jul. 312012
 

Tot sovint tenim la temptació de creure que el simple nom d’algú o d’alguna cosa ja val, per ell mateix, i és garantia d’èxit.  Però la realitat és estranya i s’entesta a demostrar-nos constantment que el nom no fa la cosa.  La cosa la fem nosaltres i ningú més.

Aquesta petita reflexió ve a propòsit de l’eliminació de la selecció espanyola de futbol dels Jocs Olímpics.  I és que es miri per on es miri, no és el mateix una selecció amb un determinat seleccionador, amb uns determinats jugadors i amb un determinat sistema de joc, que una altra amb diferents jugadors, seleccionador i sistema, per més que comparteixin nom.

Caure en el parany de pensar que el nom és garantia de res és el millor camí al fracàs, i així ha estat en aquesta ocasió.

I és que aquest parany és més freqüent i més pervers que no ens pensem.  Fins i tot es dóna en els pobles o en la vida de parella, per posar dos exemples ben allunyats.  I és que pensar que les coses són segures i que no cal patir a cuidar-les, acostuma a portar al desastre.  Perquè o s’és o no s’és (el que sigui, en cada cas), i cal demostrar-ho.

Estaria bé que els nostres dirigents polítics, per un cop, aprenguessin aquesta lliçó esportiva i renovessin els seus argumentaris i les seves estratègies, perquè ser catalans, simplement, sense un discurs atractiu, modern i adequat als temps que corren,  ja no és garantia de res ni serveix de gran cosa, com poder constatar.

I és que la supèrbia és molt dolenta.



jul. 302012
 

Una de les poques coses que realment cal exigir a un polític és credibilitat, però la credibilitat desapareix quan va de la mà de la manca absoluta d’autocrítica i de la insensibilitat cap al sentiments de la ciutadania.  Arribats a aquest punt, el polític passa a ser només un executor de mesures que segueixen, més o menys, uns determinats protocols d’actuació, amb l’únic objectiu de perpetuar-se, ell mateix i la formació a la qual serveix, en el poder.

Quan havia tingut la temptació de pensar -innocent de mi- que actituds com les de l’exconseller Saura amb els incendis d’Horta de San Joan havien desaparegut, perquè n’havíem après alguna cosa d’aquells tràgics dies, arriba el conseller Puig i, sense cap rubor, no s’està d’afirmar que les actuacions durant els focs de l’Empordà van ser “excel.lents i impecables“.  Quina absoluta manca de respecte que demostren aquestes paraules.  Com es pot parlar d’actuació excel.lent i impecable amb morts pel mig?  Fins a quin nivell de depravació política hem arribat que la vida humana és menys important que una imatge pública?

Hi ha declaracions que es desqualifiquen per elles mateixes i que desqualifiquen políticament i socialment a aquell que les fa.  I aquest és el cas.  Però no patim, que no passa res, perquè tot s’ha fet de manera excel.lent i impecable, encara que no ho sapiguem veure.  Deuen ser les coses del govern dels millors.

Conseller Puig, podria repetir les seves paraules mirant als ulls els familiars dels morts pels focs de l’Empordà?



jul. 292012
 

Som a l’estiu, a les portes d’entrada o de sortida del temps de vacances per a molta gent.  I encarem aquest temps amb escepticisme, amb prudència i amb no pocs dubtes sobre el futur.  Però així i tot, en volem gaudir, i volem intentar que aquest temps sigui un parèntesi en la rutina.

No són temps de grans despeses, ni de grans viatges, ni de grans àpats en restaurants moderns (almenys per a la major part de la gent).  Però sí que són temps per gaudir, de la mà d’una climatologia amable, de moltes coses que potser havíem desat al calaix de les andròmines.  Ben segur que cadascú sabrà trobar aquestes coses realment valuoses que sempre ens fan servei i que té mig oblidades:  passejar, llegir, contemplar el mar o un prat, conversar amb els amics o, per què no, avorrir-se sobiranament davant la tele, perquè, en qualsevol cas, nosaltres no som responsables dels mals del món, ni dels desastres econòmics, per més que ens ho vulguin dir, i tenim el dret irrenunciable a ser feliços.

És temps d’estiu i potser és temps de redescobrir-nos i de redescobrir allò que realment ens aporta felicitat i que ens fa millors persones.  Potser és temps de celebrar, com cada any, que encara hi ha gent que avui mateix fa 25 anys (Marc, per molts anys, que ja és un quart de segle…) i que, malgrat les xifres, els sap fer amb una voluntat inquebrantable de mantenir el seu projecte empresarial i de seguir estudiant, sense defallir ni lamentar-se.

