Gen 212014
 

Una de les grans pors del PSOE ha estat, històricament, aparèixer al costat del PP, llevat que vulgui jugar a fer d’estadista responsable.  El problema afegit que té aquesta por visceral és que, de tant en tant, porta a situacions ambígües, incòmodes o, directament, impossibles de justificar.

Dissabte passat, Rubalcaba, en la seva pastoral als socialistes catalans, després de constatar que la situació a Catalunya és complicada i encara pot empitjorar (depèn de qui s’ho miri, això d’empitjorar), es depatxava culpant el PP de tots els mals actuals del nostre país per haver atiat l’anticatalanisme en el passat.  No seré jo qui negui aquesta afirmació, inqüestionable d’altra banda, però potser caldria demanar-li al líder socialista de quina formació política eren els que parlaven d’haver passat el ribot a l’Estatut, o els que el van portar al Constitucional (en paral.lel al PP), o els que van mentir amb allò de l'”apoyaré el estatuto…”, o els que l’endemà mateix de l’aprovació al Parlament presentaven una bateria d’esmenes al Congrès i, sobretot, on era ell mateix en aquesta època.

Em resulta d’un cinisme insultant l’actitud de Rubalcaba i els seus acòlits, que no tenen cap pudor a fer front comú, amb els seus hipotètics rivals, per tal d’aturar les aspiracions de Catalunya.

Tant costa admetre que, si més no, en això pensen el mateix que el PP?   Doncs sembla que sí que els costa d’admetre-ho, encara que cada dia sigui més evident, per més lletja que els sembli la foto.  Els tàndems Rubalcaba/Rajoy i Navarro/Sánchez-Camacho funcionen perfectament.  I des del PP, almenys, no s’estan de dir-ho.

Gen 202014
 

Ja ho va dir Raimon, que ell venia d’un silenci de gent sense místics ni grans capitans.  I Catalunya és força això, encara que s’intenti, sense massa èxit, val a dir-ho, crear una nòmina de catalans (religiosos o militars) insignes.  Aquí, tradicionalment, hem estat més gent de lletra o de negoci.  I vull creure que amb encert, tot i que no posaria la mà al foc, per si de cas.

A l’altra banda, Espanya sí que és terra de místics, de sants, de braços incorruptes i de cabdills llegendaris de totes les èpoques.  Aquesta seva manera de mirar la història, sempre amb noms, sempre amb personatges rellevants al capdavant, potser, és la mateixa que ara els fa mirar el procés que viu Catalunya com “allò del Mas” (i a tot estirar del seu escuder o amo, segons convingui, Junqueras).

Segurament aquest és el gran error de la postura espanyola respecte a Catalunya:  llegir el present igual com sempre han llegit la història, a través de personatges insignes i no de canvis socials.  I aquest és el gran actiu de la Catalunya actual:  que qui l’empeny és la societat, per més que qui hi posi la cara i els mitjans legals siguin els polítics de torn.

Des d’aquest punt de vista es poden entendre els titulars dels diaris espanyols més anticatalans, on el president és l’encarnació de tots els mals.  I també es pot augurar el fracàs de les seves tesis, perquè a diferència de les guerres dels seus avantpassats, ni descavalcant el rei (suposant que passi, cosa que dubto molt), no es podrà aturar res.  I arribats a aquest punt, ja no tindran cap altra estratègia, perquè no en saben cap més, ni han patit mai per trobar-la.

Gen 192014
 

Avui és un dia qualsevol.  Un diumenge sense més història del mes de gener.  Un dia d’hivern, que segueix un altre farcit de fred, pluja, neu… és a dir, allò que fa per a aquestes dates.

Avui no celebrem cap efemèride especialment rellevant, ni està previst que passi res de massa transcendent.  Només sembla que hagi de ser un dia més d’una estació freda en un país on fins i tot la meteorologia es reparteix de manera gairebé crapiciosa i desigual.

En resum, avui és un d’aquells dies que ve de gust no fer gran cosa ni sortir gaire de casa.  I, així i tot, és el dia que tenim per davant i que viurem, amb pena o amb glòria segons cada cas, gairebé com voldrem.

Dies anònims com avui conviden a valorar l’anonimat, la intranscendència de les coses senzilles, o a intentar fer-lo especial, extraordinari, com si no hi hagués altra manera de viure que en una mena de muntanya rusa permanent.  Tot depèn de la vida de cadascú i de com l’encara.

