Jul 092012
 

El dictador argentí Videla acaba de rebre, fa pocs dies, una nova sentència condemnatòria per les seves activitats delictives i criminals quan era al capdavant del govern.  En aquesta ocasió és pel robatori i venda de nadons.  La quarta sentència condemnatòria des de 2010.

És curiós veure com diferents dictadures i règims militars, tard o d’hora, acaben rebent sentències condemnatòries per part de la justícia:  el nazisme, Pinochet, Videla… bé, no totes, evidentment, perquè el franquisme encara campa lliure i feliç, com demostren algunes activitats públiques al voltant del triomf  de la selecció espanyola a la darrera eurocopa, sense anar més lluny.

És molt trist constatar que hi ha països on els col.laboradors de la dictadura arriben a alts càrrecs públics, en democràcia, i viuen i moren tranquils a casa seva, envoltats de totes les benediccions.  És molt trist comprovar que la justícia, a Espanya, no vol jutjar un dels episodis més negres de la seva història (algú haurà dir, algun dia, per què o en funció de quins interessos) i que qui realment acaba jutjat per instigador que no sé jo quantes coses són aquells que reclamen la recuperació de la memòria de les víctimes i la restitució de l’honor i de la dignitat dels morts a mans del franquisme.

Però és clar, pretendre una Espanya justa, crítica i capaç de fer front als propis fantasmes, quan encara són al capdavant de totes les institucions de l’estat, és demanar massa.  I és que, en el fons, la guerra (o la postguerra) encara no ha acabat, i “transició” és només una paraula, més o menys ocurrent, que va servir com a pantalla mediàtica, però que amaga una altra de més contundent:  “impunitat”.

És trist, però revelador, constatar què poc han canviat algunes coses en gairebé quatre dècades de suposat canvi de règim.  És trist, però revelador, el silenci dels tribunals.  Potser és que sota l’empara del franquisme no va haver criminals i tothom era (és) innocent.

css.php