des. 312013
 

Ja hi som.  S’acaba 2013, un any que, si fem memòria, potser ni hauria hagut d’existir.  Recordeu que ara fa 12 mesos tots els pronòstics apuntaven a què passaria el 2014?  La recuperació econòmica, la feina, el tricentenari… Jo recordo que pensava si no seria possible fer un salt en el temps i estalviar-nos aquells mesos anunciats ben bé com de traspàs.  Però no, no ha pogut ser.

Suposo que això són les expectatives.  Teníem al davant un any de tràmit i déu n’hi do si ha donat de si.  No penso fer cap repàs de fets importants, especialment perquè cadascú se sap les seves coses i allò que pot semblar transcendent per a alguns, pot ser absolutament inútil per a d’altres.  Sigui com sigui, fem una mica de memòria petita (allò que s’acostuma a fer aquesta nit, ni que sigui de passada, al voltant d’una taula) i comprovarem que no hi ha any inútil i que fins i tot podria ser que aquest que tanquem hagui estat molt més important que no ens pensem.

I encarem el gran any.  Aquest sí que ve precedit d’una famfàrria ben sorollosa que sembla que vulgui fer-li un lloc a la història, fins i tot abans de començar.  Novament les expectatives.  Potser sí que respondrà a tot allò que se n’espera.  O potser no.  D’aquí a dotze mesos en tindrem la resposta.

Aquesta és, segurament, una de les gràcies de la vida:  que les previsions no acostumen a ser altra cosa que bons propòsits, i que la realitat acaba fent el seu propi camí.  I és que com va dir algú (si no vaig errat, Juan Ramon Jiménez), “si et donen un paper pautat, escriu pel darrere”.

Que tingueu un bon final d’aquest any que s’acaba i que el que ha de començar us sigui propici.



des. 302013
 

És tan simple que gairebé sembla de manual.  Vols apujar els preus un 5%, posem per cas, llences una amenaça de puja de l’11%, deixes que es munti un sidral considerable i, finalment, apareixes com a salvador que fa el miracle de rebaixar aquest 11% fins a “només” un 2,3% (de moment), i tothom content.

Aquesta és l’estratègia de l’estafa del PP amb la pujada de la factura elèctrica a partir de l’1 de gener.  Una pujada del 2,3% en un subministrament bàsic com és l’electricitat, quan ja estem pagant una de les factures més cares d’Europa, quan la pobresa energètica és el drama quotidià de cada cop més famílies i quan els sous -salari mínim inclòs, com en els millor anys del franquisme- i les pensions pràcticament es congelen, és, ras i curt, una estafa vergonyosa per afavorir unes empreses amb beneficis milionaris i amb plantilles farcides d’expresidents, exministres, i una nova condemna als més febles.  Però potser ja és aquesta la idea.

El govern del PP ho sap perfectament, que qualsevol pujada de la llum és vergonyosa i molt dura contra molta gent que ja no pot pagar.  Però si és el resultat de la intervenció contra un suposat 11%, es pensen que ja cola.  Doncs no.

Aquesta és una estratègia de cartró pedra, tan vella com la política mediocre.  I és que després d’anys de globus sonda per veure com respira el personal abans de fer un pas (recordem els governs Zapatero), ara arriba el mateix sistema, però amb suposades mesures ja decidides (per cert, abans de desembre de 2014, preneu-vos la molèstia de sumar els increments successius del rebut de la llum i veureu on queda aquest “terrible” 11%) i intervencions salvadores i pressumptament socials del ministre de torn.

Realment ens prenen per idiotes, o només m’ho sembla?

Ah!  Per cert, estem al cas de com va evolucionant la llei de l’avortament perquè tot indica que seguirà la mateixa estratègia (en el millor dels casos) i encara acabaran esperant que els felicitem per progressistes.



des. 292013
 

Se’ns acaba l’any i és el moment de fer balanç de què ha estat aquest 2013.  Bé, de fet, tot els mitjans, escrits, radiofònics, televisius… se n’ocuparan i carregaran cap a allà on més els convingui els continguts per tal que surti un balanç adequat a les seves expectatives o a la seva ideologia, fins i tot.

Nosaltres també farem repàs, vulguem o no, i veurem com hens ha anat la cosa.  Intentarem recordar com érem fa dotze mesos i com som ara mateix, i les experiències i els records, especialment els més recents, ens faran decantar el sentit de la nostra valoració.

Però de vegades cal fer unes passes enrere i mirar les coses en el seu conjunt, perquè una visió global de la realitat potser ens pot ajudar a veure millor la nostra singularitat i, especialment, a contextualitzar les nostres vides i tot el que som, tenim i fem.  En aquest sentit, penso que pot ser útil llegir aquest article amb el suggerent títol de 2013, sin duda el mejor año de la Historia de la Humanidad.  Llegint-lo ens adonem que més enllà de les notícies (tot sovint negatives) i de les realitats immediates, hi ha, encara, motius per a l’esperança;  no per a la candidesa ni per a les falses prediccions, sinó per a l’esperança real d’un futur millor.

