Mai 102015
 

Que fa que hi hagi dies magnífics i dies penosos?  Què fa que allò que sembla que comença bé acabi fatal?  Per què tendim a embolicar-nos amb la culpa quan les coses, senzillament surten malament, o quan les fem malament?  Per què tot es torna tan fràgil i tan inestable quan depèn exclusivament de nosaltres mateixos?

Suposo que són coses del gènere humà, o de les manies i rareses individuals.  Suposo que davant de l’error tothom reacciona com bonament pot, amb indiferència, amb responsabilitat, o amb duresa fins i tot.  Però l’error -i la culpa, aquest sentiment odiós que l’acostuma a acompanyar- tenen efectes secundaris, com ara la por als nous errors, l’excés de prudència -que fins i tot paralitza-, o la inseguretat mateixa.

Qui no ha sentit mai totes aquestes sensacions?  Qui pot afirmar sense rubor que mai no ha estat conscient d’equivocar-se?  Segurament ningú.  Però després de l’error, la culpa i les pors, torna la necessitat de seguir, de recomençar, amb un nou estrip a l’ànima o a l’ego, però amb la consciència clara que res no acostuma a ser definitiu; potser, a tot estirar, irreversible, però no definitiu, perquè sempre acostuma a haver alternatives i solucions noves.

I arribats a aquest punt, val la pena respirar a fons i recordar aquell entranyable “demà serà un altre dia”, d’una irrepetible Scarlett O’Hara.  Tot un cant a l’esperança i a l’afany de superació, o a la supervivència.

css.php