Avui potser molts de nosaltres tenim al davant un autèntic full en blanc, pautat només per les hores.  I si provem d’escriure-hi allò que més de gust ens vingui?  Potser encara acabarà resultant una data assenyalada.

Passeu un bon diumenge qualsevol.  I si pot ser, com realment més us plagui.

Gen 182014
 

Fa molts anys que tant PP com PSOE, en relació amb allò que anomenen el problema catalán, i que nosaltres sabem que és, senzillament Espanya, estan fent les coses tard i malament.  Segurament guiats per molts precedents de claudicació i de paciència infinita.  Però vet aquí que tot té un final i ahir Mariano Rajoy ho va evidenciar afirmant que amb el president Mas no es pot negociar perquè fa coses unilateralment.

I tant que sí que fem (no només el president, sinó la societat, el Parlament, els grups polítics…) coses unilateralment, sobretot quan portem anys i anys de vexacions, d’humiliacions, de burla, d’insults, de manca de respecte i d’intent d’anorreament;  sobretot quan se’ns nega la llengua, la història, la cultura, la identitat i el futur com a poble;  sobretot quan l’escanyament econòmic és tan gran i tan evident que assistim a la precarització injustificada d’una societat fins fa quatre dies dinàmica i productiva.  Quan tot això passa, quan ja no queda gran cosa a perdre, l’únic que es pot fer és marxar.

Un dels millors argumentaris sobre què ha passat aquests darrers anys a Catalunya i per què som on som el dóna una carta a Alicia Sánchez-Camacho, d’imprescindible lectura, d’un català molt més preocupat pel futur que per l’origen.  Qui encara dubti que tot el que vivim és per aconseguir una vida millor, que rellegeixi aquesta carta un i mil cops.

Rajoy, ahir, amb les seves paraules sobre la impossibilitat de diàleg, oferia al món una imatge a mig camí entre la impotència, la incompetència i la derrota.  Especialment perquè no ha fet, encara, ni un sol moviment en favor del diàleg amb Catalunya.

Gen 172014
 

Una manera prou hàbil de resoldre qualsevol conflicte és, senzillament, esquivar-lo.  Justament això és el que ha fet Àngel Ros, no sé si per convicció ideològica, per principis morals o, simplement, per sortir il.lès d’una situació doblement crítica.

Ros s’enfronta darrerament a dos grans conflictes:  d’una banda, com posicionar-se davant la consulta sense enfrontar-se obertament a la direcció del PSC, però sense abandonar una actitud, diguem-ne, crítica i, d’una altra, agafar el timó d’un futur municipal amb massa remor de fons, amb unes eleccions a la vista, i amb la perspectiva de repetir com a alcalde, però amb clares veus discrepants dins de la pròpia formació.  Què ha fet Ros davant d’aquest escenari?  Plegar com a diputat i centrar-se en la seva feina d’alcalde.  I què guanya?  Moltes coses:

1.  Esquiva un pronunciament (enfrontament o acatament) clar a l’hora de votar al Parlament sobre la petitició al Congrès.

2.  Esquiva l’enfrontament directe amb la direcció del partit.

3.  Manté públicament una posició crítica amb la direcció.

4.  Recupera el timó de l’Ajuntament de Lleida (un dels pocs grans que li queden al PSC).

5.  S’assegura la candidatura a repetir com a alcalde.

6.  Guanya un temps preciós, lluny del debat parlamentari, que és on es jugarà fort aquest any, per veure com evoluciona el partit i què passa amb els crítics.

Una jugada d’habilitat extraordinària que demostra la seva intel.ligència política, amb la qual queda públicament a mig camí entre màrtir, autoimmolat o covard, segons qui opini.

De tota manera, esquivar els problemes no és resoldre’ls.  I segurament, més d’hora que tard s’hi haurà d’enfrontar de cara, com han fet tres companys (aviat excompanys?) seus de partit, si no és que troba una nova manera d’evitar-los.

Gen 162014
 

Avui es votarà al Parlament la petició de traspàs de la competència per convocar la consulta del 9 de novembre, perquè l’aprovi el Congrès.  No cal ser gaire intel.ligent per endevinar com acabarà tot plegat.  Evidentment, amb una negativa de Madrid.  Amb aquesta espectativa és legítim demanar-se:  si ja sabem com acabarà, cal?  I tant que cal.

