Nov 302011
 

De vegades no tinc clar si els nostres representants polítics actuen amb una sàvia gestió dels temps o si es dediquen a marejar la perdiu.  Ara mateix tinc aquesta sensació amb la idea de la consulta sobre el pacte fiscal.  Explico per què:

Ens diuen que abans de final d’any s’aprovarà la llei que permetrà  a la Generalitat convocar consultes populars i que a la tardor de 2012 es podria celebrar aquesta sobre el pacte fiscal.  Fins aquí, gestió dels temps.

Estic convençut que així que s’aprovi la llei de consultes hi haurà un seguit de recursos d’inconstitucionalitat.  Suposant que, malgrat tot, es pugui seguir endavant amb la iniciativa, ens en anem a la tardor de 2012.  Per tant, les negociacions amb el Govern d’Espanya es farien el 2013.  Justament quan toca començar a revisar l’acord de finançament de les comunitats autònomes vigent.  Quina casualitat.  Aconseguirem “forçar” una negociació amb l’Estat, justament, quan ja estava previst que es fes, i de manera conjunta per a totes les autonomies, per a més dades.  Fins aquí, els resultats previsibles, tot i que ni les dates ni la celebració mateixa de la consulta són definitives.  És a dir, que també pot ser que no es faci si no es preveu una resposta prou positiva.

D’altra banda, ja sabem de què serveixen les grans manifestacions socials, a ulls de la classe política.  A efectes pràctics (possibles guanys electorals a banda), de res, com ha quedat molt clar amb la manifestació de juliol de 2010 -jo hi vaig ser i em sento ignorat-.  La voluntat de la societat, diguin el que diguin, no s’escolta.  Així de clar.

Si realment es vol una postura de força davant Madrid, cal una gran unitat política -atesa la composició del Parlament és possible- que, fins i tot, pugui propiciar decissions molt més enllà de la negociació amb Espanya.  Així sí que es pot negociar.  Però és clar, aquí topem amb els problemes habituals:  seguidisme espanyol d’uns, divisions infinites dels altres, i entestament en la voluntat didàctica i de pacte, encara, dels de més enllà.  Mentre aquest acord polític majoritari (el social ja hi és fa dies) no es doni, seguirem fent tombs i més tombs, com un hàmster a la seva roda, sense cap credibilitat i sense anar enlloc, com s’encarrega de recordar-nos la revista Time, que ens torna a excloure de la llista de nacions que poden realment aconseguir la independència, i en la que sí que hi és Euskadi.  Serà que la credibilitat i la força política es guanyen amb accions, no amb declaracions.

Tant de bo m’equivoqui, però tot aquest muntatge de la consulta em sona massa a tornar a marejar la perdiu o, en una expressió molt més nostrada, a tornar a fer la puta i la Ramoneta.  Què s’aconsegueix amb aquestes pràctiques ja ho sabem fa molts anys.  Mirem on som.

css.php