maig 312015
 

A punta de dia, tot sembla diferent.  Quan el sol encara ni s’ha arribat a insinuar a l’horitzó, més enllà d’unes primeres clarors que comencen a insinuar formes i colors encara només intuïts, els carrers comencen a ser l’escenari d’una activitat lenta, mandrosa, però creixent que, amb el pas de les hores, acabarà esdevenint la que tots coneixem i que ens resulta tan familiar, o tan rutinària.

A punta de dia, tot té l’aire de l’espera.  De l’espera que tothom desperti, que els sorolls vagin omplint el silenci de la nit, que el moviment arraconi la calma.  A punta de dia és quan passejar sense rumb és una enorme aventura plena de descobertes que la llum del dia o la foscor de la nit amaguen.

I quan finalment el sol omple l’espai amb la seva llum, val la pena deixar carrers i places i sortir allà on encara domina el verd dels prats o el groc dels sembrats a punt de segar.  Aquesta primera llum del dia ens revela uns colors intensos, encisadors, gairebé de postal que ens convida a viure i a perdre’ns enmig d’un paisatge que tot just desperta i que, de tan a prop com el tenim, sovint no sabem veure.

A primera hora les coses són diferents, netes.  De tant en tant, ni que només sigui, val la pena gaudir d’aquests espectacles que habitualment ignorem.  Pot ser una excel.lent manera de fer festa.



maig 302015
 

A poc a poc van desapareixent.  Ja només queden quatre missatges de felicitació i quatre fotos dels futurs equips de govern.  Uns pocs dies més i haurem tornat a la normalitat, al silenci.  Quin descans, després de setmanes d’invasió indecent i irresponsable d’aquest espai mig públic mig privat que són algunes xarxes socials, perpetrada per una colla de piuladors i repiuladors convençuts que inundar la gent amb la retransmissió en directe de l’activitat del candidat de torn és una bona manera de guanyar vots.

Jo no sé vosaltres, però a mi, quan algú em vol vendre alguna cosa amb tanta insistència que arriba a molestar i a impedir l’activitat normal, se’m passen les ganes de comprar, i aquella primera intenció es transforma en rebuig absolut.  Justament això és el que em passa amb determinades formacions polítiques que es veu que no tenen ni idea d’on són els límits de la informació i de la propaganda, i que no tenen cap pudor a apropiar-se del meu espai sense cap mirament.

Francament, penso que això de les xarxes socials ja no és res de nou ni de desconegut (allò de les “noves tecnologies” ja sona a expressió de padrines) i que cal pensar que qui les fa servir sap què en fa, igual com amb qualsevol altra eina de comunicació o de convivència amb molts més anys de trajectòria.  Però es veu que no.  Es veu que determinats grups polítics encara confonen eficàcia amb aclaparament, igual com els antics venedors d’enciclopèdies.  Potser que lloguin espais de telebotiga i deixin les xarxes en pau.  Tots ho agrairem.

Sort que tornem a la normalitat.  Fins d’aquí a uns pocs mesos, per això.



maig 292015
 

La derrota mai no és plat de gust, però cal aprendre a pair les derrotes igual com ens agradar gaudir dels triomfs, sabent que són coses que passen, o que poden passar.  En política, però, la derrota sempre és especialment amarga, perquè duu aparellada la pèrdua de poder, de prestigi, de posició.  I això costa d’acceptar.  Però la qualitat personal, política i democràtica també es mesura en funció de la manera com es reacciona davant d’una derrota.  I aquí és on comencen els problemes.

Ada Colau ha guanyat les eleccions contra pronòstic o, si més no, contra els pronòstics d’alguns.  I em sap greu, però la reacció del partit de govern fins ara no ha estat, ni de bon tros, a l’alçada del que caldria esperar.  És dur perdre el govern de la capital, però això no és excusa per no fer gala de bones maneres i de tarannà democràtic, ni que sigui per impostura.

Llegir tot el que s’ha arribat a dir -i a no dir, perquè el silencis també diuen molt- aquests dies és un cop molt dur contra la qualitat i credibilitat democràtiques d’alguns que fins ara donaven lliçons i exigien comportaments lleials i dignes.  No es pot menystenir amb tanta insolència i de tan males maneres aquell que ha aconseguit millors resultats a les urnes.  I no només pel respecte a l’adversari polític sinó, sobretot i molt especialment, pel que mereixen els milers i milers de persones que lliurement han optat per una determinada proposta per dirigir els destins de la seva ciutat.

