ag. 312013
 

Allau de demagògia a la vista.  La vicepresidenta Ortega ha anunciat que els pressupostos de la Generalitat per a 2014 preveuran una partida per comprar el material necessari per fer una consulta (urnes, cabines…).

La caverna madrilenya ja ha desfermat totes les fures demagògiques per cridar que ens gastem els diners en sobiranisme mentre els nens es moren de gana als carrers (o això diuen).

Una proposta:  si el govern estatal cedís el seu material electoral per a una consulta pactada (com caldria esperar de qualsevol país democràtic), no caldria invertir ni un cèntim.  Però vist com pinta la cosa, millor començar a comprar un kit de supervivència democràtica bàsica.
En qualsevol cas, agafem-nos per a la que ens caurà a sobre…



ag. 302013
 

De vegades, l’autèntica importància de les coses no es pot valorar tant pel que són en elles mateixes com per la resposta contrària que provoquen.  Deu ser alguna mena de mecamisme de reacció més o menys universal.

Som a les portes de la Via catalana per la independència i, a jutjar per les declaracions que està  provocant entre tots aquells que hi estan en contra, deu apuntar a l’èxit absolut i a un element que d’alguna manera contribuirà a canviar la història del nostre país.

I és que no fa tants mesos que ningú no es prenia seriosament la voluntat real d’esdevenir un nou estat d’Europa.  Només cal recordar com es va menystenir la declaració de sobirania del Parlament, a principis d’any, o com es parlava de quimeres per referir-s’hi.  Però en tan poc temps, el panorama ha canviat i la cadena humana (sembla que aquesta denominació agradi més que el seu nom oficial) ja no deixa indiferent ningú.  I com a mostra, alguns exemples ben recents:  El moviment 12-O reclama la prohibició de la Via per violenta;  Plataforma per Catalunya fa un pas més i compara els assistents amb nines inflables;  Alícia Sánchez-Camacho, que dilluns proclamava que estaria amb la gent del 12-O per trencar la cadena, ara sembla que s’ho pensa i potser s’estarà a casa mirant la tele.  Massa soroll si l’independentisme és cosa de quatre eixelebrats.

Però no cal patir.  Ja fa dies que estem vivint tota mena de cadenes a diferents ciutats del món (una norantena), assajos diversos, propostes com la cadena fins a la Pica d’Estats, o la que està en marxa per al dia 8, de pujar l’estelada a un bon grapat de pics d’arreu del país, una proposta ideal per caminar una mica fins a algun que altre espai potser desconegut.

En resum, que l’11 de setembre es prepara una de molt, però que molt, grossa.  I tothom, a hores d’ara, s’ho veu a venir.



ag. 292013
 

El concepte social de solidaritat ha anat evolucionant al llarg del temps, passant d’acollir, implícitament o explícita, la idea de caritat (d’almoina) a incloure el concepte de justícia.  O això és el que caldria esperar, si més no.

Però es veu que hi ha gent que, des de la distància dels palaus, encara creu en aquesta idea rància de la caritat que neteja males consciències, com s’ha encarregat de recordar-nos la reina d’Espanya, amb la seva proposta que els aliments peridors dels creuers que arriben a Palma vagin al banc dels aliments.

Doncs miri, no.  No es tracta d’això.  Si realment es vol ajudar a omplir els bancs dels aliments, calen aliments, els que ells demanen (només els seus responsables saben què cal i com distribuir-ho), o diners, però no qualsevol aliment peridor que sobra i que, de passada, així es substitueix per un de més fresc.  Però és clar, això ja és més complicat, oi?

Justícia, majestat, justícia per a aquells súbdits seus que no tenen garantit ni el més bàsic dels drets: el menjar,  i no almoines, ni que vinguin dels creures, o dels palaus; d’allà on s’oblida que tradicionalment, al nostre país, les sobres de menjar es donaven als porcs (i així s’aprofitaven i s’estalviava en pinsos).

Ja n’hi ha prou de voler rentar consciències amb un concepte de justícia social tan antic com determinades institucions.



ag. 282013
 

Diu la saviesa popular que la mort ens fa iguals a tots.  Segurament que si només mirem el resultat (la mort) sí, però pel que fa a la manera, és a dir, a com morim, ja tinc més dubtes.

La comunitat internacional es posa les mans al cap i clama una intervenció contra l’ús d’armes químiques a Síria.  Sorprenentment, ni piula quan el mateix resultat (la mort de centenars de civils siris) és resultat d’un bombardeig amb armament convencional.  Quatre informacions als noticiaris, alguna que altra imatge impactant i tema tancat.

Tot plegat fa un cert tuf d’hipocresia, o de servitud a determinats grups de pressió.  Potser caldria saber qui fabrica i ven armes a Síria, o qui hi ha al darrer dels productes que calen per carregar les armes químiques (o per protegir-se’n).

