set. 302012
 

Constància no és una paraula amb gaire bona reputació en uns temps en què la immediatesa ha esdevingut gairebé paradigma d’èxit.  Però si hi ens ho mirem bé i enfoquem els nostres objectius una mica més enllà de la propera mitja hora, aquesta paraula entre mig oblidada i gairebé proscrita comença a desplegar tot el seu sentit.

Tenir constància és difícil, perquè implica tenir sempre ben presents d’una idea clara i d’un objectiu ben definit , i això no és senzill quan les coses (sobretot les més insubstancials, val a dir-ho) canvien a gran velocitat.  De tota manera, si aconseguim fixar aquest objectiu, aquesta nostra idea, tot es fa més nítid i ens adonem que ja comença a dependre només de nosaltres.

Constància implica paciència, capacitat de resistir, complicitats… en definitiva, tot allò que dóna una mica de sentit a les nostres vides.  Constància és llevar-se cada matí quan encara és fosc per tirar endavant un negoci, o per donar el millor d’un mateix en qualsevol feina, o estudiar curs rere curs sense defallir, o compartir la vida i les dificultats amb la parella, amb els fills, o construir un nou país… Constància és el luxe de no renunciar a les coses perquè costen i gaudir de cada petit èxit, segurs que després d’un, tard o d’hora, en vindrà un altre.

Fa uns anys vaig llegir aquest llibre supervendes que és “El secret” i, francament, segueixo creient més en la constància (fins i tot amb unes gotes de tossudesa) que en actuar com si ja s’hagués arribat allà on es volia arribar, perquè per aconseguir un determinat objectiu cal molt més que una actitud, un posat, o una impostura;  cal un esforç indefallible i sostingut, i també la capacitat d’aprofitar qualsevol oportunitat que ens hi acosti, perquè aconseguir les coses tot sovint implica sumar, encara que sigui pagant el preu d’alentir la marxa.  Aquesta estratègia, aquesta manera de fer, encara que costi de creure de bon començament, sempre acostuma a donar resultats satisfactoris.

Sempre podem repassar mentalment tot el que hem fet amb constància al llarg de les nostres vides i, ja de passada, tot el que hem deixat escapar per impaciència o per mandra i veurem que les dificultats, i inclús aquells que hem tingut en contra, s’han esvaït i abandonat abans que nosaltres i que, al capdavall, ens n’hem sortit.



set. 292012
 

El govern del PP està absolutament desbordat per aquesta tossuda realitat que s’entesta a complicar-li les coses al cada cop més indefensable (i impresentable) Mariano Rajoy i a tota la seva colla de ministres.

La darrera mostra de la incapacitat popular de fer front a la realitat és l’argument de les majories que utilitza constantment.  Ras i curt, la cosa és que un milió i mig de manifestants no representen res perquè són més els catalans que no es manifestaven que els que sí.  O també:  són més els espanyols que no es manifesten contra les polítiques del govern que els que sí que ho fan.

Estic convençut que aquesta argumentació els deu resultar útil per justificar-se (i per donar arguments i titulars als palmeros d’alguns mitjans de comunicació), però jo els diria que, seguint aquest seu raonament, caldria qüestionar la legitimitat del seu govern, ja que són molts més els ciutadans que no els van votar que els que sí que ho van fer.  I això sense comptar els que a hores d’ara no els votarien perquè se senten totalment enganyats per les falses promeses electorals.

I és que les coses no van així, en democràcia.  Les majories són les que són i es calculen com es calculen, i s’acaten.  Però és clar, la democràcia, a segons qui, no li acaba d’escaure massa bé i s’estima més seguir amb un discurs absurd i anacrònic davant d’auditoris pràcticament buits, com el que es va trobar Rajoy a l’ONU.

