nov. 302011
 

De vegades no tinc clar si els nostres representants polítics actuen amb una sàvia gestió dels temps o si es dediquen a marejar la perdiu.  Ara mateix tinc aquesta sensació amb la idea de la consulta sobre el pacte fiscal.  Explico per què:

Ens diuen que abans de final d’any s’aprovarà la llei que permetrà  a la Generalitat convocar consultes populars i que a la tardor de 2012 es podria celebrar aquesta sobre el pacte fiscal.  Fins aquí, gestió dels temps.

Estic convençut que així que s’aprovi la llei de consultes hi haurà un seguit de recursos d’inconstitucionalitat.  Suposant que, malgrat tot, es pugui seguir endavant amb la iniciativa, ens en anem a la tardor de 2012.  Per tant, les negociacions amb el Govern d’Espanya es farien el 2013.  Justament quan toca començar a revisar l’acord de finançament de les comunitats autònomes vigent.  Quina casualitat.  Aconseguirem “forçar” una negociació amb l’Estat, justament, quan ja estava previst que es fes, i de manera conjunta per a totes les autonomies, per a més dades.  Fins aquí, els resultats previsibles, tot i que ni les dates ni la celebració mateixa de la consulta són definitives.  És a dir, que també pot ser que no es faci si no es preveu una resposta prou positiva.

D’altra banda, ja sabem de què serveixen les grans manifestacions socials, a ulls de la classe política.  A efectes pràctics (possibles guanys electorals a banda), de res, com ha quedat molt clar amb la manifestació de juliol de 2010 -jo hi vaig ser i em sento ignorat-.  La voluntat de la societat, diguin el que diguin, no s’escolta.  Així de clar.

Si realment es vol una postura de força davant Madrid, cal una gran unitat política -atesa la composició del Parlament és possible- que, fins i tot, pugui propiciar decissions molt més enllà de la negociació amb Espanya.  Així sí que es pot negociar.  Però és clar, aquí topem amb els problemes habituals:  seguidisme espanyol d’uns, divisions infinites dels altres, i entestament en la voluntat didàctica i de pacte, encara, dels de més enllà.  Mentre aquest acord polític majoritari (el social ja hi és fa dies) no es doni, seguirem fent tombs i més tombs, com un hàmster a la seva roda, sense cap credibilitat i sense anar enlloc, com s’encarrega de recordar-nos la revista Time, que ens torna a excloure de la llista de nacions que poden realment aconseguir la independència, i en la que sí que hi és Euskadi.  Serà que la credibilitat i la força política es guanyen amb accions, no amb declaracions.

Tant de bo m’equivoqui, però tot aquest muntatge de la consulta em sona massa a tornar a marejar la perdiu o, en una expressió molt més nostrada, a tornar a fer la puta i la Ramoneta.  Què s’aconsegueix amb aquestes pràctiques ja ho sabem fa molts anys.  Mirem on som.



nov. 292011
 

Encara falta gairebé un mes perquè Rajoy sigui president i l‘staff eclesiàstic ja truca a la seva porta.   No és cap sorpresa, perquè després de tota la feina bruta que li han estat fent aquests anys, a cop de manifestacions, concentracions, declaracions i mobilitzacions de tota mena, són normals les ànsies de passar factura.

Rouco Varela, un persontge a qui l’història haura de reservar un lloc d’honor, potser entre Torquemada  i el cardenal Richelieu, s’ha apressat a exigir la restitució urgent de l’ensenyament de la religió catòlica a l’escola pública, sota el pretext demagògic de la necessitat de recuperar valors morals i tot plegat.  Per cert, Rouco es va doctorar (havia estudiat dret i teologia) amb una tesi sobre les relacions entre l’esglèsia i l’estat al segle XVI.

Que s’imparteixi l’assignatura de religions (no només una determinada religió, i mai com a doctrina) a l’escola pública no em semblaria malament  si l’excel.lència dels resultats acadèmics fos la que tots tenim al cap, i no la que manifesten les dades objectives.  Mentre això no passi, crec que és molt millor, de cara a garantir una correcta formació dels estudiants, que el fet religiós es tracti de manera col.lateral i científica, com una manifestació cultural, sociològica, antropològica fins i tot, que ajuda a entendre l’arquitectura gòtica,  determinats poemes i peces teatrals, o l’evolució del pensament al llarg de la història, per exemple.

