Gen 112014
 

Avui, al migdia, s’obre oficialment el programa d’activitats commemoratives dels 300 anys de la caiguda de Barcelona en poder de les tropes borbòniques i la consegüent repressió contra tot el país, mitjançant un acte solemne a la Seu Vella de Lleida, espai emblemàtic de la capacitat de resistencia d’una ciutat, de la voracitat destructiva i de la crueldat dels invasors i, al capdavall, de la  voluntat de reconstrucció no només d’un monument, far i emblema d’un amplíssim espai geogràfic.

Avui els representants institucionals diran la seva.  Però ho faran recollint la fermesa, la constància i la tossuderia inquebrantables d’una gent que durant tres segles, i des de tots els àmbits, s’ha negat a deixar d’existir, per més dura que fos la realitat que els va tocar viure.  Avui es recolliran les veus anònimes dels pagesos, dels industrials, dels escriptors, dels músics, dels polítics, dels comerciants, de les mestresses  de casa, dels activistes de tota mena;  les de tots aquells que han fet possible que avui puguem dibuixar el futur.  Avui,  les pedres parlaran.

La Seu Vella de Lleida, testimoni de la destrucció de la primera ciutat catalana en aquella nefasta i mai oblidada guerra, es vesteix amb de gala enmig d’un dia gris, rigorós, que s’anirà obrint discretament, però amb seguretat, a la llum del sol.  Avui, cada racó d’aquella antiga catedral vestirà de gala la seva esplendor nua, gràcies a un treball de segles, i a la generositat de qui hi ha deixat el millor de les seves habilitats aquests darrers dies, per acollir el tret de sortida a la nostra recuperació definitiva com a poble i com a societat.

Avui, avui sí, es farà  bona aquella sentència de Harold Macmillan, que ens convida a utilitzar el passat com a tramolí i no com a sofà.   Avui, la nostra història moderna, la dels darrers tres segles, té una cita amb un futur que la història i la justícia ens criden a construir tots plegats.

Gen 102014
 

Diu Mariano Rajoy que el president Mas està fent el ridícul a nivell internacional.  Ja és ben bé allò de veure la brossa a l’ull de l’altre i no veure la biga a l’ull d’un mateix.  Només algun que altre exemple del ridícul internacional de la marca Espanya (no de Catalunya):

– l’afer Sacyr al Canal de Panamà.  Una empresa també investigada al cas Gurtel.

– El pont llevadís a amb carril bici “variable”.

– Un cap d’estat extremadament deteriorat (tant físicament com a nivell d’imatge), amb una família amb greus problemes judicials.

– Un ministre de Justícia que impulsa una llei d’avorament escandalosament retrògrada (i per la qual les clíniques portugueses ja es freguen les mans).

– Un ministre d’Interior que desvetlla una acció antiterrorista i que és durament criticat per la Guàrdia Civil.

– Un govern suposadament democràtic que nega que es pugui votar.

Qui fa el ridíul, a nivell internacional?

Doncs això.  Nosaltres, a la nostra.

Gen 092014
 

Aquesta sí que no l’esperava;  però ben mirat, potser era de preveure.  Torna el Canet Rock, i ho fa després de 36 anys de silenci.

No deixa de soprendre que quan altres festivals, com ara el Senglar Rock, per exemple, han hagut de plegar, no se sap ben bé si per esgotament del model, per manca de diners, o perquè el públic ja està per altres històries, reneixi aquella cita que ens omple de nostàlgia, a tots aquells que ja tenim una edat.

Recuperar una marca com aquesta, amb tanta història, i amb un paper tan important en la construcció, no només musical, del país, és un repte enorme.  Un repte, de fet, a l’alçada dels desafiaments que altres nostàlgics (en un sentit totalment oposat) ja fa dies que han posat en marxa, tornant-nos a una societat de fa tres o quatre dècades, com a mínim.

Caldrà estar al cas de com pinta aquest nou Canet Rock, sobretot perquè pot ser la prova de si definitivament hem fet marxa enrere trenta o quaranta anys o si, per contra, ens trobem en una nova cruïlla històrica tan determinat com aquella en què demanàvem llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.

Definitivament, corren nous vells temps, per dir-ho d’una manera amable.

Gen 082014
 

Molt tímidament, tot sigui dit, es va recuperant el discurs sobre la igualtat de la dona a la societat.  Bé, més ben dit, sobre la desigualtat de la dona a la societat.