Quan no se sap què dir, només queda recórrer a argumentacions estúpides i confiar que algú encara les vulgui escoltar, per més que la realitat i les opinions majoritàries vagin per un altre camí.



set. 282012
 

Alfredo Pérez Rubalcaba, líder dels socialistes espanyols, respon les paraules del president Mas durant el debat d’aquests dies al Parlament, demanant-li que aclareixi si vol trencar amb Espanya o no.

Em resulta sorprenent que algú que s’erigeix en garant de les llibertats i de la democràcia demani per una cosa que no se sabrà fins que no s’hagin fet unes eleccions i un posterior referèndum.  De fet, ara mateix, Mas només ha convocat unes eleccions i ha parlat de fer un referèndum perquè els catalans es puguin pronunciar lliurement sobre el futur polític de Catalunya. És a dir, exercir el dret a decidir què volem ser.  L’estat propi, la independència, la república catalana, o el que sigui, vindrà després, si és el cas, i sempre en funció dels resultats.

I és que entre tots els escenaris possibles, a partir d’ara, hi ha un en què CiU no guanyaria les eleccions i, per tant, es podria donar el cas que el partit vencedor no convoqués cap referèndum.   No tinc, a hores d’ara, per què dubtar que el nostre president actuarà d’acord amb allò que la ciutadania decideixi amb els seus vots.  Una cosa és el que un determinat partit porti al programa electoral i una altra que se’n surti de tirar-lo endavant i com ho faci.

Així doncs, el que demana Rubalcaba és un exercici de política ficció que em sembla impropi d’algú amb una mica de responsabilitat i de sentit comú.  De fet, les seves paraules van en la mateixa línia que les amenaces del PP i els seus raonaments jurídics contra coses que encara no han passat i que, si passen, s’haurà de veure com.

No sé, però aquesta petició em fa dubtar de la qualitat democràtica d’algú que és capaç d’endevinar els resultats de dues consultes al poble, sobirà segons la constitució que assegura defensar, previstes a uns quants anys vista.

Els nervis fan que surti la bèstia que alguns encara deuen dur ben endins.  I és que dir-se d’esquerres no implica necessàriament una conducta plenament democràtica (de les dretes, millor ni parlar-ne).



set. 272012
 

Els catalans, al llarg del temps, ens hem anat immunitzant contra tota mena d’acusacions de promoure una superioritat o, si més no, una identitat diferencial de tipus ètnic o, fins i tot racial.

També ens hem anat immunitzant contra la distorsió del concepte “identitat” o “identitari” amb el significat totalment pejoratiu amb què habitualment es fa servir des d’Espanya.

Dit això, i ja que massa sovint som objecte de tota mena d’acusacions injustificades i tendencioses, vull remarcar les paraules del màxim responsable del PSOE d’Extremadura, Guillermo Fernández Vara (i expresident d’aquella comunitat) en el sentit que arribats a una hipotètica Catalunya independent, s’haurien de “retornar” els 150.000 emigrants extremenys que van venir  a Catalunya i també els seus fills i nets que, segons ell, els havien estat “sustrets”.

Francament, davant d’aquestes declaracions, a mig camí entre la ignorància, l’estupidesa i l’odi, només puc que reproduir les paraules d’una de les persones que han replicat Fernández Vara a través de Nació Digital (no es pot fer al propi lloc on es va publicar el comentari, perquè no és accessible, a hores d’ara):  ” Sr. Fernández Vara. Soy hijo de Extremadura (de Mérida) y soy vecino de Santa Coloma de Gramanet. Y quiero decirle que por mucho que diga, no voy a moverme de este maravilloso pais que es Cataluña. Usted y los demás señoritos de Extremadura ya me echaron una vez de mi tierra junto con mis padres y no pienso volver. Estoy muy bien integrado aquí. He aprendido catalán y mis dos hijas son votantes de Lopez Tena, o sea que imagínese.

Qui és qui utilitza l’origen geogràfic com a argument diferenciador i separador?  I el que és pitjor, Fernández Vara està demanant una deportació massiva d’uns ciutadans als quals fa veure que defensa?  O potser considera les persones actius o mercaderies que es poden moure a voluntat?

