és prou intencionada) a veure quina de les dues la podia dir més grossa.

Les dues hostesses han hagut de sortir al pas de l’allau de crítiques que els han caigut a sobre, i per totes bandes, amb motiu de la seva indumentària, i han hagut d’explicar que elles estaven treballant i que la seva estètica (la que havien decidit els anunciants) no era tan diferent de l’habitual a la Fòrmula 1, per exemple.  I jo encara afegiria que ni de la d’alguns anuncis de colònia, pneumàtics, cosmètics, productes dietètics, begudes, iogurts…

Per la seva banda, les dues polítiques s’han sentit, imagino, ben orgulloses de la seva indecent exhibició de bajanades, i ben convençudes que estaven satisfent els desitjos dels seus clients (votants espanyols que babegen amb l’anticatalanisme) i les instruccions d’aquells que les han posat allà on són.

Tant en un cas com en l’altre, ens trobem amb la perversió habitual de dues qüestions que haurien de merèixer absolut respecte.  En el primer, el rol de la dona en una societat profundament masclista;  una pràctica tan habitual en tots els àmbits que ja no desperta més que comentaris que volen ser més o menys divertits i ocurrents, a risc de resultar patètics.  En el segon, l’exhibició impúdica de la mentida, de la distorsió dels fets i de tot el que calgui per tal d’assegurar-se un càrrec (les garrofes, si voleu) en política , amb total impunitat.

Aquesta setmana passada ens ha deixat dues imatges molt desafortunades, no tant en elles mateixes, sinó per tot el que traspuen.

I per cert, si voleu les imatges, no us costarà trobar-les.  Jo no les he volgut enllaçar, en un cas per respecte i en l’altre per vergonya.

gen. 262014
 

Aquestes setmanes d’hivern, un cop passades les festes nadalenques se’m fan especialment llargues, amb caps de setmana lents, sense gaires alicients més enllà de les tardes en calma, a casa.  Deu ser el preu a pagar per tots aquells que ni sabem gaudir de l’esquí, ni som sortidors de mena, ni ens hem sabut acostumar mai a moltes de les pràctiques habituals pròpies dels dies de festa.

D’alguna manera, és com si el fred i el mal temps (el vent, sense anar més lluny) és robessin les ganes de fer qualsevol cosa que ens faria saltar immediatament de la cadira, només amb una climatologia més amable.  Però les coses són així, i el calendari és tossut.

De tota manera, avui és diumenge i sortirem.  Anirem a veure alguna d’aquelles coses que de tant a prop com les tenim, les ignorem.  Avui vencerem la mandra, plantarem cara al temps que vulgui fer i mirarem d’omplir el dia amb novetats, amb descobertes i amb il.lusions vestides de mudar, al costat de la millor de les companyies.  Avui reivindicarem, d’aquesta manera tan senzilla, i potser fins i tot tan ridícula, que encara tenim el dret, i el  deure, dil.lusionar-nos i de fer realitat algun que altre raconet oblidat de la imaginació.  Avui farem cas a aquella dita que  afirma que si fixes la teva mirada al sol, l’ombra et quedarà al darrere.  Doncs això.

gen. 252014
 

El PP ha aterrat  a Barcelona.  Bé, més aviat s’ha tancat a la seva caserna llunyana, allà als confins de l’imperi.  I a què?  Doncs molt senzill, a fer un exercici entre la ficció i el documental, perfectament esbombat pels mitjans afins, de poder i d’arrestos per a consum propi.  O potser us havieu cregut que venien a estretir lligams amb la població catalana i a proposar un pacte per afavorir l’estabilitat entre Catalunya i Espanya?  Suposo que no.  Em costa creure que pugui existir algú tan càndid.

Ahir vam assistir a una autèntica parada dels monstres (res a veure amb la pel.lícula de 1932 que va adaptar així el seu títol original “freaks”) gràcies a les declaracions d’uns quants insignes populars, que no es van estar d’exhibir estupidesa i ganes de provocar (gens corresposta, per cert) amb paraules que anaven des de la comparació del procés català amb el terrorisme d’ETA (una idea llargament perseguida pels populars i que ara, veient que no se’n surten, ja donen per vàlida, encara que la realitat digui una altra cosa), fins a les referències a matxets que ens traslladen immediatament a massacres africanes, o a exercicis d’impotència comptable que obliguen al gran manipulador Montoro a amagar les balances fiscals per anunciar que s’inventarà un truc de màgia matemàtic que demostrarà la falsedat d’un expoli que no pot negar ni rebatre per cap mitjà científic.

Aquesta va ser la fira del PP ahir.  Avui els plats forts, imagino.  Agafem-nos, que ens cauran de tots colors.  Bé, tampoc cal fer-ne massa cas a tota aquesta colla d’il.luminats, de protegits per la mà incorrupta de Santa Teresa i de defensors de l’herència del franquisme, de la dels seus pares, de fet (política, si més no, i en molts casos, també genealògica), abosolutament incapaços de viure en un entorn democràtic.