Després d’anys i anys en què les dones van haver de patir i de lluitar heroicament per assolir drets tan bàsic com poder votar, treballar, fer-se una carrera professional, estudiar o, fins i tot obrir un compte corrent sense permís de ningú, han hagut de suportar uns quants anys, els més recents, de promoció d’un model de superwoman capaç de fer totes les funcions tradicionals d’esposa i mare, a més de treballar i tenir una projecció social.

Però ves per on, aquests darrers anys, al capdavall, no han estat més que una trampa mortal que, sota l’aparença d’un fals alliberament, ha acabat tornant les dones als estereotips més tradicionals, amb una recuperació enorme del rol de mascle alfa per part dels homes, respecte a les seves parelles.  El problema és que tot això ha passat amb una connivència femenina molt majoritària, que ha comprat el patró, sovint sense ni adonar-se (mèrit d’aquells que van vendre el prototip de superwoman com a model positiu, però finalment subjugador).

El paper de la dona més socialment acceptat avui és el d’aquesta superwoman, barreja entre maruja, top model i executiva que, a més, sap fer cupcakes amb una rialla d’orella a orella.  Sempre estupenda, ella, i sempre en un discretíssim segon terme.  Carn de subproducte televisiu, vaja.

Que exagero?  Un exemple:  Enguany és el primer any que escolto com alguns programes esportius que informen sobre el Dakar parlen de Laia Sanz en el mateix context que parlen de qualsevol pilot home.  Cert que ja fa un parell d’any que se’n parla, però fins ara sempre com a capítol a banda i marginal.  Enguany sembla que la cosa pugui anar canviant.  Això sí, li hauran calgut 15 campionats del món, tres triomfs al Dakar en categoria femenina o 10 títols europeus, entre altres, i un programa d'”El Convidat”, de TV3, no ho oblidem, per aconseguir aquesta visibilitat.  La comparació amb Fernando Alonso, per exemple, és insultant.

Igualtat?  De què?  Laia Sanz no respon al prototipus femení a l’ús, i li costa déu i ajuda fer-se visible.

 

Gen 072014
 

Amb una mica de ressaca i una altra mica de mandra.  Així comencem aquest any.  Sí, d’acord, ja fa una setmana que hi som, però ben bé és ara que reprenem la rutina, deixant enrere els guarniments i maneres de fer nadalencs i recuperant les rutines quotidianes.  I això sempre fa una certa mandra, incrementada en aquest cas pels ressons d’algun que altre excés.

Com que aquesta mena de retorns a la realitat sempre són complicats, caldrà mirar de fer-ho amb una certa calma, i més si tenim la temptació de rellegir la premsa d’aquests darrers dies i comprovar que les properes setmanes vindran marcades per qüestions tan atractives com el rescat encobert de Sacyr i la seva obra marca Espanya al Canal de Panamà (no dubteu que l’acabarem pagant tots nosaltres, per variar), les crides de la Casa Reial  perquè s’acabi la instrucció dels casos que l’afecten directament (això de la independència de la justícia cada dia sona més a ciència ficció) i, en clau més propera, entre l’entrada o no d’ERC al Govern (cada dia em temo més que això dels pactes d’estat són només paraules boniques) i una consulta que per més suport popular que tingui comptarà amb l’oposició radical d’aquells que fa dècades que defensen que res canvïi, des de posicions ideològiques suposadament diferents i oposades.

Amb aquest panorama, no em direu que la mandra no està més que justificada.  Malgrat tot, pastilleta per a la ressaca, si cal, i apa, via fora, que amb aquests bous hem de llaurar.  Tot i que no estaria de més anar deixant alguna que altra bestiola grossa ben enrere, ni que només sigui per salut social (i gairebé mental).

Gen 062014
 

Amb ulls mandrosos i encara només mig oberts, hem pogut tornar a comprovar que la màgia dels Reis Mags és enorme.  Hem tornat a trobar, com cada any, regals i il.lusions embolicades en papers de colors.  I sobretot hem trobat, allà, davall de l’arbre, o en qualsevol raconet, l’afecte incondicional d’aquells que ens estimen.

