des. 312016
 

Apa-li! darrer full de l’almanac a la vista i tanquem un any més.  Això dels almanacs sembla ja prehistòria, ara que mesurem el temps i comptem el pas dels dies a cop d’smartphone.  El que tenien de bo els almanacs (si teniu una certa edat sabreu de què parlo, i els que no, busqueu a Google) era que cada full era un dia que descobríem i que llençàvem unes hores més tard, però que ens feia conscients que alguna cosa anava passant cada dia.  Ara, el temps és més una seqüència contínua, gairebé sense principi ni final de cadascun dels dies, d’aquest compàs constant i rítmic que regeix el curs de les nostres vides;  i això genera un cert vertigen, vulguem o no.

Sort que de tant en tant hi ha dates singulars que ens fan aturar un moment i posar el comptador a zero.  I avui és, sense cap mena de dubte, la data amb majúscules, la que marca la fi d’un any i el principi d’un altre.  Avui és aquell dia en què inevitablement girem els ulls enrere i fem balanç d’aquests dotze darrers mesos i, entre la rutina i la sorpresa, descobrim que ha estat un temps d’alegries i de dolor, de descobertes i d’oblits, d’amor i d’odi, d’esperança i de desànim, de somriures i de llàgrimes, de complicitats i de traïcions, de soroll i de silencis, de comiats i de benvingudes, de sorpreses i de decepcions… en fi, de vida, al capdavall.  Cadascú, des de l’absoluta solitud de la pròpia intimitat, sabrà omplir les columnes del que ha estat bo, del que ha estat indiferent o del que ha estat senzillament terrible, i riurà o plorarà amb l’esperança secreta d’un any millor, més ple de ventura i d’il·lusions.

Avui tanquem un any.  Tanquem un any irrepetible, únic, singular i que quedarà gravat a la pell de la nostra existència com un tatuatge que ens acompanyarà sempre, de manera més discreta o de forma més evident.  Sigui com sigui, tanquem uns mesos que ens han dut allà on ara som i que, de ben segur, no podien ser diferents de com han estat, amb tot el que han tingut de bo o de dolent.  Adéu-siau, 2016.  A la memòria quedes, amb les teves llums i les teves ombres, amb les teves alegries i les teves penes, però amb el mèrit innegable que ens deixes als tacs de sortida d’un nou any, amb l’escalfament ben fet i amb els ulls clavats en una nova meta.  Ara, com sempre, només es cosa nostra.



des. 302016
 

Admeto el meu pecat mortal social -vagi això per endavant-:  no he vist ni una sola de les pel·lícules de la nissaga Star Wars.  Per tant totes les referències que tinc de la princesa Leia són les incomptables imatges i comentaris que les seves aparicions cinematogràfiques han anat deixant.  Dit això, la mort de Carrie Fisher, l’actriu que li va donar vida, ens ha deixat algunes perles més pròpies d’una dona molt intel·ligent que d’una princesa per molt galàctica que sigui.

Avui recomano llegir aquest article, que recull algunes frases i observacions de Fisher que prou mereixerien passar a la història i quedar gravades en la memòria, molt més, encara, que la seva princesa de ficció.  Un nou exemple de com el talent i la saviesa de moltes dones acaba a les golfes de l’oblit, mentre només en perdura la imatge, el físic, o el personatge que d’elles hem fet des de la ficció, cinematogràfica o no.  A tall d’exemple de bon senderi, una de les seves afirmacions que he trobat més encertades:  “la rancúnia és com beure’s un verí i esperar que l’altra persona mori”.

Ara que anem tancant l’any, i que el repàs a aquells que ens han deixat sembla inevitable, vull reivindicar la saviesa femenina; en concret, la d’una actriu que ens va deixar fa ben poc i que, si no fem un mínim esforç, només acabarà sent una princesa de cel·luloide.   Poc, massa poc.



des. 292016
 

Diuen que vivim en una societat que no fa diferències entre els rols i els drets masculins i femenins i on les feministes són una colla de boges frustrades sense raó.  Tinc els meus dubtes al respecte francament.  I una bona prova que res no acaba de ser ben bé com la teoria social diu el tenim en aquest bonic article que es demana què passaria si el Pare Noel fos dona i no un home, com el que coneixem.