El procés cap a la consulta ja fa temps que ha esdevingut una reclamació de democràcia, simplement.  Catalunya vol votar el seu destí i Espanya nega el dret a votar.  Fins ara tot han estat negatives, amb una imatge vergonyosa de carència de sentit democràtic, i més quan coincideixen en el temps amb un procés paral.lel a Escòcia.  I ara arriba una passa cabdal:  el Congrès dels Diputats es negarà (i ho haurà d’argumentar grup a grup) un traspàs competencial que ja té precedents.  Serà bonic escoltar els arguments, sobretot si s’entesten en la inconstitucionalitat de la mesura, atès que ja es va fer servir per traspassar la competència sobre el trànsit als mossos.

Per això, perquè cal que Espanya es manifesti públicament i oberta contra el dret democràtic a votar, és imprescindible aquesta petició.  I que el món vegi com se’ns van dinamitant tots els ponts de diàleg i de sortida pactada a una situació fàcil de resoldre en altres països.  I és per això que no entenc la postura de les CUP d’abstenir-se al Parlament i trencar així la unitat aconseguida fa no gaire.

El procés cap a la independència no serà immediat, però cada passa, per innecessària que pugui semblar, és imprescindible per deixar clara la nostra voluntat i per deixar en evidència la poca qualitat democràtica del govern d’Espanya.  I aquí no valen matissos.  Primer hem d’aconseguir votar i  guanyar el respecte (si no el suport) internacional a la nostra demanda i, un cop independents, si realment ho volem, ja discutirem fins a la darrera coma quina societat volem, i quina relació amb els altres.  Mentre no arribem aquí, la màxima unitat és imprescindible.

Amb el PSC ja no s’hi compta, fa dies, però amb les CUP, encara sí.  I en la seva funció en un futur parlament independent, encara més.  Si no s’hi volen autoexcloure, amb pretextos essencialistes.

 

Gen 152014
 

Demà es votarà, al Parlament, demanar al Congrès de Diputats la transferència de la competència per convocar la consulta del 9 de novembre.  Una demanda que ja té precedents exitosos, perquè és la via que es va fer servir en el seu moment perquè els mossos d’esquadra assumissin les competències de trànsit.

Res de nou.  Res d’il.legal.  Una petició d’un parlament a un altre.  Què més democràtic?  Què més favorable al diàleg i a la resolució parlada i pactada dels conflictes?  Francament, em costa imaginar una manera de fer més respectuosa.

Però vet aquí que l’actual PSC pensa dir “no”.  No, a demanar res al Congrès.  No, doncs, al diàleg que tant es venten de defensar.  Per què?  Una de dues:  o perquè no accepta cap procediment que no sigui el seu (amb la qual cosa evidencia unes carències democràtiques extraordiàries), o perquè realment no vol que es faci la consulta del 9 de novembre, de cap manera (demostrant així una actitud clarament hostil al país).

Però hi ha una certa oposició, dins del PSC, que apostaria per abstenir-se, tot i les amenaces.  Francament, tant em fa la negativa com l’abstenció, perquè el resultat acaba sent el mateix:  la manca de suport a un clam social enorme i nous pals a les rodes d’un procés, per sort, irreversible.  Que resolguin ells els seus conflictes de poder intern (em temo que aquest és el fons de tot plegat), que nosaltres anem per un altre camí.

És trist, però és evident.  El PSC forma part del bloc anticatalanista (i antidemocràtic, perquè no hi ha res més democràtic que votar, i demanar-ho per conductes plenament legals), al costat de PP i Ciutadans.  I que maquillin la realitat com vulguin, perquè l’evidència dels fets va molt més enllà de les paraules buides, de les propostes absurdes i dels somriures imbècils.  I dijous en tindrem una nova constatació.

La polèmica entre el vot en contra i l’abstenció, al cap i a la fi, no és gran cosa més que una burda maniobra de distracció de l’objectiu final:  evitar la consulta, sigui com sigui, al dictat de l’amo de Madrid.  I de les pròpies conviccions.