Que en sentirem d’animalades a partir d’ara…

set. 262012
 

Se n’ha parlat molt, aquestes darreres setmanes dels eufemismes que ha fet servir el president Mas per referir-se a la independència a la independència sense utilitzar aquest mot.  Potser cal repassar la definició d’eufemisme i tenir en compte que fer anar un mot o altre no altera el significat d’allò que estem dient, encara que sí la forma.

Ahir, durant el seu discurs al Parlament, el president va continuar en la mateixa línia, i dubto molt que ningú, absolutament ningú, no sortís amb la idea clara que Catalunya obre un període històric nou, cap a la seva sobirania plena, o cap a la seva independència o cap a un nou estat a Europa.  Tant li fa la paraula que utilitzem, perquè el resultat sempre és el mateix:  cap a la capacitat de governar els seus destins i els seus recurs per ella mateixa, lliurement i democràticament.

També han entès aquesta idea a Espanya i han obert una capsa de trons on hi ha des d’amenaces de tota mena (polítiques, econòmiques, militars…) fins a mentides i especulacions catastrofistes.  Més enllà, però, la premsa internacional no té cap inconvenient a veure la realitat del procés i a assumir una independència cada cop més a prop, amb naturalitat.

Ahir, en una entrevista a televisió, Oriol Pujol va remarcar que era fantàstic veure com la gent de Catalunya, malgrat la crisi, les dificultats i les retallades, a diferència d’altres països, era capaç de tirar endavant un gran projecte col.lectiu il.lusionador.  Crec que aquesta constatació és important, sobretot per respondre a tothom que parla de prioritats econòmiques que bloquegen qualsevol altre plantejament.  I és  que la sortida de la crisi, en major o menor mesura, també passa per la llibertat i per la justícia, i per la nostra capacitat de fer per nosaltres mateixos.

Aquesta és la situació:  una Espanya rància, desconcertada i sense arguments davant d’una Catalunya il.lusionada, segura de les seves capacitats i sobrada de raons.  Mentre a Espanya es trenca el contacte entre entre la política i el carrer, a Catalunya la política recull i articula el clam de la ciutadania.  La manera com es concretarà tot plegat serà el resultat de la feina dels futurs parlamentaris.

Diguem-ne com vulguem, que no hi ha eufemismes per a aquesta realitat.  La paraula il.lusió no sap d’eufemismes.

set. 252012
 

Ara resulta que sí, que això de la independència, o de l’estat propi, o el que sigui, anava de debò i els defensors de la sagrada unitat d’Espanya comencen a tremolar, sense saber massa què fer.  Fins ara, tenim tres alternatives:  el ningú no trencarà Espanya, d’Aznar, l’oferta de negociar (ara ja no cola) de Rajoy i el federalisme abstracte socialista.

Les dues alternatives populars són ja tan conegudes i tan poc acceptables que no cal ni perdre temps parlant-ne.  Pel que fa al federalisme socialista, la veritat és que és tan possible com que una nau d’habitants de la lluna aterri per solucionar la crisi econòmica europea.

Fa molta gràcia veure Felipe González parlant de federalisme, quan els seus governs va fer bandera de la unitat d’Espanya, rere el canó de la LOAPA.  Segurament el seu antic amic i company de partit, Alfonso Guerra, el del ribot de l’Estatut, també deu ser federalista; o l’exministre i ex-moltes coses, José Bono (abans mort que veure Espanya trencada);  o el propi Rubalcaba, present a governs socialistes de tots els temps, ara pujat al carro de la reforma de la Constitució, com si mai no s’hagués pronunciat contra qualsevol intent de trencament de la unitat del regne.  I si venim a Catalunya, segurament també és federalista el senador Montilla, el mateix que presentava recursos al Congrès l’endemà d’aprovar l’Estatut al Parlament, o tota la colla de dirigents que fa dos dies es proclamaven profundament antiindependentistes i proespanyolistes.