D’altra banda, acceptar un líder religiós (de qualsevol religió) com a interlocutor polític (i la política educativa és una expressió de la política general) porta, indefectiblement, o a la claudicació o a l’enfrontament perpetu perquè, com es pot negociar res amb algú que ostenta la veritat absoluta? Senzillament, no es pot, igual com no es pot amb un dictador que té el poder absolut.

Aquest ha estat un dels grans errors polítics dels darrers anys:  donar naturalesa d’interlocutors polítics a líders religiosos.  Pensem-hi una mica i trobarem un bon nombre de conflictes que s’haurien pogut evitar escollint millors interlocutors.

En un estat que es proclama aconfessional, l’escola pública també ho ha de ser.  Per tant, cal evitar, com sigui, que el nacionalcatolicisme torni, també, a les nostres escoles.  Els resultats serien desastrosos.  Fem una mica de memòria, si us plau.



nov. 282011
 

Més retallades a la vista, i molt importants, a TV3.  Si la seva directora, Mònica Terribas, té raó, ja ens podem anar acomiadant d’algunes emissions que formen part de la nostra història recent, com ara, el futbol en català.

Imagino que els pressupostos de TV3 es poden reduir i que els diners es poden gestionar millor, sense cap dubte, però tota aquesta història em fa un tuf molt estrany i gens edificant.

D’una banda tenim les crítiques d’alguns significats  representants de CiU contra la manera de fer de TV3.  Duran Lleida, sense anar més lluny.  D’altra banda tenim la seva ja coneguda disconformitat amb alguns programes com “Polònia”.  A més, hi ha l’afinitat del partit del Govern amb amb el Grup Godó, titular d’una altra cadena de televisió prou potent.  I podríem seguir, però no cal.

Segur que se m’escapen moltíssimes coses i, per tant, no em considero qualificat per jutjar les retallades.  Malgrat tot, sí que em sento capaç  de valorar l’importantíssim paper que ha jugat TV3 en la recontrucció nacional de Catalunya.  Qui no recorda com vam aprendre moltes paraules  i expressions de la nostra llengua gràcies a la tele?  Futbol, dibuixos animats, sèries de ficció mítiques… molta història i una aportació massa rellevant per al país.

En uns temps en què el paper del català a l’escola sembla condemnat a recular, o en què la nostra llengua es absolutament subjugada pels tribunals, i amb un PP amb majoria absoluta a Espanya, totalment contrari a les televisions autonòmiques públiques, sense distincions, i a la llengua,  jugar amb el futur i la qualitat de TV3 és, com a mínim, temerari (i no tant “com a mínim”, suïcida).

El president Mas afirma que no hi ha alternativa a les retallades.  Malament rai, perquè sempre hi ha alternatives, a tot.  I malament rai si el president diu que ara cal prescindir d’ideologies i doctrines, perquè per a això no ens cal la política.  Vigilem, perquè retallant retallant, se’ns pot acabar el país.  Llavors sí que serà difícil trobar alternatives.  I per cert, no oblidem que no és Catalunya qui forma part de la Unió Europea (ja ens agradaria).



nov. 272011
 

Que en temps de crisi la gent del carrer sigui capaç de fer un esforç de solidaritat per ajudar els menys afavorits té molt de mèrit i diu molt de la societat que sap fer bandera d’aquestes accions, de forma col.lectiva.

Catalunya, contra tots els tòpics que corren pel món, sempre s’ha caracteritzat pel seu caràcter solidari, sense soroll, però amb generositat.  El darrer exemple el tenim en el recapte d’aliments organitzat aquests dos darrers dies pel Banc dels Aliments, amb resultats excel.lents (600 punts de recollida, 7.000 voluntaris i l’objectiu de recollir 8oo tones).  I és que aquest país no es ressigna a tenir un 20% de la seva gent en situació de pobresa i no fer res, o a considerar que és una dada econòmica desfavorable, i prou.