Aquesta és l’actitud:  davant de les dificultats de la realitat, il.lusió, tenacitat i ganes de treure-li tot el suc al nostre potencial com a persones i a tot el que la vida ens dóna.

Amb aquesta actitud, l’estiu serà fantàstic i els anys que anirem fent, una mica mica millors.

 



jul. 282012
 

Que Catalunya ja fa temps que ha entrat en una dinàmica de caiguda lliure, pel que fa al seu diminut autogovern, és un secret a crits.  Ara, però, s’hi afegeix la pèrdua absoluta d’aquell respecte que, no fa tant, li servia per tirar endavant petits projectes de reconstrucció nacional.

La sensació de retorn al passat més llunyà és constant, i la d’impotència, incapacitat o impossibilitat de fer res per aturar aquesta espiral deconstructiva, encara més.

Sense anar més lluny, son molt reveladores les paraules (i el to) del ministre Montoro l’endemà mateix que el Parlament aprovés allò de tirar endavant una proposta de pacte fiscal.  Si aquestes mateixes paraules les hagués dit un conseller català respecte a una iniciativa del Congrés dels Diputats, a les poques hores, hauria hagut a demanar disculpes, una activitat molt catalana que ja cansa de tan repetida i perniciosa.  Però no és el cas, i les paraules de Montoro ja han estat clarament validades des del govern del qual forma part.

I per posar només un altre exemple, les declaracions d’un altre gran demòcrata, perfectament capacitat per ocupar el càrrec que ocupa, el ministre Wert, que ens recorda que ja ens podem anar oblidant de les seleccions catalanes i que el nostre paper en el món (a Espanya), és pagar la despesa de Madrid.  Cal tirar de memòria i anar fins a les caniques de l’infame Miguel Angel Rodríguez per trobar res de semblant.

Aquests són els temps que corren i no sembla que tinguem gaire capacitat de canviar-los, si més no des de les institucions.  Potser, en el fons, és que ens manca elements aglutinadors que ens facin orgullosos de ser qui som i de ser com som,  que ens permetin mostrar-nos al món sense haver de renunciar a res o sense haver de perdre la nostra identitat en pro de no sé jo quina mena de cosmopolitisme absurd.

Ahir, durant la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Londres, vaig sentir que ells i nosaltres som molt, però molt, lluny pel que fa a capacitat simbòlica de reconeixement col.lectiu.  Potser el menyspreu que patim i que cada dia es fa més gran també té a veure amb aquesta incapacitat de sentir-nos orgullosos de ser qui som, perquè potser no sabem ni qui ni què som.  I els del toro se n’adonen i prou que se n’aprofiten.

jul. 272012
 

Hi ha àrees on retallar pressupostos i, en conseqüència, deixar de fer determinades actuacions, va molt més enllà de l’estalvi i esdevé, de fet, una estranya mena d’arma letal, per més que ens entestem a negar-ho.

I ha passat el que havia de passar:  foc a L’Empordà i els primers morts.  No és cap novetat, lamentablement, que els grans incendis es cobrin víctimes, però tampoc no hauria de ser cap novetat l’exigència de responsabilitats del tipus que calgui (polítiques, penals, personals…) i més quan els professionals del ram fa temps que avisen de l’impacte negatiu, en termes estrictes de seguretat, de la disminució dels recursos dedicats a prevenir i fer front al foc.

Si ja fa molt de temps que sabíem que un hivern sec com el darrer i que la manca de pluja a la primavera auguraven un estiu complicat pel que fa a incendis, no és una mica temptar el diable reduir recursos?  Moltes veus havien avisat davant la reducció de treballs preventius,  del nombre d’efectius, de materials…, malgrat tots els indicadors climatològics.  I finalment hem patit un gran foc, difícil i car d’extingir, que ens ha tornat a deixat víctimes innocents.

Caldran moltes explicacions, tant de les actuacions fetes com dels recursos realment disponibles.  I caldran no precisament per fer veure que reduir pressupostos no ha suposat reduir capacitat d’actuació (força increïble), ni tant sols per justificar la destrucció mediambiental; caldran moltes explicacions, i hauran de ser molt convincents, per explicar per què ha hagut de morir ningú i, sobretot, per demostrar que aquestes morts eren imprevisibles i inevitables.