 

Gen 142014
 

Espanya no és la Gran Bretanya.  Bé, de fet, la Gran Bretanya potser no és (ni vol) altra cosa que la Gran Bretanya i Espanya, evidentment, is different a tota cosa coneguda.  Fixades així les posicions, a banda i banda, les comparacions són odioses i els seus resultats molt il.lustradors.

Amb el procés cap a la indepedència de Catalunya i d’Escòcia, aquestes diferències s’han fet molt evidents.  Ofensivament evidents, fins i tot.  Assumit ja allò de permetre o no la consulta i de demostrar maneres de fer democràtiques o més aviat pròpies d’altres règims, de tant en tant encara ens arriben notícies que ens deixen amb la boca oberta davant de fets que qüestionen les veriats absolutes espanyoles.  El darrer exemple:  l’assumpció total del deute en cas d’independència d’Escòcia.  Risc econòmic i pànic dels mercats?  Serà a algunes ments malaltes.

Lleialtat institucional i sentit d’estat són conceptes que, segons on, es tenen molt ben assumits, però que no passen de paraules buides en altres llocs.

Defensar les posicions pròpies, buscar aliats allà on sembli adequat i respectar les normes democràtiques.  Aquesta és la manera d’actuar sense fanatisme.  I la nostra.

Gen 132014
 

Alguna cosa funciona molt malament quan una societat es permet incrementar, en només cinc anys, un 45% el nombre de persones sense un sostre on viure mentre es desnona sense pietat, es rescaten bancs, s’indulten delinqüents i, encara de propina, els responsables polítics es permeten parlar de millora de l’economia.

Potser sí que millora l’economia (la d’alguns, evidentement), però el que no millora, i les dades no deixen marge al dubte, és la qualitat de vida dels ciutadans.

I jo, innocent de mi, que pensava que l’economia era un instrument per fer una societat millor, i no a l’inrevés.

Amb notícies com aquesta, només venen ganes de fer un silenci dur i acusador contra aquests autèntics criminals que en nom de no sé què assumeixen com a normal aquest autèntic terrorisme econòmic (institucional i privat, tant li fa).  Així doncs, callo.

Gen 122014
 

Avui canvio una mica el to habitual de les meves lletres de diumenge, però penso que l’ocasió s’ho val, perquè ahir es va viure a Lleida un acte solemne:  l’inici oficial del programa d’activitats del tricentenari de la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió.  Va ser un acte magnífic, dignissim, on emoció i orgull s’anaven alternant a través de paraules, sons i dances, amb el colofó final de les imprescindibles paraules (gairebé el mantra) de Martí i Pol:  “tot està per fer i tot és possible” i l’obligat cant d’Els Segadors.

Aplaudients, salutació de músics i actors, i desfilada de càrrecs, excàrrecs (la política deu ser l’únic lloc on els “ex” sempre són benvinguts) camí de casa i processó de vehicles oficials.  Mossos amb vestit de gala (realment fan goig, tot sigui dit) i la complicitat dels qui se saben cridats, de tant en tant, a tota mena de celebracions institucionals.

Res fora de lloc.  Ni una estelada, ni un crit d’independència.  Potser no calia, perquè ja estava tot dit.  Però potser perquè la ciutadania (l’autèntica, no l’oficial), aquella que sempre respon quan se la crida -i el president ho va tornar a fer en el seu discurs- no hi era convidada, més enllà de l’altra banda de la pantalla de la televisió, una metàfora perfecta de la distància entre el poble i les (electes o autoproclamades) elits dirigients.

La presentació d’ahir va ser impecable, intensa, emotiva, però sense la vida, al solemne pati de butaques, que només li podia conferir la gent anònima, la que ha fet possible realment l’acte, tant materialment, amb una feina de mesos que ens ha regalat l’honor de poder-lo viure d’aprop (i de posar Lleida al mapa d’una gran efemèride), com la que ha empès, i empenyerà més encara, el país cap a allà on vulgui, molt més enllà del país oficial, i que també mereix ser coneguda i reconeguda, pèrquè era, és i serà.

Ahir no hi eren els que mai no hi són, els que no són ningú, però que fan que tot es pugui fer i tot sigui possible.  I m’hi sumo sense cap rubor, a aquesta honorable colla d’absents, encara que per un cop vaig tenir l’extraordinari privilegi de ser-hi.

css.php