set. 302014
 

Quan un local, un negoci, una il.lusió abaixa definitivament la persiana, no acostuma a ser cap fracàs, però sí una pena.  Una pena perquè suposa la constatació que massa sovint les paraules només són això, paraules.   Paraules buides com emprenedoria, innovació, recuperació econòmica o  noves iniciatives.  Paraules buides que es perden en una mar de complicacions, impostos i entrebancs que fan que l’aventura empresarial, per modesta i calculada que es plantegi, sigui un risc massa proper a l’aventura temerària.

Avui tancarà un negoci modest, petit, de proximitat, d’aquells que realment fan xarxa ciutadana, que genera complicitats amb els veïns i que, un cop tancat, deixarà un buit al barri que ningú no omplirà i unes necessitats que ningú atendrà de tan a prop.  Tancarà amb la consciència tranquil.la de tres anys i mig de feina ben feta, d’esforç i dedicació, d’atenció a qualsevol necessitat dels clients i de voluntat d’oferir el millor servei a tothom, dia a dia i hora a hora, de dilluns a diumenge.

Avui abaixarà la persiana un projecte.  Però avui també, començarà una nova aventura personal d’un jove que sap, i que ha après, que res no és etern, que tot comença i que tot acaba, i que saber on és el punt en què cal girar el vaixell i encarar un nou horitzó és fonamental per no equivocar el rumb.

Avui quedarà un altre local buit en un altre carrer qualsevol d’una ciutat qualsevol del nostre país.  Avui, el seu paisatge urbà serà una mica més lleig, més fosc i més trist.  Però avui, un jove començarà a dibuixar un nou futur personal, més carregat d’experiències i amb la certesa que hi ha punts i final, però també punts i seguit, i que encara hi ha molts paràgrafs per escriure.

Bona sort.  No estàs sol.



set. 292014
 

Tenen raó tots aquells que diuen que Catalunya està dividida, que les famílies discuteixen, que hi ha una tensió latent i, i fins i tot, que de tant en tant hi ha brots de violència als carrers.  Tenen raó, tota la raó.  I la cosa no és nova.  Ja fa moltes dècades que passa i que en som prou conscients.  Catalunya està dividida entre seguidors del Barça i del Real Madrid.

Potser el president del govern espanyol, quan parla de divisió, i fruit de les seves sempre presents prioritats del càrrec, s’ha fet un embolic (un lio que diria ell), entre política i futbol -sovint la mateixa cosa a casa seva i als seus cercles més íntims- i no acaba d’entendre què està passant.  Si tot plegat només són tres punts…  Potser per això les metàfores futbolístiques del president Mas durant l’entrevista amb Mònica Terribas, dissabte.

I és que per més que diguin, i si parlem de la consulta del 9 de novembre, totes les enquestes dibuixen una més que aclaparadora majoria de ciutadans que volem votar.  Parlar de divisió en aquestes circumstàncies és, senzillament, ridícul.  D’altra banda, i un cop posats en l’escenari de la votació, aquí si que hi ha divisió, però la divisió d’opinions pròpia del sistema democràtic, on cadascú pot expressar la seva opinió i on les majories decideixen.  I aquesta consulta s’ha plantejat des del més escrupolós respecte a totes les opinions possibles, ho vulguin admetre o no.

Les coses són així, i la divisió social també.  Dissabte vam assistir a un acte solemne, històric, contundent, en el qual un president d’un país democràtic convocava els ciutadans a una consulta perquè diguem què volem ser en el futur més immediat.  Impecable.  Un president signant sol, des de la seva més alta responsabilitat, però envoltat de les representacions dels poder legislatiu i executiu catalans i de la societat.  Què més es pot demanar, en termes d’estricta democràcia?

A partir d’ara, ja veurem què passa, perquè el futur sempre és imprevisible (futbol és futbol, senyor Rajoy, a veure si m’explico).  Però la imatge d’unitat de dissabte (i dels dies i setmanes previs) va ser tan contundent i tan impecable (gràcies president pel seu autèntic sentit d’estat) que hauria de fer emmudir, ni que només fos per vergonya -i per un punt d’enveja- les veus del govern espanyol, entre altres, que s’han proposat negar-nos la paraula, el pa i la sal.

 



set. 282014
 

Doncs mira tu, ja ens ha arribat la tardor.  Com aquell que no vol la cosa, ens ha deixat la bondat de l’estiu i entrem, amb puntualitat, en una nova estació que ja comença a groguejar, on els llums de la natura s’apaguen més d’hora i on s’endarrereix l’hora d’alçar la persiana, de bon matí.

