Nov 232011
 

És molt mesquí l’espectacle al qual estem assistint aquests darrers dies.  Ja han passat les eleccions i no hi ha cap més a l’horitzó en uns quants anys.  Ja no cal fingir més, ni mantenir unes mínimes formes de correcció política.

A les 24 hores de les eleccions, com aquell que diu, els caps visibles del PP s’apressaven a declarar que ni pensaven perdre el temps discutint un pacte fiscal a Catalunya, ni tenien cap intenció de negociar res amb Amaiur.  A la poca estona, Duran Lleida afirmava que el pacte fiscal tampoc no és res irrenunciable i que no aconseguir-lo tampoc fóra cap fracàs.  Magnífica exhibició de conviccions i de coherència (engany o traïció? Podeu triar).

A les 48 hores apareix el president Mas en roda de premsa i presenta una bateria de mesures per a l’any vinent que fan tremolar les pedres.  Si realment pensa que reduint salaris  i apujant impostos podrà reactivar l’economia i el consum i generar riquesa, o està molt mal assessorat, o no sap què fer i va a la desesperada, amb pegats que no resolen res, com van estar fent durant anys els governs Zapatero.

Un cop més assistim al trist espectacle de la claudicació.  La majoria absoluta del PP deixa el govern català sense marge de maniobra a Madrid.  Ja no fan falta coves, perquè no hi haurà peixos.  La solució que presenten:  assumir les directrius estatals que han condemnat les comunicats autònomes com a culpables del dèficit, empobrir, i de quina manera, el país, i queixar-se que la culpa és de la capital de regne, que no accepta un pacte fiscal que, realment, mai no ha tingut cap possibilitat de ser altra cosa que una simple proclama electoralista.  Cap iniciativa política pròpia que pugui conduir a una societat més justa, ni que permeti albirar el menor indici de recuperació.

Entre uns governs que han dut el país a la ruïna i uns altres que portaran els ciutadans a la missèria, algú es pot sorprendre que no ens hi sentim representats?  No mereixem tanta mediocritat, ni unes maneres de fer tan grolleres.

css.php