Nov 262011
 

No abarateixis el somni” és el títol d’una magnífica cançó de Lluís Llach, editada l’any 1984 i, lamentablement, d’una enorme vigència.

No he pogut evitar que em vingués al cap aquest tema en llegir que, definitivament, el president Montilla anirà al Senat, pel Parlament de Catalunya.  De fet, el que no he pogut evitar és el record de tantes i tantes persones que van patir presó, persecució, tortura, o que van morir, per aconseguir la restitució de les institucions d’autogovern de Catalunya.  Cap dels ciutadans d’aquest país, però molt menys cap d’aquestes persones que van aconseguir que avui puguem ser on som, no mereixen el menyspreu, l’insult, que suposa que una persona que ha ostentat la presidència de la Generalitat ara se’n vagi a ocupar una butaca al Senat, aquest inútil cementiri d’elefants polítics espanyols.

La història jutjarà cadascú per allò que va fer, i no tinc cap dubte que l’etapa Montilla rebrà, un dia o altre, el veredicte que realment mereix, tant per l’ensorrament econòmic d’un país, com per la degradació de les nostres institucions que, al capdavall, ha comportat.

Ja sé que altres expresidents autonòmics acaben els seus dies al Senat, però el president de la Generalitat no és -no pot ser, per història i per dignitat- un president autonòmic més.  I qui no ho sap veure ni valorar, potser és que no ha merescut mai aquest honor.  Els nostres expresidents poden envellir, emmalaltir, morir, fins i tot ser assassinats… però el que no poden és desertar.

Ara, més que mai, és imprescindible que tots i cadascun de nosaltres tinguem memòria i no perdem mai de vista on som i on volem anar.  Ara, més que mai, cal que no abaratim el nostre somni, perquè si no, tal com diu el final de la cançó, ens donarem per menyspreu nosaltres mateixos.  I jo afegiria “i per menys preu”.

css.php