Doncs sí, aquesta mateixa gent és la que ara torna a parlar d’un federalisme que no es creu ningú, només per mirar de no sortir a la foto al costat del PP en contra del futur estat català, perquè els sembla que quedaria lleig.  Però com que tot és mentida, només han calgut unes poques hores perquè hagin aparegut les contradiccions.

Crec que és l’hora de recordar aquella bonica dita que sentencia que qui no vulgui pols que no vagi a l’era.  I qui no vulgui assemblar-se massa al PP, que articuli un discurs creïble i prou diferent, perquè pel que fa a la unitat d’Espanya, ara mateix, el discurs socialista sona igual que el popular.

Quanta raó tenia Pla quan afirmava que el més semblant a un espanyolista de dretes és un espanyolista d’esquerres.

 

set. 242012
 

Avui és La Mercè i a Barcelona fan festa.  Perfecte.  Aquests dies també s’escauen Santa Tecla i Sant Miquel, per dir-ne un parell de festes més.

D’acord que Barcelona és la capital i tot això, però permeteu-me una pregunta incòmoda:  cal que TV3 ens ofereixi, any rere any, el piromusical de La Mercè?  Personalment trobo prou atractiu aquest espectacle (evidentment en directe, però), tant com els correfocs o els concursos de focs artificials, però també trobo ridícul i, perquè no dir-ho, un tant provincià, aquest entestament a ocupar una franja televisiva de màxima audiència amb una autèntica exhibició d’autocomplaença urbana, tot alterant la graella normal que esperem la resta de ciutadans.

Entenc que TV3 és la televisió de tots, no una televisió local amb corresponsalies a diferents ciutats dels país, i també que Barcelona és la capital de Catalunya, no una ciutat amb barris perifèrics que van de Portbou a Alcanar i de Vilaller a Seròs.  Així doncs, estaria bé saber definir què pot tenir un interès general i què no.

Si realment volem aspirar a ser un estat modern dins d’Europa, potser que comencem a qüestionar i a repensar alguna de les nostres maneres de fer, encara massa amarades d’un centralisme molt ranci, perquè el país i el món segueixen existint, amb realitats i interessos diversos, Besós i Llobregat enllà.

Dit això, feliç diada de La Mercè i que en gaudiu tant com pugueu.

set. 232012
 

Els territoris, com a concepte geogràfic general, tenen les seves fronteres, aquestes marques artificials que els delimiten.  D’altra banda, les magnituds físiques tenen límits, que defineixen els seus llindars màxims.  Tot i que sovint es barregen els conceptes de límit i de frontera, m’agradaria, per aquest cop, diferenciar-los, ni que només sigui a efectes de la meva reflexió.

Cadascun de nosaltres no és ni un territori ni una magnitud física, però tots i cadascun tenim els nostres límits, marcats sovint per la genètica, per la constitució física o per la capacitat intel.lectual, i també ens definim les nostres fronteres, en funció d’allà on ens sembla que podem o volem arribar.  I són aquestes fronteres les que sovint ens frenen i ens limiten, molt abans, fins i tot, que arribem a explorar les nostres capacitats reals.

Crec que és bo ser conscients dels nostres límits  i no crear-nos unes fronteres massa estrictes, que no ens permetin desenvolupar-nos en plenitud.  Serem pràcticament allò que vulguem ser, no ho oblidem.

Potser tot plegat soni a massa abstracte, però és que penso que tenim una capacitat tan gran de frenar les nostres capacitats, que val la pena, ni que només sigui per un moment, reflexionar sobre què podem fer o fins on podem arribar realment en qualsevol dels àmbits de la nostra vida.  Segurament, només cal obrir els ulls una mica més i aixecar el cap amb decisió.