Aquest any, però, voldria proposar un pacte a ses majestats.  Els voldria demanar si és possible que, a més d’aquests regals, i aprofitant que porten camells i camions descarregats, es podrien endur unes quantes coses que fan més nossa que servei, com ara la mandra, l’enveja, l’odi, la intransigència, la mala fe, la ignorància, l’egoïsme, la desesperança, la insatisfacció, la insolidaritat, les rencúnies, la prepotència… la incapacitat de fer feliços a aquells que tenim a la vora, al capdavall.  Potser els Reis, amb el seu poder, poden aprofitar tota aquesta energia negativa per alimentar les seves enormes màquines de fabricar il.llusió i aconseguir el millor regal per a nosaltres i per als nostres:  nosaltres mateixos, una mica millors.

No sé si faig tard, ni si és possible o no.  Però la màgia d’aquests mags és  molt poderosa, i aquesta nit és la més adequada per fer realitat els somnis i les fantasies, com bé ens recordava fa pocs dies aquest magnífic article.

Gen 052014
 

Entrem a la recta final del cicle de festivitats nadalenques i ho fem, com no podria ser d’una altra manera, de la mà de la fantasia i de la il.lusió en una de les seves expressions màximes:  la nit de reis.

Avui, quan els llums es tanquin i els ulls s’acluquin cansants, es repetirà aquella mena de miracle de cada principi de gener i tres estranys i misteriosos personatges ens deixaran una mica de felicitat i d’alegria en forma d’obsequi.

En uns temps com els que vivim en què el materialisme i el pragmatisme són norma, deixar una finestra oberta a la fantasia, a la imaginació i a la il.lusió s’esdevé absolutament imprescindible.  Deixar que llegenda i realitat es fusionin i es confonguin fins a crear una atmosfera realment fantàstica i encisadora és alguna cosa que no podem perdre de cap manera.

Tenim tendència a creure només en allò que veiem, en allò que podem mesurar, i tot sovint ens oblidem que hi ha coses que defugen els nostres racionals principis i, fins i tot la lògica d’ús corrent, i que constitueixen l’entrada a una autèntica terra de meravelles que no tothom nega, com demostra aquest curiós article, ben apropiat per a aquestes dates.

Abandonem, ni que només sigui per unes hores, tota la nostra racionalitat i deixem-nos dur per la fantasia, la màgia i la il.lusió d’aquests tres curiosos personatges que avui visitaran ciutats, viles, pobles i llogarets de tota mena.  Perquè tot pot ser possible, si encara som capaços de mirar la realitat amb ulls de nen.

Gen 042014
 

A la meva familia, i m’atreviria a dir que a totes les famílies, hi ha gent amb maneres de pensar diferents, amb aficions diferents i amb gustos i creences diferents;  fins i tot ben oposades.  Però a la meva familia, i m’atreviria a dir que a totes les famílies, sabem que les persones, l’afecte i l’amistat estan per damunt de les ideologies, les creences i els gustos.  Bé, a totes no.  Al cercle íntim del ministre Fernández Díaz es veu que no.  Al cercle íntim del ministre, les creences i les maneres de pensar passen per damunt de tot i de tothom.

Confesso que vaig sentir una mena de llàstima estranya sentint les paraules de Jorge Fernández Díaz, sobre de la divisió que havia pogut viure entre els seus familiars i amics propers, a causa de la terrible deriva independentista que es pateix a Catalunya i de la monstruosa fractura social que comporta.  De tota manera, encara vaig sentir més llàstima perquè no fa gaires setmanes ja vaig sentir les mateixes paraules en boca de la mateixa persona, la qual cosa em fa pensar que més que una vivència, el ministre ens va intentar vendre una mena d’argumentari-ficció unionista, poc convincent, tot sigui dit, per a qualsevol persona amb un mínim de sentit comú, o amb un mínim de coneixement de la realitat.

En qualsevol cas, ja no sé si és més lamentable la poca solidesa argumentativa del discurs, el fet que qui el defensi sigui una persona que pressumeix de viure a Catalunya (intentant aixi vestir de versemblança les seves paraules), o que qui les pronucïi sigui un destacat membre de l’Opus Dei (i fill de falangista, dit sigui de passada).  Però és clar, quan s’està en possessió de la veritat absoluta, la vera fe passa per damunt de persones i sentiments, per tal d’acabar imposant-se a tothom que no hi combregui a ulls clucs.  Així ha estat sempre, i això és el que ens ve a recordar el ministre.  I per aconseguir-ho tot s’hi val, fins i tot el fanatisme i la mentida.

