Potser algú s’havia pensat que els insults, les mentides i la humiliació que durant anys i anys i durant governs i governs ha anat patint Catalunya aquesta darrera dècada (per posar un límit en el temps) sortirien de franc i que es podia fer de tot, amb absoluta impunitat. Bé, de fet, molta gent, Ebre enllà s’ho havia cregut, pel que es veu, i sobretot els polítics de tot color.
Doncs ara resulta que no. Ara resulta que tot això, que tota aquesta bilis té un preu: la voluntat d’independència. I Catalunya s’ha cansat de ser l’ase dels cops i ha decidit que el seu camí mai més no tornarà a ser el mateix que fins ara, perquè el seu camí ja és un altre.
I Espanya ha reaccionat com ha fet sempre, amb violència mental, amb violència en les seves declaracions i treient fins i tot el «sant cristo gros» a parlar de quimeres, per referir-se als desigs de llibertat dels catalans. Previsible i ridícul alhora, aquest tancament mental que se’ns mostra dia sí i dia també, tant com l’exaltació d’elements patriòtics que tot just han començat a exhibir, amb la presència de toros en horari televisiu protegit, sense anar més lluny.
Hem començat a caminar una camí desconegut, un camí que ningú no ha fet abans i que cal anar obrint amb calma i amb constància, perquè a partir d’ara, l’esperança és el camí. L’esperança que els nostres fills, i els fills dels nostres fills, podran viure en un país millor, respectat, just i lliure.
El nostre camí és l’esperança, no la quimera. El seu, generar i escampar odi. Que cadascú trïi.