En qualsevol cas, resulta trist veure el lamentable paper -un cop més- de l’ONU i del seu personal que sembla que vagi d’excursió a prendre quatre mostres, a confirmar l’ús de bombes químiques (com si encara algú tingués dubtes) i tots tanquils, a l’espera de si els Estats Units, amb el seu Nòbel de la pau al capdavant (segurament amb l’ajuda d’algun que altre país que va justet de suports internacionals, com ara Turquia, a banda dels seus aliats tradicionals) es decideixen a llençar una bona tanda de bombardejos, amb armament convencional aquest cop, i amb el vist-i-plau de la comunitat internacional (que no de l’ONU).  Si finalment això passa, malgrat els nous morts, tots feliços perquè s’haurà fet justícia amb aquells que utilitzen armes no autoritzades.

Hipòcrita, molt hipòcrita tot plegat.  Però potser és que les guerres, en elles mateixes, ja són (entre moltes altres coses -i cap de bona-) un exercici d’hipocresia que sempre amaga interessos inconfessables.

ag. 272013
 

Els cadells del PP ja fa dies que se’ns estan manifestant amb tota la seva esplendor feixista, abraçant qualsevol símbol i qualsevol expressió d’aquest sistema totalitari.  No és novetat.

Avui, però, voldria remarcar la presència, entre aquests nous defensors de la llibertat (la seva de fer el que vulguin, evindentment), de dones.  Em sembla curiós que també les dones abracin les idees feixistes.  Imagino que deu ser qüestió d’ignorància o de  poca memòria històrica, perquè justament les dones, en aquests règims, no eren allò que en podem dir ciutadanes de primera classe.  Aquest enllaç ajudarà a recordar una mica un escenari que a tots els que tenim una certa edat ens sona prou proper o que directament hem patit.  Remarco només la instrumentalització absoluta de les dones durant el nazisme (o el franquisme:  no passeu per alt els 18 punts de FET i de les JONS).

Però bé cadascú per allò on l’enfili.  Encara que sigui per fer apologia d’un autèntic suicidi social.

ag. 262013
 

De tant en tant, el subconscient ens juga males passades.  Això és el que li ha passat a Paco Marhuenda, tot un exemple de demòcrata de tota la vida, en comparar la privatització de la sanitat pública amb la del servei de recollida d’escombraries.

I és que només cal fer una mica de memòria per saber qui són aquells que consideren autentica escombraria tots els que no són exactament com ells.  I per si algú pensa que exagero, que obri aquest enllaç.

Segur que per a Marhuenda tot son interpretacions esbiaixades de les seves paraules, però el subconscient, de vegades, ens traeix en el moment de fer segons quins paral.lelismes.  Al capdavall,  ja tenim prou mostres de respecte a la població en general per part d’aquest personatge, com aquell  més que revelador Que se jodan, referit a les víctimes de la repressió militar egípcia.

Aquest és el pensament de fons de moltes de les mesures que s’estan aprovant darrerament, per part d’un govern amb qui Marhuenda comparteix ideari, o de moltes de les declaracions que hem de suportar.  I com a mostra, un altre bon botó.

Aquest és el pa que s’hi dona.

ag. 252013
 

Maria Mercè Marçal va escriure:  “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.”  I francament penso que aquests dos versos els hauríem de tenir escrits a la porta de casa perquè cada dia, en obrir-la per sortir al carrer, se’ns gravessin al cap, com un mantra.

Tenim una tendència natural a fixar-nos més en allò que ens manca que en allò que realment se’ns ha donat o que hem aconseguit.  És humà, i segurament és el que ens manté alerta l’esperit de superació i espanta la complaença i la resignació.  Però també és el que de vegades nos ens deixa valorar adequadament allò que som, que tenim i que representem.

D’entrada som persones, homes o dones, que hem nascut, per casualitat, en un determinat país, oprimit, però en una de les zones més socialment privilegiades del planeta i, en la major part dels casos, en una classe no privilegiada, la qual cosa ens permet veure el món d’una determinada manera, amb uns paràmetres de justícia social concrets i valorar tot allò que amb molt d’esforç aconseguim.

Us convido a reflexionar sobre la immensa sort que tenim de seguir vius, més o menys sans, i de disposar de tot allò de què disposem, sobretot més enllà dels cotxes, de la roba o de les cases.  Perquè els que no som de classe alta ni de nacions poderoses, sabem valorar els amics, la família, la parella, els fills, i també l’esforç,  la constància  i la il.lusió.  En definitiva, tot allò que realment ens aporta alguna cosa i que tot sovint només valorem quan ho perdem, o quan ens trobem davant d’algú que no ha gaudit mai de tots aquests dons que a nosaltres ens semblen tan naturals.

ag. 242013
 

La Via catalana per la independència va prenent forma i ja es pot endevinar que serà tot un èxit de mobilització, tant a nivell participatiu com d’organització.  De tota manera, hi ha encara una ombra que cal esborrar:  la participació a les Terres de l’Ebre, on hi ha buits prou importants, a hores d’ara.

Tradicionalment, totes aquestes iniciatives massives s’han convocat a Barcelona, a la capital del país.  I cal remarcar que quan ha calgut, tothom, des de tots els racons de Catalunya, ens hem mobilitzat per ser-hi presents.  El darrer exemple, la gran manifestació de 2012.  Ara arriba l’hora de demostrar que Barcelona és realment capital d’un país, no una ciutat important, simplement.  Ara és l’hora que les entitats, particulars, associacions, partits, clubs esportius, col.lectius diversos… es mobilitzin per dur els seus membres allà on fan més falta:  a les Terres de l’Ebre.