 

Gen 032014
 

Ja sabem que les coses no sempre són el que semblen, però de vegades sí.  Concretament, la notícia de la paralització de les obres del Canal de Panamà, liderades per la constructora espanyola Sacyr, segons sembla, atribuïdes al sobrecost de l’obra sobre les previsions incials (i dit sigui de passada, les que van fer-li guanyar el concurs pertinent), no ens ha sorprès massa, segurament perquè estem prou fets a aquestes situacions.

Durant dècades (molts, si ho mirem bé) ha estat pràctica comuna de les grans obres públiques que les empreses presentin propostes i pressupostos molt ajustats, amb la qual cosa s’adjudiquen l’obra i quan, com era de suposar, es constata que l’obra costa molts més diners, es renegocia el contracte a l’alça i llestos (amb el corresponent sobrecost per a les administracions públiques, evidentment).

Què s’aconsegueix, amb aquesta manera de fer?  Fonamentalment dues coses:  la primera, adjudicar els concursos a empreses afins (o a les que es deuen alguns favors), que sempre presenten propostes molt més baixes que la resta;  i la segona, que aquestes empreses aconsegueixin uns guanys molt importants en la renegociació del contracte, ja sense tants controls legals com el concurs inicial.

Ens agradi o no, aquesta és i ha estat des dels anys seixanta del segle passat (posem per cas), la manera com s’han fet a Espanya (i també a Catalunya en moltes ocasions) les grans obres públiques.  Aquesta és l’autèntic segell de la marca Espanya, en la construcció pagada per l’administració.  I aquesta sembla que és la pràctica que ha volgut aplicar Sacyr amb l’ampliació del Canal de Panamà.  A veure com ho explicarà la ministra del ram, que s’ha erigit en mediadora del conflicte.

Quan Catalunya ja no hagi de pagar el tribut a Espanya potser caldria, entre moltes altres coses, començar a esborrar rutines de funcionament més propies del desarrollisme franquista que d’una societat que es vol moderna i competititva.

Gen 022014
 

Aquest canvi d’any que tot just hem passat ha servit, entre moltes altres coses, per seguir evidenciant la pila immensa de mentides sobre les quals se sostenen la societat i la política espanyoles.

Ja fa dies que han caigut alguns principis que semblaven inqüestionables i que ara ja sabem que només han estat un enorme engany.  Sense anar més lluny, allò que en absència de violència es pot parlar de tot (d’independència ja sabem que no), la lletania sobre la modèlica transició espanyola (ara que els organismes internacionals i algun que altre tribunal exigeixen una revisió de com es van blindar els criminals del franquisme), o el paper modèlic de la corona i la seva exemplaritat.

Doncs aquesta darrers mesos, i dies especialment, encara s’han evidenciat més mentides.  Com ara:

– Catalunya gaudeix d’un enorme autogovern.  Difícil de sostenir quan econòmicament Madrid dicta les normes, quan els tribunals espanyols frenen les normes del Parlament, quan el sistema educatiu l’imposa el ministeri de torn, o quan es vol prohibir la lliure expressió d’un poble.  On és aquest amplíssim autogovern?

– La solidaritat entre comunitats.  Catalunya paga (o més ben dit, se li pren bona part de la riquesa que genera) perquè regions clarament subsidiades i gens productives puguin viure molt per sobre de les seves possibilitats, mentre nosaltres subsistim amb dèficits molt importants.  No és solidaritat, és apropiació de la riquesa aliena.

– El respecte i la lleialtat institucionals.  Només cal repassar les carallotades disfressades de discursos de cap d’any, que ens han deixat molts presidents autonòmics.  Algú pot imaginar què hauria passat si el president Mas s’hagués dedicat a insultar alguna d’aquestes regions subsidiades i els seus presidents?  Doncs ara sabem que n’hi ha que tenen butlla per fer-ho.

– El respecte cap a les llengües i cultures no castellanes, quan el català està clarament perseguit al País Valencià, a les Balears i a la Franja de Ponent, i quan a Catalunya s’està a punt d’acabar definitivament amb la seva presència normal a les aules.  Això és respecte?  No, això és voluntat d’aniquilació.

Crec que no sobra començar l’any recordant que l’Espanya actual està construida sobre una gran pila de mentides.  Especialment crec que val la pena no oblidar-ho aquest any que vindrà presidit per tota mena de distorsions, fins i tot de la història, per mirar de tancar-nos definitivament al corral dels pagadors sotmesos i obedients.

css.php