Alguna cosa similar passarà d’aquí a unes setmanes amb la Marató de TV3 (si el Govern i les seves tissores no consideren que aquest macroprograma també és una despesa suprimible), on la crida no és per aliments sinó per investigació, per inversió en futur.

Tant un exemple com l’altre haurien de fer pujar els colors als nostres responsables polítics, però van passant els anys, van passant els governs i res.  Sort tenim d’un país generós i capaç, fins i tot, de tapar les vergonyes de qui se n’hauria d’ocupar, molt més i molt millor, d’assegurar uns mínims dignes per a tothom.

La crisi actual amplifica, si encara calia, el valor i la voluntat de la nostra societat per superar-se i contribuir, amb l’esforç de cadascú, a plantar cara a qualsevol dificultat.  No cal que ens demanin sacrificis (els sacrificis que ells decideixen i dicten, evidentment, i que ens imposen tant si volem com si  no, amb vés a saber quines finalitats reals) perquè  quan cal, ja ens hi sabem posar.

Hi ha país, molt país, i molta consciència solidària de debó.  I això és el que val i el que ens proporcionarà un futur millor, malgrat tot.

Hi ha dies que em sento especialment orgullós de ser d’aquest país.

nov. 262011
 

No abarateixis el somni” és el títol d’una magnífica cançó de Lluís Llach, editada l’any 1984 i, lamentablement, d’una enorme vigència.

No he pogut evitar que em vingués al cap aquest tema en llegir que, definitivament, el president Montilla anirà al Senat, pel Parlament de Catalunya.  De fet, el que no he pogut evitar és el record de tantes i tantes persones que van patir presó, persecució, tortura, o que van morir, per aconseguir la restitució de les institucions d’autogovern de Catalunya.  Cap dels ciutadans d’aquest país, però molt menys cap d’aquestes persones que van aconseguir que avui puguem ser on som, no mereixen el menyspreu, l’insult, que suposa que una persona que ha ostentat la presidència de la Generalitat ara se’n vagi a ocupar una butaca al Senat, aquest inútil cementiri d’elefants polítics espanyols.

La història jutjarà cadascú per allò que va fer, i no tinc cap dubte que l’etapa Montilla rebrà, un dia o altre, el veredicte que realment mereix, tant per l’ensorrament econòmic d’un país, com per la degradació de les nostres institucions que, al capdavall, ha comportat.

Ja sé que altres expresidents autonòmics acaben els seus dies al Senat, però el president de la Generalitat no és -no pot ser, per història i per dignitat- un president autonòmic més.  I qui no ho sap veure ni valorar, potser és que no ha merescut mai aquest honor.  Els nostres expresidents poden envellir, emmalaltir, morir, fins i tot ser assassinats… però el que no poden és desertar.

Ara, més que mai, és imprescindible que tots i cadascun de nosaltres tinguem memòria i no perdem mai de vista on som i on volem anar.  Ara, més que mai, cal que no abaratim el nostre somni, perquè si no, tal com diu el final de la cançó, ens donarem per menyspreu nosaltres mateixos.  I jo afegiria “i per menys preu”.

nov. 252011
 

L’administració espanyola (la catalana també) i la seva manera de gestionar els afers públics encara viu de les pautes de funcionament habituals durant el franquisme.  Tot sovint, sobre l’argument d’unes  suposades garanties jurídiques, es crea un laberint de requissits, terminis, tràmits consecutius i relacionats… que compliquen molt, massa, les coses.

De tota manera, quan cal, sembla fàcil saltar-se, si més no tàcitament, tot aquest galimaties.  Un bon exemple el tenim en el canvi de govern espanyol arran de les eleccions del dia 20.  Ara sabem que, de fet, ja s’han decidit moltes coses i ja s’estan prenent acords per tal de no deixar l’Estat sense govern durant un mes.  Això podria ser perfecte, fins i tot model d’eficàcia, si no fos que, en paral.lel, les properes setmanes assistirem a una litúrgia postelectoral tan inevitable com inútil:  audiència del rei als representants dels grups polítics, encàrrec a algú (cap sorpresa a la vista) perquè proposi govern, votació a les Corts i, finalment, nomenaments.