A veure si acaben aviat d’enregistrar aquest enorme espot electoral per a consum i adoctrinament dels votants espanyols més rancis (que sembla que no són pocs) i ens deixen en pau una bona temporada, que tenim feina fent maletes.

gen. 242014
 

Recordo vagament, però ho recordo prou, que quan anava a escola, de ben petit, els càstigs eren pràctica habitual cap a  aquells alumnes que no seguien la pauta que imposava el professor.  Hi havia de tot, des de carxots fins a cops de regle (de fusta, evidentment).  Però si el que es volia era humiliar públicament un alumne, la cosa ja anava cap a situar-lo en un racó de la classe, de genolls o no, amb braços en creu o no, de cara a la paret o no, i amb algun que altre llibre a les mans (o al cap), o no.  Tot depenia de la gravetat de la infracció i de la crueldat del professor.

Amb els anys, aquest comportaments repressius de l’aula franquista s’han anat bandejant, i aquesta autèntica violència física ha evolucionat cap a altres sistemes menys traumàtics d’exercici de l’autoritat, entre els quals, ho reconec, sempre m’ha fet molta gràcia allò del “racó de pensar”.  Imagino que és un intent d’espai de reflexió sobre la bondat o no les pròpies accions, per tal de propiciar un propòsit d’esmena.  Sigui com sigui, la mecànica de fons em sembla la mateixa, si bé les formes canvien substancialment, que no és poc.

I ara comprovo, no sense sorpresa, que aquestes pràctiques han sortit de l’aula i han arribat a espais fins ara impensables, com el propi Parlament de Catalunya.  Pere Navarro ha enviat els tres diputats díscols (potser millor coherents?) al racó de pensar de la bancada socialista.  Sense cap mirament, els ha tret dels seus escons habituals i els ha situat als més allunyats, al costat dels diputats de Ciutadans, per a més inri.

La veritat és que la mesura em sembla ben ridícula, per no dir humiliant, tant per als tres diputats en qüestió com, sobretot, per als que fins ara ocupaven aquests escons, que ara saben que els seus llocs no són altra cosa que les galeres de la bancada.  El racó de pensar.

I amb aquestes actituds hem de construir un país nou i modern.  No serà fàcil.

gen. 232014
 

Silenci és el que pateixen els oients dels País Valencià que s’han quedat sense poder seguir les emissions de les ràdios públiques catalanes.  No és nou, només és la continuació natural del silenci que ha condemnat el català a les Illes o a la Franja -en aquest cas acompanyat de la voluntat d’humiliar amb l’acudit del lapao-, o el mateix silenci que va tancar els mitjans de comunicació públics valencians i que abans hi havia tallat la recepció de TV3.

De nou el silenci.  Un silenci amarg, greu, escandalós, que ens retorna a una societat en blanc i negre, i en silenci.  Però a aquest silenci, ara, s’hi suma el silenci de qui hauria de tenir molt a dir.  Més enllà de les inevitables (inesquivables) declaracions o accions de poca volada (després de mort el combregaren) de quatre polítics, o de moltes exclamacions particulars, silenci.  Un silenci amb olor de complicitat o d’incompetència.  Un silenci perillós, perquè a Catalunya també fa temps que s’avança en aquesta mateixa línia de destrucció de la presència de la llengua, encara que sovint ens neguem a admetre-ho, intentant maquillar l’evidència amb quatre números.

I enmig del silenci, només les veus d’aquells que demanen diàleg (diàleg?) i que desembarquen aquesta dies a Catalunya amb voluntat de fer soroll i generar conflictes, o dels que acusen d’inactivitat els altres, oblidant que bona part dels problemes (per no dir tots) amb els mitjans de comunicació catalans al País Valencià tenen el seu origen quan José Montilla era ministre del ram, a Madrid.  O ja no s’enrecorden?  El que ha anat venint després és fàcil de resseguir. Del futur, ja en parlarem.  Si no ens imposen més silenci.

 

gen. 222014
 

Diu una dita ben nostra que dos galls en un galliner no canten bé.  I déu ser veritat, si mirem el guirigall que hi ha a cals socialistes, darrerament.

El seu no és un problema de dos galls (de dos líders);  els seus problemes, molt em temo, venen de dos autèntics galliners que han conviscut més o menys pacíficament durant anys, mentre hi havia pinso (vots) per a tothom, sense entrar en massa més detalls,  però que, ara que s’han esvalotat perquè sembla que el granger es decanta cap a una de les bandes, la situació es torna insostenible.

Bromes a banda, Navarro té un gravíssim conflicte amb tres diputats ben concrets (i amb molts altres militants).  Com que aquella màxima que sosté que un és esclau de les seves paraules cada dia resulta més certa, ara no té més remei que expulsar-los (no n’hi ha prou amb prendre’ls càrrecs, perquè això no és el que havia dit fins ara).  Si no ho fa, veurà enormememnt afeblit el seu lideratge i la seva autoritat dins del partit i davant del PSOE.  Però si ho fa, el trencament definitiu del PSC sembla gairebé inevitable.

I qui sap si la solució definitiva no vindrà del trencament.  Potser cal tenir dos galliners diferents, perquè quedi ben clar què se’n pot esperar d’un i altre.   Vist des de fora, ara mateix es fa molt difícil votar un partit que no saps realment ni què vol, ni quins objectius té, en qüestions tan bàsiques com el model de país que defensen, perquè hi conviuen dues maneres d’entendre Catalunya massa diferent.  I així els va.

Avís a navegants:  el procés que estem vivint transformarà, i molt, el mapa electoral que hem conegut fins ara, perquè es plantegen interrogants nous que exigeixen respostes noves, quan no inèdites.  El PSC en pot ser el primer gran exemple.

 

 

css.php