Colau ho farà bé o no.  El temps ho dirà.  No ho tindrà fàcil, perquè governar és un joc de majories i, en la seva absència, de pactes i d’acords; i això fa que no sempre es puguin tirar endavant les idees pròpies, o que calgui empassar-se més d’un gripau.  Però la política, al capdavall, també és això.

Jutgem els futurs nous dirigents pels seus fets, i amb tanta duresa com calgui.  Però no perdem les formes ni el respecte a la voluntat d’una majoria d’electors, perquè això és tant com menysprear la democràcia o, encara pitjor, menystenir la capacitat dels ciutadans de decidir el seu futur i qui l’ha de liderar.  I en aquest punt es troben alguns.  I no volem que ens neguin el dret a decidir els nostres destins, oi que no?



maig 282015
 

D’acord, hauria de ser una anècdota, una simple anècdota sense més transcendència.  Només és un partit de futbol, i només una xiulada.  Sense violència, sense insults, sense agressions, només una xiulada.  Però el que en qualsevol país normal (entenc “normal” com a “democràtic”) no passaria de ser un fet anecdòtic més o menys tan digne de comentar com d’oblidar, a Espanya sembla que sigui sinònim de terrorisme en massa.  En cas contrari, no s’entén que el Consejo Superior de Deportes amenaci amb mesures judicials individuals contra els xiuladors de la final de la copa del rei de futbol, a banda de tota mena d’accions contra els clubs.

A veure.  Em costa imaginar una bateria immensa de càmeres prenent imatges de tot el públic assistent i comparant les cares de tota persona en actitud de xiular amb les bases de dades policials o, ja posats, de Facebook i d’Instagram, per mirar d’identificar-los, un per un.  I un cop identificats, què?  desenes de milers de denúncies als jutjats?  Com que ja tenen poca feina…  I pel que fa als clubs, quina responsabilitat tenen ells sobre els comportaments individuals?  En fi, que tot plegat sona a absurd;  a tan absurd com intentar apujar tant el volum de la megafonia com per ofegar els xiulits.

Insisteixo, una xiulada a l’himne o al monarca, tant li fa, és només això, una xiulada, una manifestació de la llibertat d’expressió.  Encertada o no, segons cadascú, però llibertat d’expressió.  Res més.  Ni agressió, ni violència, ni terrorisme, ni res de res.  Llevat, això sí, que vulguem qualificar les expressions que no ens agraden amb els delictes.  Segur que no deu ser aquest el cas, perquè aleshores estaríem parlant de dictadura, i ja sabem que els mateixos que es veuen a venir una xiulada memorable, el proper dissabte, són els grans defensors de la llibertat en àmbits com la llengua a l’escola, posem per cas.  Només faltaria.

maig 272015
 

He d’admetre, abans de res, que mai no m’han agradat gens ni mica les campanyes de publicitat que no aporten altra cosa que un eslògan més o menys ocurrent.  M’estimo més el contingut i la substància, ni que sigui a costa de patir un dèficit de promoció.  Com a mínim fa de més bon pair i serveix d’alguna cosa.

I molt em temo que ara ens trobem, tot just passades les eleccions municipals, amb la darrera mostra d’això que no m’acaba de fer el pes:  la campanya “Preparats”.  Ara com ara, per a l’únic que em sembla que estem preparats -a la força els pengen- és per a viure uns mesos intensos de negociacions i pactes, o no, que haurien de garantir una mínima governabilitat a les nostres ciutats i pobles, i que potser no passaran d’una baralla de pati d’escola, en molts casos.  A part d’això, preparats per a una darrera ofensiva estatal per deixar en res les eleccions de setembre, si finalment es fan.  I en darrer terme, podem arribar a estar preparats per als canvis que puguin venir, perquè si tenien raó tots aquells que afirmaven que les eleccions de diumenge eren una mena de primera volta de les del Parlament, els resultats pinten mogudets.  Molt mogudets.