El sentit pràctic dicta que es faci el que s’està fent i ja mateix es posin en marxa els mecanismes de traspàs de poders.  A la vista d’aquesta realitat, quin sentit tenen tots els formalismes que no aporten res més que retards en allò que és evident és a dir, en el color polític del nou govern i en el nom del seu president?   No aniria sent hora de canviar les normes i no d’inventar actuacions paral.leles?

L’administració rància, lenta i casposa que ens toca patir és una qüestió que cal reformular amb urgència, perquè els temps que corren no poden suportar més quantitats industrials de formalismes inútils, i més si pensem en la velocitat de tot, avui dia.  Aquest que comento és només un exemple.  Segur que tots hem patit els efectes d’una pràctica burocràtica hereva del franquisme que cap govern no ha pogut, sabut o volgut, actualitzar.  Sempre és més fàcil esquivar la norma que canviar-la, ni que sigui amb vies paral.leles.  O si voleu, sempre és més fàcil esquivar els problemes que resoldre’ls.  I així ens va.

nov. 242011
 

Si algú havia arribat a creure que amb la marxa del president Zapatero s’havien acabat les mentides i les declaracions que no es compleixen mai, ho té clar.  Del nou govern espanyol encara no en sabem gran cosa més que els resultats electorals i ja tenim un parell de mentides revelades:

Primera:  on es va dir que del pacte fiscal amb Catalunya es podia parlar, res de res.  Ni la menor intenció, per més que ens hi posem.  Molt mala peça al teler de CiU, que veurà naufragar el seu buc insígnia.

Segona:  tot i que a l’abril el PP votava a favor del pagament avançat del fons de competitivitat a Catalunya (1.400 milions d’euros de res -les retallades previstes per a 2012 són de 1.000 milions, no ho oblidem-), ara diu que ni en broma pagarà aquests diners.  També serà bonic veure quins números faran quan arribi el moment, perquè segur que encara ens tocarà pagar.

La veritat és que fa una certa por pensar què diran quan governin de debó, però molt em temo que ens cauran per totes bandes.  I el més trist serà veure els eterns aspirants a ministres d’Espanya fent de comparses a canvi de res (o potser a canvi d’alguna cosa inconfessable?, perquè si no, costa d’entendre tant seguidisme).

Potser l’únic positiu de tot plegat serà que cauran les màscares que s’han fet servir fins ara, per tal d’arribar al poder.  Em sembla que les paraules de la senyora Alícia Sánchez Camacho divendres passat ( “Cal tenir molta barra per venir aquí a insultar el Partit Popular després de quatre anys de no haver-hi estat i després d’haver-nos negat els diners que són nostres. Cal tenir molta barra”) formaran part de la memòria de la mentida espanyola, com aquell tristament famós “apoyaré…“.

Ells són així, no ens enganyem.  Menteixen tant com calgui per esgarrapar poder.  Per si algú no té prou memòria, que vagi seguint les notícies.

 

nov. 232011
 

És molt mesquí l’espectacle al qual estem assistint aquests darrers dies.  Ja han passat les eleccions i no hi ha cap més a l’horitzó en uns quants anys.  Ja no cal fingir més, ni mantenir unes mínimes formes de correcció política.

A les 24 hores de les eleccions, com aquell que diu, els caps visibles del PP s’apressaven a declarar que ni pensaven perdre el temps discutint un pacte fiscal a Catalunya, ni tenien cap intenció de negociar res amb Amaiur.  A la poca estona, Duran Lleida afirmava que el pacte fiscal tampoc no és res irrenunciable i que no aconseguir-lo tampoc fóra cap fracàs.  Magnífica exhibició de conviccions i de coherència (engany o traïció? Podeu triar).

A les 48 hores apareix el president Mas en roda de premsa i presenta una bateria de mesures per a l’any vinent que fan tremolar les pedres.  Si realment pensa que reduint salaris  i apujant impostos podrà reactivar l’economia i el consum i generar riquesa, o està molt mal assessorat, o no sap què fer i va a la desesperada, amb pegats que no resolen res, com van estar fent durant anys els governs Zapatero.