És el que té el cicle de la natura.  Que res no dura sempre, que tot canvia quan toca, però que sempre ens sorprèn amb alguna cosa que se’ns havia despistat en la memòria.  I és que la tardor és temps d’un esclat de colors sempre nous, i del retrobament amb tot un seguit de fruits i productes ben propis que, així que els redescobrim, ens fan oblidar les bondats estiuenques.  Mireu bé i tornareu a veure als aparadors castanyes i moniatos, caquis, codonyat,  porros, granades i carabasses.  I la tardor també és temps de recuperar l’escalfor sota una manta que ens abraça mentre ens visiten, silenciosos, els primers freds.

Però si hi pensem una mica, el cicle de la natura també és una mica el nostre, el de cadascú de nosaltres, en què unes etapes donen pas a unes altres i on, constantment, alguna cosa s’acaba per donar pas a una altra.  Vulguem o no, viure és anar tancant portes de certesa i obrint finestres a una realitat nova, desconeguda, i a un futur per dibuixar, com els colors sempre familiars i sempre nous de la tardor.

I com amb les estacions – ni que sigui amb la mandra i la recança per allò que deixem enrere-, sempre acabem trobant tot allò de bo i saborós que ens espera.  I també l’escalf dels que tenim al costat i que ens fan l’existència realment agradable.  Són coses de la tardor.

 



set. 272014
 

Ja sabem que vivim en una societat occidental, civilitzada, democràtica, justa, igualitària i gens discriminadora.  Només faltaria.  I a veure qui gosa posar en dubte aquests principis sagrats de la convivència.  Però vet aquí que tot això no deu ser ben bé del tot tal com ens diuen, perquè tot sovint, a aquesta societat tan ideal, se li acaba veient el llautó.  De vegades en detalls petit, gairebé insignificants diran alguns, però molt reveladors.

Un bon exemple el tenim en unes boniques samarretes per a la canalleta menuda que es poden trobar a les botigues Hipercor (grup d’El Corte Inglés, no ho oblidem).  Les samarretetes en qüestió són, com caldria imaginar, de color blau o rosa, segons siguin per a nen o per a nena.  Fins aquí cap novetat respecte a la pràctica habitual (segregadora, però habitual).  La novetat apareix en el text que les decora:  “inteligente como papá” i “bonita como mamá” (evidentment, en castellà).  Aquí l’enllaç que podeu de copiar i enganxar per llegir la notícia -disculpeu, però l’editor avui no vol funcionar com cal-  http://www.324.cat/noticia/2493253/societat/Twitter-sexalta-per-uns-bodis-dHipercor-amb-els-lemes-Intelligent-com-el-papa-Bonica-com-la-mama.

Llautó a la vista.  Llautó, o realitat en estat pur?  No ho sabria dir.  Perquè només cal fer un cop d’ull ràpid al nostre món, ni que sigui a través de revistes, diaris, televisions… i constatarem que la bellesa és l’atribut femení per excel.lència i, en el cas dels homes, la intel.ligència -allò que els hauria de portar a ocupar els llocs de poder- també.  Molt igualitari i gens discriminador, tot plegat.

Però que és el més greu de tot plegat?  Per a mi, més enllà de l’estupidesa que traspuen els dissenys de les samarretes, el fet que es vendran, i que faran gràcia, i que la gent les regalarà als fills dels seus amics i parents.  I sobretot, que tothom pensarà que és un elogi.  I aspiraran a tenir fills savis i filles boniques, gràcies a aquesta mena de conjur o declaració de principis de la samarreta.

Aquest és l’escenari on ens toca viure.  Un terreny on bellesa i intel.ligència (estètica i poder, si voleu) es distribueixen, com a valor social acceptat, en funció de si has nascut home o dona.  I tots tan contents, i convençuts que vivim en una societat igualitària i gens discriminadora.  Sort en tenim.

set. 262014
 

Francament, no es podia esperar altra cosa d’un ministre capaç de condecorar una Mare de Déu, de comparar l’avortament amb ETA, d’oposar-se al matrimoni homosexual perquè no garanteix la continuïtat de l’espècie, o de defensar l’entrada al Diccionario Biográfico Español, que lloa la figura de Franco i passa de puntetes per la crueltat del seu règim.  Amb aquests antecedents, potser ja heu endevinat que allò que li faltava (de moment) era recompensar l’apologia del colpisme.  Doncs ja ho tenim aquí.