Mentre esperem que les explicacions no marxin de vacances, permeteu-me ser molt crític amb unes polítiques de retallades en sectors especialment sensibles, que sempre acaben en mort.  I molt em temo que el foc només ha estat el primer a evidenciar els efectes d’aquestes polítiques, perquè ja vindran els freds i aleshores sabrem, realment, quin és el cost de l’estalvi farmacèutic, per exemple.

jul. 262012
 

Votació al Parlament de la cosa aquesta de la proposta de pacte fiscal i resultats més que discrets, per molt que es pugui dir (de posició més o menys unitària o de bloc sòlid, res de res).  No tinc la sensació que sigui un projecte de país, realment, sinó un projecte d’un partit, més o ménys ben acollit per altres forces, no del tot prou atacat per altres i clarament rebutjat per qui sempre rebutja qualsevol cosa que pugui servir als interessos de Catalunya.

Amb aquestes mínimes (i antigues) armes és inútil intentar enfrontar-se a la majoria absoluta del PP a Espanya, i sortir-ne victoriós, evidentment, per més que la crisi econòmica (i la seva incapacitat com a partit de govern per fer-ne front) hagin pogut afeblir alguna de les seves defenses.

Jugant a fer futurologia, em temo que només en podem esperar una nova decepció, com tantes que ja anem acumulant aquests darrers anys.  Té sentit continuar així mentre el nostre país s’ensorra dia a dia?  Té sentit continuar rebent, esperant només el KO?  Té sentit esperar per tota resposta el sobat argument, tan sobat i previsible com políticament impresentable, que això del pacte fiscal no és cap problema quan el problema és la prima de risc, l’atur o el deute (o la fam al món, si cal)?

Molt em temo que Catalunya ha entrat en fase de liquidació per reformes (o per enderrocament).  I és que ja no hi ha més.

És decebedor comparar l’entusiame i la il.lusió d’altres pobles i la realitat del nostre, que s’havia cregut que era alguna cosa i que ara ens descobreix una realitat més que mediocre.  Aquests dies que la tele va passant diferents documentals sobre els Jocs de Barcelona de fa vint anys, hi ha imatges que ens costa imaginar que avui es puguessin repetir amb la mateixa naturalitat -senyals prou evidents de retrocés democràtic i nacional-.  I és que potser cal prendre model de la iniciativa de l’Estivada de Rodés, pel que fa a banderes, i deixar-nos de romanços, que ja no tenim ni perdius per seguir marejant.

jul. 222012
 

Avui és diumenge, el dia que la tradició cristiana dedica al descans.  Per un cop, i sense que serveixi de precedent, crec que val la pena seguir els seus dictats i aprofitar el diumenge per descansar.

Si us plau, no em preneu per mandrós ni per frívol, perquè descansar també vol dir fer coses diferents de les que ens ocupen cada dia.  Descansar també pot voler dir no fer res, o llegir, o anar a la platja, o passejar, o mirar la tele, o compartir una estona amb els amics, o retrobar la família, o anar de manifestació… cadascú sap què és per a ell desconnectar de la rutina de cada dia, i aquest és el seu descans, allò que li permet alliberar la ment i prendre impuls.

Sigui com sigui, segur que gairebé tots podem compartir la idea que descansar és oblidar, ni que només sigui per unes hores, la prima de risc, el governants incompetents, la crisi, l’IVA i tot això que des de fa uns anys ens serveixen cada dia ja a l’hora d’esmorzar i després a tothora.

Aprofitem el diumenge i desconnectem, perquè cadascun de nosaltres té una vida, un entorn i unes circumstàncies que cal mimar perquè són nosaltres mateixos, no els dictats de quatre carallots.

Passeu un bon diumenge i, feu el que feu, que sigui, en la major mesura possible, allò que realment voleu fer.  Això sí que serà un autèntic rescat, si més no, personal.

jul. 212012
 

Estic totalment d’acord amb les paraules del portaveu del Govern de la Generalitat:  si finalment es decideixen al fons de liquiditat que ha preparat el govern espanyol (com ja ha fet la Generaliat Valenciana), “no seria un rescat”.  Efectivament, senyor Homs, no seria un rescat, seria un suïcidi.

Ja sabem que el PP ara intercanvia diners per a les utonomies per més poder sobre la seva gestió econòmica.  És a dir, que s’ha decidit a “comprar” el poc autogovern que queda.  La jugada és magistral, sobretot després d’haver empobrit i atacat l’autogovern per tots els mitjans possibles, en una ofensiva de desgast totalment efectiva.  L’únic que queda ja és una intervenció directa, amb una versió actualitzada i moderna dels antics virreis, ara disfressats d’auditors econòmics.