Un cop més assistim al trist espectacle de la claudicació.  La majoria absoluta del PP deixa el govern català sense marge de maniobra a Madrid.  Ja no fan falta coves, perquè no hi haurà peixos.  La solució que presenten:  assumir les directrius estatals que han condemnat les comunicats autònomes com a culpables del dèficit, empobrir, i de quina manera, el país, i queixar-se que la culpa és de la capital de regne, que no accepta un pacte fiscal que, realment, mai no ha tingut cap possibilitat de ser altra cosa que una simple proclama electoralista.  Cap iniciativa política pròpia que pugui conduir a una societat més justa, ni que permeti albirar el menor indici de recuperació.

Entre uns governs que han dut el país a la ruïna i uns altres que portaran els ciutadans a la missèria, algú es pot sorprendre que no ens hi sentim representats?  No mereixem tanta mediocritat, ni unes maneres de fer tan grolleres.

nov. 222011
 

Això del múscul del país (fa uns anys es parlava més de “nervi”) és una expressió que sovint es fa servir per referir-se al vigor, a la capacitat de la societat per fer coses, per innovar, per tirar endavant.

Diumenge, així que anaven sortint resultats electorals i que la cosa començava a pintar més o menys definitiva, vam poder assistir a la tradicional exhibició de múscul per part de gairebé totes les formacions, ben eufòriques amb les xifres que els arribaven.  Però no ens equivoquem, que una cosa és allò que es diu des de la doctrina de partit i una altra de molt diferent (lamentablement, massa sovint, molt diferent) és allò que li arriba a la societat.

Ahir, Catalunya va perdre.  Si algú encara podia pensar en tenir un paper a Espanya que ens pogués reportar alguna mena de justícia econòmica, crec que ja se’n pot anar oblidant, perquè la majoria absoluta del PP, i més en un context econòmic que regala coartades al centralisme, esdevindrà un obstacle impossible de superar.  Cal reorientar els objectius i les prioritats urgentment i sense trampes;  amb sentit de país, no de partit.

Ara serà realment el moment de treure tot el múscul de la societat i, amb tots els vents en contra, demostrar si som alguna cosa o si només aspirem a ser comparsa d’altres.  I de múscul, ens en sobra.  Igual com als membres de la selecció catalana de físic-culturisme que, el mateix dia de les eleccions, aconseguia a Schio, a Itàlia, un segon lloc al campionat del món de la disciplina.  Això és múscul.  L’enhorabona per un treball silenciós que dóna fruit i fa país.

A veure si som capaços d’aprendre a competir amb tot en contra, igual com els components de qualsevol selecció catalana de qualsevol esport, i a guanyar.  Potencial, n’hi ha.  Només cal criteri, estratègia i constància (i voluntat de ser, evidentment).

nov. 212011
 

Ja tenim resultats.  Quin descans.  Ara s’obre un període de calma electoral que, si més no, ha de permetre encarar el futur amb una mica de tranquil.litat.

Se’ls ha girat feina als analistes i tertulians, que hauran d’explicar què ha passat, per què i què implica el nou equilibri de forces polítiques.  Més enllà de totes les anàlisis, però, hi ha un fet innegable:  aquests resultats són els millors resultats, perquè són els únics que tenim.  I amb aquests bous ens tocarà llaurar.  D’altra banda, no hi ha hagut sorpreses, i tots els auguris s’han complert.

Deixem les reflexions i els debats per a qui els hagin de fer, però els ciutadans que només volem viure en un país cada dia una mica millor, a partir d’avui mateix, ja sabem què tenim, què en podem esperar i, sobetot, sabem que per tirar endavant caldrà una enorme dosi de realisme i de capacitat d’adaptació al nou medi.

Venen temps difícils.  Bé, per a nosaltres no han estat mai fàcils, en realitat.  Cal esperar dels nostres governants la saviesa que no sempre han sabut posar de manifest, per concretar amb encert cap a on volem anar i com hi podem arribar.

Insisteixo:  els resultats són els millors, perquè són els que tenim.  La resta, ja és cosa nostra.  No valen excuses.

css.php