Jul 112012
 

Avui, fa dos anys, vivíem la gratificant ressaca de la gran manifestació de Barcelona.  Avi, fa dos anys, repassavem tots els diaris, totes les tertúlies de ràdio i tots els informatius de televisió resseguint-ne els comentaris, els balls de xifres i les valoracions que en van fer uns i altres.  Avui, fa dos anys, crèiem que havíem contribuir a fer alguna cosa història, un gest clar que marcaria un abans i un després del nostre país.

Avui, després de dos anys, hem viscuts canvis de govern a Catalunya i també a Espanya.  Avui, després de dos anys, som encara molt més els que pensem que Catalunya ja no té cap futur a Espanya i que és urgent marxar-hi.  Avui, després de dos anys, però, tot és una mica més complicat, i no per culpa de la crisi, en aquesta ocasió.

La classe política acostuma a demanar suport i posicionaments clars de la població, com a aval de les seves polítiques, i això es torna a demanar ara, per negociar amb Madrid.  El problema arriba quan la població va per davant, molt per davant, de la política, i li demana lideratge i que escolti les seves peticions.  Quan s’arriba a aquest punt, que és on som ara, només hi ha dues respostes reals:

La primera, l’oposició als plantejaments socials.  Aquesta és la resposta que està donant el PP a l’independentisme:  la invasió competencial, una campanya de descrèdit sense precedents i la recentralització per decret de tot el que es pot.  Tot val per frenar qualsevol intent de segregació, i tant els fa si en l’embestida s’emporten per davant les lleis vigents o, fins i tot, la Consitució que tant diuen respectar.  Deu ser alguna mena de reminiscència bèl.lica que no es poden treure del cap.

La segona, les retallades ideològiques.  Aquesta és la resposta convergent.  Si primer parlaven de concert econòmic, ara parlen de pacte fiscal i ben aviat de nou acord de finançamet, en un viatge innecessari que no portarà a cap lloc que no coneguem.  I és que saben perfectament que qüestions com el concert econòmic i la bilateralitat de les relacions amb l’Estat ja es van jutjar i condemnar en el seu moment, a propòsit de l’Estatut, i ara, aquest mateix plantejament només pot dur al mateix resultat.

Caldria esperar una tercera alternativa.  Si més no, la de marcar un camí clar, a mig termini ni que sigui, cap a la independència de Catalunya, l’única manera que puguem tenir un autèntic poder econòmic sobre els recursos que generem.  Però, ara mateix, no sé veure qui pot liderar, més enllà del discurs demagògic (i per tant, inútil), aquest procés.

I és que ara, dos anys després de la gran manifestació, no hem aconseguit anar més enllà dels atacs brutals espanyolistes ni de la indefinició d’un sí però no o, com diuen tan encertadament a Polònia, del “tot i que” que ens fa no avançar gens.

Un cop més, la mediocritat política i el seu tacticisme de volada gallinàcia enterren la il.lusió.  I ja anem perdent el compte de quantes en portem, d’aquest color.

css.php