Fem balanç, doncs.  Però mirem de fer-ho amb aquesta visió panoràmica, també de les nostres vides, i potser hi trobarem petits o grans detall que, malgrat totes les dificultats, ens fan ser una mica optimistes i creure que l’any vinent encara pot ser una mica millor i que el gènere humà (i cadascun de nosaltres) encara té remei.

 



des. 282013
 

Primer van ser quatre enganxines.  Després, algún balcó.  Després molts balcons.  Més endavant, algun concert.  El 2012, la gran manifestació.  Enguany, el Camp Nou i la Via Catalana, i els cims, i pertot arreu, de fet.  L’estelada, i el clam d’independència s’han fet omnipresents a manifestacions socials de tota mena.

Quan fins i tot els prínceps d’Espanya, al Liceu, s’han hagut de sentir crits d’independència, quin sentit té seguir negant allò que és tan evident?  Que no entenen que la voluntat independentista i els seus símbols ja són part del païsatge quotidià català i ho seguiran sent fins que algú escolti?

El dia de Sant Esteve, el Palau de la Música Catalana va viure la darrera mostra de la clara voluntat col.lectiva del país.  No serà l’última, ni de bon tros.  Cada dia que passa la nostra reivindicació com a poble és més present es miri on es miri, i ja no es pot amagar, ni criminalitzar.  Les coses són com són, la realitat és la que és, i cal obrir bé els ulls, enlloc de girar-los cap a una altra banda.  I aquest any que tot just estem a punt d’encetar serà definitiu.

Espanya, el seu govern, i fins i tot el seu rei, més d’hora que tard hauran d’assumir que no es pot manar (digueu-ne governar o regnar, si voleu) contra la voluntat social majoritària.  I si ho segueixen fent, cada cop seran més lluny de tots nosaltres, fins que ja seran tan, tan lluny, que no hi haurà retorn possible.  Si és que encara n’hi ha (cosa que dubto).

des. 272013
 

Sabadell va viure, durant la Missa del Gall, una protesta contra la llei de l’avortament del ministre Gallardón.  Crec que val la pena destacar dues qüestions al respecte.  La primera, que la protesta es va fer en una església, amb la qual cosa es va deixar ben clar contra qui va dirigida (contra els inspiradors i promotors de la nova/vellíssima llei) i, la segona, que les dones no estan disposades a renunciar a un dret que els ha costat dècades aconseguir, perquè ara vinguin una colla de retrògrads masclistes a dir què poden i què no poden fer amb els seus cossos.

Com no ha de ser aquesta legislació que ha tardat pocs dies a fer públiques crítiques, fins i tot, entre les dones del propi partit del Govern del PP.

I estic convençut que això només serà el principi.  Vindran moltes protestes més.  I moltes en espais de culte i festivitats religioses, no en tinc cap dubte.  Potser serà la manera que tots aquells que volen intervenir en el cos i en la voluntat de les dones es comencin a trobar insegurs en els seus espais més privats i en els seus entorns suposadament segurs.  Igual com les dones, fet i fet, que veuen violats els seus drets més sagrats, començant pel seu dret a decidir sobre la seva pròpia maternitat

Per cert, no oblidem que l’executor d’aquesta llei és Alberto Ruiz Gallardón, aquell suposat progressista del PP.  Si aquest és el progre, com són la resta?

També per no haver de suposar normes com aquesta ens cal ser independents.  També per això.

des. 262013
 

Hi ha dies que son una mena de propina del dia anterior.  Un d’aquests, sense cap mena de dubte és Sant Esteve, mig tapat per la potència del Nadal, però encara no feiner.  D’alguna manera, és el dia que serveix per rematar coses, per acabar de buidar neveres i per fer un aterratge suau en la rutina.  Una rutina que durarà ben poc, per cert, perquè Cap d’Any és a tocar, propera etapa d’aquesta autèntica cursa d’obstacles festiva que culminarà el Dia de Reis.

Diu la dita que “per Nadal, cada ovella al seu corral, i per Sant Esteve cada ovella a casa seva”, i és que quan les comunicacions no eren el que són, calia un dia de viatge per tornar a lloc, després del retrobament nadalenc.  I així serà també en versió moderna, , perquè segurament avui començarem a recuperar el contacte amb la realitat, eclipsada per unes hores de retrobaments o absències familiars, d’àpats extraordinaris i de músiques i colors ben diferents dels de cada dia.

I lentament tornaran les notícies escandaloses, les declaracions d’uns i altres, les picabaralles i tot plegat, i serem ben conscients que la treva de Nadal ha estat només això, una petita treva.  De tota manera, aprofitem aquest dia de Sant Esteve per fer alguna cosa diferent, amb pau i calma, que demà tornarem a la realitat i a la rutina, amb mandra potser, però d’alguna manera també, amb ganes de retrobar una mica d’ordre i de quotidianitat.