El ministre Fernández Díaz acaba d‘ascendir a colonel el guàrdia civil Antonio Tejero Díez, fill d’Antonio Tejero Molina -colpista condemnat-, responsable d’una paella de celebració, en una instal.lació militar, amb motiu de l’aniversari del 23 F, data de l’intent de cop d’estat del seu pare, i en companyia de coneguts torturadors franquistes.

Espanya i el seu govern són així.  Se senten amenaçats per les urnes, i amb l’obligació de reprimir-les, mentre premien l’apologia del colpisme.

Res de nou en un govern requerit reiteradament per l’ONU a investigar els crims del franquisme i que, de moment, no n’ha fet el més mínim cas.  I com volen que en facin, si són els que són?

I ens venen a donar lliçons de democràcia.  S’ha de ser cínic (o cretí).

set. 252014
 

“Una dona al meu vestidor” ben bé podria ser el títol d’una d’aquelles pel.lícules espanyoles dels anys setanta, a mig camí entre el folklorisme més caspós i el masclisme més absolut.  Però no.  Una dona al meu vestidor -remarco “meu”- és allò que han volgut evitar diferents veus del món del tennis espanyol, alarmades perquè una dona, Gala León, arribi a capitana de l’equip masculí a la Copa Davis.

Caldria recordar a tots aquests grans esportistes (i aspirants a mascle alfa de la pista) algun que altre cas en què són les esportistes les que tenen un entrenador home i no es coneixen casos de problemes als vestidors.  Serà que els homes són més discrets que les dones en determinades situacions?  Que contestin aquells que han plantejat els dubtes.

Desitjo molta sort a Gala León.  I no només parlo de resultats esportius.  I també molta paciència per suportar tots els comentaris que li cauran a sobre al primer dubte;  i ja sabem que, en el món de l’esport, els dubtes tarden cinc minuts a fer-se presents.

Una aposta.  A veure quan caldrà esperar perquè algun comentarista inspirat -i desesperat- digui que Gala ha de canviar la raqueta per l’escombra (jo ja ho vaig escoltar dimarts, però val a dir que en un programa d’humor i amb tota la ironia del món) o que el paper de la dona, quan juguen homes, només pot ser el de polida (i escotada) aplegapilotes.

L’esport, per a alguns, segueix sent un monopoli masculí, personal i intransferible, on els mascles llueixen virilitat i protagonisme exclusiu i les dones juguen un rol secundari i principalment decoratiu, fins i tot quan són elles les esportistes (repassem algunes equipacions?).  I el tennis no podia ser l’excepció, com alguns s’encarreguen de recordar-nos.

Uns darrera pregunta:  els tennistes que han de formar part de l’equip, també protestarien si no se’ls hagués demanat el nom del futur capità, cas que hagués estat un home, un dels seus?  Curiós, això que siguin els jugadors qui trien l’entrenador.

set. 242014
 

Una bona notícia:  el PP retira el seu projecte de reforma de la Llei de l’avortament, malgrat tots els intents del ministre de Justícia.

Una constatació:  la necessitat de no perdre més vots pot més que els principis morals, per més que se n’hagi fet bandera.

Una evidència:  Gallardón deixa el seu càrrec de ministre (i la política activa) per la monumental bufetada dels seus companys.  Corol.lari de l’evidència:  no el trobarem a faltar. Gens ni mica.

Així és el PP, disposat sempre a trair una bona part del seu electoral i a canviar d’arguments morals sempre que les expectatives electorals ho demanin.  Coherència i rigor per damunt de tot.  I que no vinguin amb allò de la falta de consens, perquè, li ha importat mai el consens al PP quan ha tingut majoria absoluta?  Mai.

La part més bona de tot plegat?  que les intencions del govern popular sobre l’avortament no tiraran endavant.  Moltíssimes dones i moltíssims professionals podran respirar tranquils.

La lliçó que cal aprendre d’aquest espectacle?  que cadascú en tregui la seva.  Personalment, res de nou:  que el PP és un partit profundament demagog, capaç del que calgui per no abandonar (o per recuperar) el poder.  Si jo fos Rajoy, començaria a estar preocupat.

set. 232014
 

Els darrers dies de la setmana passada ens van regalar les paraules d’algú a qui ja trobàvem a faltar.  Bé potser no tant.  José Luís Rodríguez Zapatero va oferir la seva predicció sobre el futur de la relació entre Catalunya i Espanya.