Francament, si del que es tracta és de transmetre optimisme i generar confiança, no crec que una campanya com aquesta sigui la millor manera.  I si provem amb més oportunitats per als joves, per a la feina, per a l’accés a un sostre, a una sanitat digna, a una escola com caldria, a uns subministraments bàsics garantits, a una dignificació de la llengua i de les institucions, a una cultura l’abast de tothom…? Potser aleshores sí que podríem afirmar, sense cap rubor, que estem preparats.  Ara mateix, bones intencions i poques paraules (de fets ni en parlem).  Potser aniria sent hora que aquells que realment tenen el poder de fer que les coses canviïn fessin el pas, si és que també estan preparats.  I si realment el volen, aquest suposat nou país.

maig 262015
 

Ho admeto, sóc d’aquells que pensaven que la gent, a l’hora de votar, era molt més conservadora.  Una cosa són els comentaris de cafè i una altra les decisions.  Però es veu que no tant, perquè els resultats de diumenge, entre moltes altres coses, demostren que cada cop hi ha més gent tipa d’allò que s’ha considerat immutable durant dècades, i que està decidida a apostar per cares noves, per plantejaments nous i per maneres de fer noves.

Primer va ser l’entrada de les CUP al Parlament la que va servir per demostrar que des de la radicalitat democràtica es pot fer molt i, fins i tot, es poden arribar a donar autèntiques lliçons de què és (o de què hauria de ser) sentit d’estat.  I ara arriba el fenomen Ada Colau, amb el salt directe del carrer a l’Ajuntament de Barcelona, com a representació més visible d’aquestes ganes de canvi que també s’han manifestat a multitud de localitats en formacions fins ara testimonials i plataformes veïnals cridades a tenir un paper important.

Potser sí que és possible fer les coses d’una altra manera, i potser sí que es pot fer una altra política, en majúscules, més propera a les necessitats dels ciutadans que als interessos dels grups de pressió o de poder.

A hores d’ara, d’interrogants tants com vulgueu, però també alguna que altra realitat, com ara que el moment de les grans majories i dels parits monolítics ha passat o, com a mínim, tindrà un parèntesi per poder experimentar alternatives.  I ja veurem quin recorregut real tenen, perquè el cansament és molt gran, les necessitats moltes i les ganes de tenir aquells que manen una mica a prop, i no només a la vora per demanar-nos el vot, són molt importants.

Mira tu que si fos possible i comencéssim a jubilar autèntiques mòmies polítiques (tant personals com ideològiques).,,  Ja se sap que una cosa crida una altra.  I potser el crit ha començat de debò.

maig 252015
 

Eleccions municipals fetes.  Quin descans.  Bé, de fet, no sé si quin descans o agafem-nos, que la cosa pinta distreta, perquè el mapa electoral municipal s’ha pintat de colorets i, ara mateix, moltes ciutats i pobles hauran de fer el noble exercici de la negociació, amb nous agents amb qui negociar.

Així, d’entrada, sembla que els antics equilibris de forces polítiques, allò de la dreta i l’esquerra, ja no és el que era, sembla que els antics acords no són reeditables i que caldrà començar a parlar, a través de diàlegs que hauran de dir molt del que realment vol la gent, més enllà de la ideologia tradicional.  Veurem de què són realment capaços aquests nous agents i aquells vells protagonistes, perquè el panorama ha canviat, i molt.

Si mirem el país en conjunt i acceptem que la idea de la independència ha planat també sobre aquestes eleccions, més enllà de la prioritat municipal, no ens enganye, el panorama és si fa no fa el que ja coneixem, amb un equilibri entre independentistes i no independentistes que es pot decantar a banda i banda en qualsevol moment.  Els vells grups unionistes han cedit terreny, i de quina manera, en favor de noves formacions cridades a tenir un paper molt important.  Pel que fa als grups més favorables a la independència, potser avui és una mica més clarament independentista.  Encara no clarament majoritari, però sí més inqüestionable.

En resum, i amb una visió molt general:  que CiU ha de fer el deures de saber què és i on vol anar (especialment pel que fa a Unió), que ERC no sembla que tingui tan fàcil allò de ser partit de govern guanyador, que el PSC conserva un bon paquet de vots, però amb una influència molt relativa, que el PP va camí de la marginalitat política, que Iniciativa ho té molt magre sense la crossa d’altres formacions, que Ciutadans amplia substancialment la seva presència pública, però que segurament tindrà molt poca influència real, i que les CUP es consoliden com a formació creïble i valorada.

Temps nous i realitats noves.  Molts colorets a la paleta política.  Caldrà veure si la mirada que els ha de combinar també serà prou nova com per crear, i no per empastifar.

maig 192015
 

Paritat jurídica.  Quines grans paraules, sobretot posades en boca (o en sentència) del Tribunal Suprem, per avalar la prohibició de declarar el català llengua preferent d’una administració.  Les diputacions de Girona i de Lleida, sense anar més lluny.

