maig 062015
 

De tant en tant, ens descobrim a nosaltres mateixos a través dels altres.   És aquesta mena d’estrany mirall que ens reflecteix el que ens ajuda a veure’ns, molt més enllà de la imatge que cadascú ens hem anat fent, tot sovint més propera al desig que a la realitat.

Un d’aquests miralls (per dir-ne d’alguna manera) són els fills.  Ja sabem que els plats s’assemblen a les olles, encara que les olles, de vegades, es vulguin creure que són soperes, posem per cas, i no olles.  Qui no ha tingut la sensació de veure en un fill allò de bo, o de no tan bo, que té?

Però a banda d’aquesta realitat, hi ha el temps, i el seu pas inexorable.  Avui fas vint-i-cinc anys.  Una bona xifra.  Una xifra d’aquelles que fa gràcia recordar, i que fan goig.  Avui et miro i tot i que encara puc intuir en tu aquella nena petita i inquieta, veig una dona jove, encara inquieta -afortunadament-, amb tot el futur per descobrir i per construir.  Mirant-te, em recordes que sóc, m’agradi o no, cada dia més vell, però immensament feliç.

Passa un bon aniversari i que el futur sigui, com a mínim, tan generós com ho ha estat amb mi.  Tan generós com tu em recordes que ha estat.

css.php