Ja hi som tots.  I com no podia ser d’altra manera, va parlar de gran acord i de recuperació de la confiança a Catalunya.  Què bonic.

Doncs em fa l’efecte que serà que no.  Molt em fa l’efecte que l’acord no serà possible perquè els partits (el seu i l’altre) no volen cap acord que respecti el que volem la majoria dels catalans.  Que no som la majoria?  Doncs comptem.  Ah!  que tampoc no es pot comptar?  Doncs ho tenim complicat per acordar res, no?

I ja posats, parlem de confiança.  Fem una mica, només una mica de memòria, i recuperem aquell famós “apoyaré el estatuto… i bla, bla, bla” que el mateix Rodríguez Zapatero va deixar enregistrat per a la història.  Ja aleshores va quedar ben clar de què serveix confiar en segons qui.  Tot el que va venir després no va fer més que confirmar els pitjors dels nostres temors.  No oblidem qui va ser el braç executor de les grans retallades de l’estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya, gràcies a la seva majoria a les Corts, ni qui va presentar una important bateria de recursos al Tribunal Constitucional, a banda del PP.  Confiança?  No sé jo.

Molt desesperades han d’estar a Espanya per haver de recórrer a personatges com aquest per defensar les seves tesis.  Al cap i a la fi, amb Zapatero vam aprendre que només podem confiar en nosaltres mateixos, quan a l’altra banda hi són ells.  Que vagi prenent nota el seu deixeble que va aprofitar el cap de setmana per venir a insultar i fer una autèntica exhibició de demagògia des de Gavà (això sí, de bon rotllet, oferint més acords i demanant més confiança).

set. 222014
 

“La constitució existeix perquè la Generalitat ho permet”.  Aquesta frase no l’ha pronunciat ningú.  No cal patir.  Que no és veritat?  D’acord.  Però no em negareu que, com a titular, té la seva força.  Tanta força o més com la que va pronunciar la vicepresidenta del Govern d’Espanya, tot afirmant que el president de la Generalitat ho és gràcies a la Constitució.

És fàcil que la vicepresidenta hagi tingut un petit lapsus cronològic, segurament a causa que eren els seus els més aferrissats oponents a la Constitució, en el moment que es va aprovar.  Aquest tipus de reconversió mental sempre acostuma a jugar males passades.  En aquesta ocasió, el lapsus és oblidar que el 29 de setembre de 1977 es van fer els canvis legislatius necessaris a l’encara sistema normatiu franquista, per restablir la Generalitat i, per tant, la seva presidència.  No va ser fins a l’any següent que la Constitució totpoderosa que esgrimeix Sáenz de Santamaría, es va aprovar.  Detall gens menor:  es va restablir, la Generalitat, no es va inventar.

D’altra banda, jo diria que si Mas és president, ho és pels vots dels catalans, no per mandat constitucional.  Això no passaria més que sota règims autoritaris.  Nou lapsus de la vicepresidenta?  Arribarà algun dia acceptar que les coses ja existien abans de 1978?  Potser no, ja que posen tant interès a no fer cap exercici de memòria històrica, en relació a la postguerra civil.  Quant a la història que va més enllà del Segle XX, millor ni parlar-ne, perquè o bé la ignoren, o bé la falsegen.

Quines males passades ens juguen la irracionalitat, el fanatisme, la ignorància i la manca d’arguments.

set. 212014
 

Ara que sembla que tots els focus d’atenció estan posats bé a Escòcia, bé a Catalunya i als respectius processos d’independència, potser és bon moment per recórrer a un bonic exemple de com poden arribar a ser de possibles les il.lusions, o de com es pot arribar a resistir, contra pronòstic, a la pressió dels més forts.

Us recomano la lectura d’aquest petit article, on se’ns presenta la història d’Edith Macefield.  Una història real que podria ben bé semblar pura fantasia.

Potser és que cal aprendre de nou què significa la paraula “impossible” i quina pot arribar a ser l’autèntica força dels teòricament més febles.  Fins i tot a nivell purament individual.  I és que ni els suposats enemic més irreconciliables tenen per què ser-ho del tot.

La il.lusió, la voluntat i la perseverança, tant en la fantasia com en la realitat -i tant a nivell col.lectiu com especialment personall- ho poden tot.  L’important és saber què es vol i no defallir.

 

css.php