I és que el mar, aquell que va i que ve sense aturar-se mai i que és calma i fúria alhora, si fa no fa com tots nosaltres, no s’acaba a la ratlla de l’horitzó.

set. 222012
 

Arriba la tardor i s’obre un període apassionant, en què tot allò que era viu fa uns mesos sembla que vagi morint lentament, fins al descans definitiu de l’hivern, porta d’una nova primavera.  I és que la vida té uns cicles molt clars, molt ben definits.

Per a nosaltres també arriba un cicle apassionant, amb la tardor.  Lentament aniran caient tote les fulles que semblaven fortes i sanes no fa gaire, fins que no en quedarà cap, en un magistral preludi d’una nova floració primaveral.

Bé, imatges poètiques, naturalistes i de ruralisme tòpic, el cert és que algunes de les grans veritats que han sustentat l’imaginari polític espanyol, i que la irracionalitat del fanatisme s’entesta a apuntalar com pot, ja no donen més de si.  Fixem-nos, si no, en la gran varietat i profunditat intel.lectual dels arguments que s’exhibeixen contra el procés d’independència de Catalunya:

1.  Catalunya és Espanya, i des de sempre.  Per cert, m’agradaria saber on ho diu, la Constitució, perquè darrerament, aquesta carta magna comença a semblar el llibre de privilegis de Nord, que té respostes per a tot.

2. S’ha obert la desfilada de fantasmes que, com tots els fantasmes, van més aviat justets de base científica:  Catalunya serà més pobra, sortirem de l’euro, ens faran fora d’Europa, no vendrem res a Espanya, els inversos estrangers fugiran…

I aquesta és tota l’argumentació contra nosaltres:  el fanatisme i la ignorància, quan no directament la mentida.

De part nostra, els arguments cada cop més se sustenten en la política i el dret internacionals, en els càlculs econòmics fets per economistes prou solvents, en la definició d’un procés, pas a pas…

Mentre nosaltres anem generant solucions a mig termini a les nostres necessitats, ells s’atrinxeren en el seu etern problema:  el problema catalán.  I amb això, el castell de  cartes d’un estat de les autonomies que es va bastir com a cataplasma per resoldre el seu “problema”, és a punt de caure per sempre.

De vegades penso que estem davant d’una clara lluita entre la intel.ligència i la ignorància, i aquesta segona sempre  acaba a terra, com les fulles a la tardor.

 

set. 212012
 

Potser algú s’havia pensat que els insults, les mentides i la humiliació que durant anys i anys i durant governs i governs ha anat patint Catalunya aquesta darrera dècada (per posar un límit en el temps) sortirien de franc i que es podia fer de tot, amb absoluta impunitat.  Bé, de fet, molta gent, Ebre enllà s’ho havia cregut, pel que es veu, i sobretot els polítics de tot color.

Doncs ara resulta que no.  Ara resulta que tot això, que tota aquesta bilis té un preu:  la voluntat d’independència.  I Catalunya s’ha cansat de ser l’ase dels cops i ha decidit que el seu camí mai més no tornarà a ser el mateix que fins ara, perquè el seu camí ja és un altre.

I Espanya ha reaccionat com ha fet sempre, amb violència mental, amb violència en les seves declaracions i treient fins i tot el “sant cristo gros” a parlar de quimeres, per referir-se als desigs de llibertat dels catalans.  Previsible i ridícul alhora, aquest tancament mental que se’ns mostra dia sí i dia també, tant com l’exaltació d’elements patriòtics que tot just han començat a exhibir, amb la presència de toros en horari televisiu protegit, sense anar més lluny.

Hem començat a caminar una camí desconegut, un camí que ningú no ha fet abans i que cal anar obrint amb calma i amb constància, perquè a partir d’ara, l’esperança és el camí.  L’esperança que els nostres fills, i els fills dels nostres fills, podran viure en un país millor, respectat, just i lliure.

El nostre camí és l’esperança, no la quimera.  El seu, generar i escampar odi.  Que cadascú trïi.

css.php