Homs té raó, no seria un rescat, perquè no hi ha voluntat de rescatar res  ni ningú.  Seria una liquidació, un extermini polític d’una autonomia recuperada que es va posar en marxa amb Tarradelles i que ja veiem on ens ha permès arribar.

Davant d’aquesta evidència, la pregunta de sempre:  i?

Potser sí que és imprescindible actuar a nivell polític, parlamentari, institucional… (i parlo només de Catalunya), un cop hem constatat que els posicionaments al carrer no porten enlloc, perquè ningú no els vol escoltar.  La qüestió és qui liderarà aquesta reacció contra l’extermini que s’acosta?

jul. 202012
 

Heu sentit mai la sensació que alguna cosa està absolutament acabada, sense cap més possibilitat i que ja no dóna més de si?  Ben segur que sí, perquè tot dura el que dura i prou.  Crec que hem arribat a aquest punt com a país, definitivament.

Després de dècades de jugar a construir una mena de fal.làcia nacional, s’estan posant al descobert totes les mancances, les limitacions i, perquè no dir-ho, els enganys que han servit per fer-nos creure que érem alguna cosa, quan realment no som gran cosa.  La crisi econòmica és l’escenari perfecte on tota aquesta realitat es manifesta i despulla els miratges.

Vivim en un estat que ens vol eliminar culturalment, lingüísticament, identitàriament, i en tots els “ment” que se us acudeixin, i que està executant una estratègia macabra perfectament dissenyada i executada per aconseguir-ho, al llarg de tot el territori, des de Fraga a Maó i des de Salses a Guardamar.

Tenim un govern que es declara impotent davant l’asfíxia econòmica i de la manca de poder polític real.

Tenim una gent cansada de retallades que ens estan retornant als anys setanta, si no més enllà, per tal de preservar els privilegis de casta dels quatre de sempre (banca, església, grans fortunes…), que ja no s’està de sortir al carrer per cridar “prou”.

I és que ni la situació política de dependència de l’Espanya borbònica s’aguanta, per més treballador i exemplar (i més ridícul) que es vulgui presentar el monarca i tota la seva família;  ni el robatori constant dels nostres recursos (el mot “macarró” -“macarra” si volem que l’entenguin a Madrid- és senzillament precís);  ni la covardia dels nostres dirigents, que s’entesten a seguir jugant un joc letal (aquest del peix al cove i de la negociació perpètua) que ja s’ha demostrat que no pot portar-nos res de bo.

La marxa per la independència, el referèndum de fa uns anys, la proposta de penjar estelades fins a la independència, els municipis per la independència… hi ha una remor de fons que cada cop és més forta i que no té retorn, perquè la realitat és tan transparent que ningú amb un mínim senderi la pot obviar.

L’única pregunta és quan tardarà alguna formació política solvent a plantejar un únic punt d’un nou programa electoral:  aconseguir la independència de Catalunya.  Ara mateix estic convençut que aquesta és l’única prioritat, perquè la resta, amb els nostres recursos i amb la nostra capacitat intactes, no com ara, vindrà sola, si aconseguim desenganxar-nos de la sagnia espanyola.

Potser sí que és el moment de convocar noves eleccions, amb un programa d’un sol punt.  Aquesta seria la millor estratègia per sortir de la crisi econòmica i de país.  Algú gossarà fer el pas?

jul. 142012
 

Som a l’estiu, això no es pot negar.  És el moment de demanar un petit temps mort, de prendre distància respecte a les rutines quotidianes, de respirar una mica, lluny de l’aire irrespirable dels darrers temps.

Encara tinc la sort de poder fer uns dies de vacances, gràcies a una feliç iniciativa dels meus fills.  Amb les mans més a les butxaques que mai, però vacances, al capdavall, i en la millor de les companyies, que això és, realment, el més -l’únic- important.

Marxo, despareixo uns quants dies i us desitjo que pugueu fer alguna cosa semblant i,  si més no, que pugueu allunyar els vostres pensaments, una mica, d’aquest malaire que ens toca de respirar darrerament aquí i allà.

Passeu un bon estiu i, a poc que pugueu, aprofiteu per agafar alè i sentir que encara hi ha vida, que encara tenim oxigen, més enllà de l’engoixa tòxica del dia a dia.

css.php