Avui és l’endemà.  I demà serà un altre dia.  Aprofitem aquest dia tan especial, aquesta mena de parèntesi de transició entre una realitat i una altra.

des. 252013
 

Avui, més enllà dels tòpics, dels costums i de les tradicions, caldria intentar descobrir el missatge de pau i de confiança en el futur que ens trasllada el Nadal.

Fem un cop d’ull al nostre voltant, als nostres, i segur que hi trobarem moltes raons per creure en la pau i per no perdre l’esperança.  Per celebrar el Nadal, al cap i a la fi.

BON NADAL.

des. 242013
 

Fa pocs dies vam sabe que havia desaparegut la figura del rei Baltasar d’un pessebre de Santiago de Compostela.  Ara hem sabut que la figura ha fet cap a la seu de la Secretaría Xeral de Emigración, i que ho ha fet portant no només la ja coneguda mirra, sinó un cartell contra les tristament famoses concertinas, les tanques assassines de Melilla.

Sense cap mena de dubte, aquesta és una excel.lent manera de cridar l’atenció sobre un tema tan greu com aquest de les tanques espanyoles a la frontera de Melilla.  Si, a més, arriba a tenir un efecte pràctic, ja seria fantàstic, a més d’una excel.lent manifestació del sentit del Nadal, tot i que és difícil d’imaginar que ni un rei mag pugui amb el govern del PP i les seves decisions.

De fet, no és nova aquesta utilització d’elements d’un pessebre com a mitjà de denúncia.  Potser, per si de cas, ens haurem d’anar plantejant de posar una urna en els portals dels nostres, a veure si així aconseguim alguna cosa de profit.  Al capdavall, tota ajuda és bona, quan la causa és justa.  I si no, que els ho demanin als ciutadans de Santiago.

des. 232013
 

Qui va dir que no existeix la màquina del temps?  Existeix.  I tant que sí.  Encara que només en una direcció: la de tornar al passat.

El govern d’Espanya ha decidit tornar el país al Segle XX, en un retrocés històric, cruel i dramàtic d’unes quantes dècades:

– Retallada sense precedents dels drets laborals i la reinstauració d’una precarietat pròpia de països en vies de desenvolupament.

– Reinstauració de l’escola al servei de la doctrina oficial del govern.

– Recuperació de les polítiques repressives de qualsevol dissidència, amb fitxers de desafectes inclosos.

– Eliminació del dret de la dona a decidir sobre el seu cos, amb la pràctica destrucció del dret d’avortar i violant, de passada i un cop més, les normes i indicacions dels organismes internacionals.

Només aquestes quatre mesures en retornen a una societat presidida per les desigualtats socials, l’estat policial i la moral catòlica ultraconservadora com a pauta de comportament.  I No és que amb aquestes mesures vulguin acontentar el seu electorat més conservador, com es diu sovint.  És que el PP és això, exactament això.  I qui pensava una altra cosa s’equivocava.

Mentrestant, Catalunya mira cap al futur amb optimisme, deixant pel camí moltes de les suposades veritats absolutes de la societat catalana.  Aquesta és una altra de les grans diferències que ens obliguen a seguir dibuixant una societat justa i lliure.  Sobretot lliure i que no humilïi cap de les seves ciutadanes quan intenti exercir el seu dret més bàsic:  decidir sobre ella mateixa.

El govern del PP està practicant un autèntic avortament de la democràcia, de la justícia i de la llibertat, això sí -parafrassejant De Cospedal-, en diferit, quan la criatura és (o això se suposava) ben viva.

Calen més motius per marxar?  A mi, cada dia més, me’n sobren.

des. 222013
 

Ja el tenim aquí.  Con cada any, l’hivern.  Temps de fred i glaç en què molts dels nostres arbres es mostren amb el minimalisme de les branques sense fulles, i en què la terra i tot el que ens ofereix, sembla adormida, a l’espera del retorn d’un clima benigne, on tot pugui tornar a créixer.

Ahir ens vam despertar amb blancor de gelada i aquell sol d’hivern que t’embolica i et convida a sortir de casa malgrat el fred.  I així ho vam fer, per retrobar la bellesa nua i sense artificis que tenim tan a  prop i que tan sovint se’ns passa per alt.

És l’hivern.  Més enllà de les nadales, les botigues i les pistes d’esquí, temps per gaudir de la senzillesa de tot allò aparentment mort, però amb tantíssima vida a l’interior, i que només espera un mínim escalf per manifestar-se.

Provem a fer una visió panoràmica al nostre entorn i trobarem, ben segur, aquesta essència de l’hivern, una etapa inprescindible en el cicle de la natura i en la constant regeneració de les coses, i mirem d’aprendre, una mica, a conviure en harmonia amb aquesta dinàmica.  Potser així, més enllà dels artificis, trobarem la insuperable bellesa de la simplicitat nua, i el lloc exacte on ens espera, o on s’espera de cadascun de nosaltres, una mica de calidesa amable per fer més portador el fred.

css.php