Aquesta cadena humana té una característica que la fa diferent de qualsevol altra iniciativa anterior:  ocupa tot el litoral, de nord a sud, seguint el traçat de l’antiga Via Augusta;  i aquesta és una dificultat afegida, un repte més que cal superar, perquè el nostre país té la concentració demogràfica que té i hi ha zones prou àmplies, amb una densitat de població prou baixa.  Aquí és on s’ha de posar en marxa la nostra grandesa, la de tothom i cadascú de nosaltres, i la capacitat de la societat civil barcelonina d’exercir d’autèntica capital i mobilitzar-se allà on cal, igual com hem fet els d’altres zones sempre que ha estat necessari.

És l’hora de l’èpica.  L’hora de l’èpica nacional en sentit estricte.  Ho va ser l’any passat i ara ho torna a ser.  Cal que tothom estigui a l’alçada per aconseguir una resposta realment de país, com la que estem donant, per exemple, des de Ponent, traslladant-nos massivament allà on podem ser més útils i on fem més falta, mobilitzant-nos cap a aquest nou front, festiu i incruent, de l’Ebre.

ag. 232013
 

Els apòstols de l’antiindependentisme ja fa dies que van llençant als quatre vents els seu missatge apocalíptic, en el sentit que si la Via catalana per la independència fracassa, per massa tancada (ultrarestrictiva, en diuen, amb un ús prou pervers del prefix), serà el fracàs de tot el país.

I jo em pregunto:  i si resulta que és un èxit absolut?  I si passa alguna cosa similar a la manifestació de l’any passat?  Ara el lema és la independència, sense matissos, i bé que s’han encarregat d’emfatitzar-ho tots aquells que s’hi oposen (gràcies per ajudar a esvair qualsevol dubte al respecte).

De fet, estic segur que serà tot un èxit i que la mobilització social serà tan gran, tan important i tan incontestable (perquè aquest cop no serviran de res els càlculs d’assistència malintencionats) que tota aquesta classe política temerosa, cagadubtes o somiatruites haurà de fer un pas, en una direcció o altra.  I també la que diu que ho té clar, evidentment.

L’any passat, la manifestació de Barcelona va provocar un avançament electoral i una aposta clara per la convocatòria d’una consulta, com a argument.   I la cadena humana d’enguany?

Ja n’hi ha prou de cridar al mal temps, perquè potser cap  dels mals auguris no és complirà.  Si més no, per la part que depèn de tots nosaltres, dels ciutadans.

Per cert:  no penso que sigui gaire important si finalment s’hi sumen o no tota aquesta colla de polítics que intenten marcar les pautes d’una cosa que ja no és seva, ja sigui des del govern o des de l’oposició.  Al cap i a la fi, què més fa si hi són o no, davant de centenars de milers de persones que sí que hi serem?

 

ag. 222013
 

Ja fa uns quants anys que al País Valencià va sorgir tot un corrent contrari al català i de defensa d’un suposat idioma propi:  el valencià.  Si fem memòria, més enllà dels arguments acadèmics a favor de la unitat de la nosta llengua, la classe política (d’aquí) no s’hi va mullar gaire i la d’allà s’hi va posar a fons, revestint la seva variant lingüísitica de totes les estructures  pròpies d’una llengua singular i diferenciada de les altres.

Repassar totes les iniciatives que es van posar en marxa per crear una nova llengua de manera artificial, francament, em resulta un exercici tan tediós i absurd que no ho faré.  Qui tingui curiositat, pot trobar a Internet una amplissima informació al respecte.

El que m’interessa, ara, és remarcar que tota aquesta feina comença a donar els seus fruits.  Així, un secretari judicial rebutja un escrit en català, perquè no el reconeix com a valencià i demana la seva presentació en espanyol.  I aquest exemple demostra clarament l’objectiu final de tot plegat.  No es tractava d’afirmar una determinada personalitat lingüística, ni que fos anant contra tot criteri filològic, sinó de crear una trinxera, amb una llengua artificial, que servís per aturar le llengua enemiga (la catalana) i fer avançar una tercera:  l’espanyola.  Només així es pot explicar que el secretari judicial de torn, no identificant el català com a valencià, en demani la traducció a l’espanyol (no pas al valencià, com es podria esperar).

Exercici de lingüística ficció.  Quant tardarem a trobar alguna situació similar que consagri l’autèntica funció del lapao (absoluta aberració científica) per acabar d’aniquilar el català a la Franja?  I a les Balears?  Bé, allà potser no caldrà, perquè directament s’hi està bandejant tota presència d’altra llengua oficial diferent a l’espanyola.

Comença a ser urgent una política lingüística d’alta volada, i més amb la perspectiva d’una Catalunya independent (i que auguro lingüísitcament complexa, a la vista de la situació i de les inèrcies actuals).

css.php