Paritat jurídica és una expressió que provoca vergonya, sobretot pronunciada per qualsevol estament judicial, quan estem tips de veure com el català és bandejat en aquest àmbit, un cop i un altre.  La justícia, no ens enganyem, funciona en espanyol i no pensa admetre, en termes ni remotament semblants a la paritat, l’ús de cap altra llengua.  Només cal veure els actes jurídics fets en català respecte als que es fan en espanyol, o fer memòria d’experiències personals quan ens toca fer-hi qualsevol tràmit.

D’altra banda, aquest concepte de paritat m’agradaria molt, ja posats, que fos igual d’esgrimit i defensat en tots els àmbits:  el comerç, l’educació  (al País Valencià, per exemple, on es tanquen més i més línies en català malgrat les demandes dels pares), a la televisió, on el nombre de cadenes en castellà no té res a veure amb les que emeten en català, al cinema, a la publicitat…

És a dir, que allà on el català té presència real, es crida a la paritat, i allà on es troba en franca minoria, és el mercat i la demanda els que manen.  Quina barra.  I algú dubta que van a per la nostra llengua per tots els mitjans possibles?  I el més greu és aquí anem recordant que el català es pot usar, perquè és legal fer-ho, i perdent presència, llençols, bous i esquelles cada dia que passa.

Paritat.  Quina gran parida.

maig 182015
 

De vegades costa molt engegar.  Records de diumenge, ressaca futbolera, darrer cap de setmana -de moment- de campanya electoral… tot un seguit de factors que fan un dilluns complicat, potser com tants d’altres,  en què encarar la rutina, la feina, els problemes -que mai no falten- més complicat del que ja és habitual.

Potser és el bon temps, potser la perspectiva ja no gaire llunyana de les vacances, però hi ha dilluns que fa mandra posar els peus a terra i tirar endavant.  Però no hi ha remei.  Rere les portes de casa hi ha tot un món on tenim un paper més o menys discretíssim que hem d’interpretar, tant si fa sol com si plou, amb públic o amb la platea buida, i no hi ha excuses que ens ho evitin.

Tornarem al carrer, com cada dia, entre crits d’eufòria que ens parlaran dels moderns herois futbolístics, o que ens vendran elixirs meravellosos que ens trauran tots els mals de la societat, o que ens diran que no tenim motius per queixar-nos, perquè tot va millor que no ens pensem, encara que no ho sapiguem veure.  Molt soroll i molta mandra, fet i fet.

Realment, hi ha dilluns que tot costa.  Però potser d’aquí a unes hores tot serà diferent.  És el que tenen les sensacions i els estats d’ànim:  que poden canviar en el moment més inesperat.  Passeu un bon dilluns.

maig 172015
 

La vida no sempre és com voldríem.  Això ens revolta, ens fa enfadar, ens fa renegar de tot i de tothom, fins i tot, amb la vaga esperança d’aconseguir allò que ens havíem plantejat o simplement imaginat, o de recuperar el que hem perdut.

Avui, immersos en una societat canviant, amb un ritme frenètic, on la seguretat i les certeses comencen a ser gairebé peces de museu, ens haurem d’anar fent a la idea que els nostres plans i la realitat, tot sovint, no coincidiran.  O el que és el mateix, haurem d’aprendre a viure amb una enorme capacitat d’acceptar la realitat (que no vol dir resignació) i a refer els nostres objectius i els nostres plans així com vagin venint les coses.

Els psicòlegs, els analistes i els teòrics en diran moltes, de coses al respecte.  Inventaran paraules i teories, i així anirem aprenent a conviure amb la incertesa o, almenys, a fer-la una mica menys hostil.

De tota manera, sempre hi haurà persones que saben que les coses són com són i que la vida va com va.  Que saben tirar endavant amb el poc o el molt que tenen en cada moment i que, lluny del plany o del renec, saben treure el màxim profit a les possibilitats i a les dificultats que se’ls posen al davant, i de fer coses absolutament impensables.  Si coneixeu persones com aquestes, no les perdeu de vista i mireu d’aprendre’n tant com pugueu, que val molt la pena perquè ens donen veritables lliçons de vida.  No són ni més savis ni més moderns;  senzillament són autèntiques grans persones.

css.php