Ara que anem encarant la recta final d’una setmana de ressaca nadalenca i ens acostem a la fi d’aquest any, és bon moment per riure una estona i per no oblidar que l’humor i la ironia sempre han amagat importantíssimes dosis de realitat, de crítica i fins i tot de sàtira.

Avui, l’endemà del dia dels innocents, em sembla oportuna aquesta reflexió sobre la suposada igualtat entre homes i dones.  Aquesta sí que és una bona innocentada, i que fa anys (segles) que dura i que encara té una salut envejable, malgrat que ens costi acceptar-ho.



des. 272016
 

27 de desembre.  Dia 1 després d’un llarg cap de setmana nadalenc.  Tornem a la normalitat, o allò que més s’hi pot assemblar, uns dies en què bona part del país està mig de vacances, o de vacances directament, i l’altra meitat no para, perquè fa el seu particular agost aquest mes.  Recuperem una certa rutina, doncs, al punt en què la vam deixar divendres, i fem-ho, també, recuperant una notícia d’aquell dia:  “el Juli”, torero, rep una de les medalles d’Or al Mèrit en les Belles Arts.

Digueu-me llepafils, però si no recordo malament, les belles arts són sis de ben tradicionals:  pintura, escultura, arquitectura, música, poesia i dansa, més el cinema, setè art art afegit l’any 1914.  Insisteixo que em podeu dir llepafils, però no hi sé veure la tauromàquia per enlloc.  Per tant, no sé quin és el mèrit, en aquest cas, perquè el tal “Juli” rebi un guardó relacionat amb les belles arts.

Ah, calla!  que resulta que les medalles les atorga el Consell de Ministres, a proposta del de Cultura i tal.  Ara sí que s’entén tot.  Són uns premis, com tot el que fan els ministres, amb un alt contingut polític.  Així, en la taurina Espanya, té tot el sentit que allò de matar toros sigui no només un art, sinó la vuitena de les belles arts, versió pell de brau.  Només faltaria.

En defensa de les belles arts de debò, avui us deixo un tema clàssic, de l’any 1989, d’Albert Pla, músic, que ens ajuda a pair millor que hi ha coses que mai no canvien, ni mai canviaran:

YouTube Preview Image

 

des. 262016
 

Avui, Sant Esteve, darrer capítol d’aquest primer acte de les festivitats nadalenques, en què el retrobament familiar ha tingut un protagonisme sempre esperat i sempre nou.  Sant Esteve és el dia reservat, quan els mitjans de transport no eren el que són, al viatge de retorn a casa, després d’haver visitats la família més o menys llunyana.  Avui, darrer dia festiu, sense gaire cosa més, tot i que ben sovint amb viatges i desplaçaments també inclosos.

Enguany, per obra i gràcia de l’anticicló que abraça el país, tornem a tenir un Sant Esteve fred, gris i amb aquesta boira sempre protagonista i sempre ingrata.  Ben mirat, el temps mateix convida poc a viatjar.  Sort que ja no cal fer aquells antics desplaçaments a peu o en carro per tornar a casa, i ara, en el pitjor dels casos, tot se sol resoldre en un cop de cotxe o de tren, sense gaires complicacions.

Avui, però, m’agradaria fer un petit viatge mental, boires enllà, a l’autèntic sentit de les coses,  a través de les paraules que el Papa Francesc, un home de qui sempre podem esperar alguna sorpresa, va deixar anar  durant la Missa del Gall: “El Nadal ha estat feta hostatge del materialisme”.  Paraules contundents que completava amb una crida a girar els ulls a la fràgil senzillesa de la vida, representada en aquesta ocasió per la imatge d’un nen acabat de néixer.

Sant Esteve, una bona ocasió per recordar el valor de les coses importants, i sempre fràgils, que val la pena conservar. Diguem-ne, tradició, família, o, simplement, vida, aquella vida íntima i personal de cadascú de nosaltres, que és el nostre viatge particular.

des. 252016
 

nadal_20161

Bon Nadal i molta pau, al ritme d’una de les nadales més vitalistes que conec.  La d’un bon amic que sap que  “ara és Nadal i al teu costat / el temps camina sense pressa”, tota una invitació a la calma i a gaudir de cada moment.

YouTube Preview Image

des. 242016
 

Avui, 24 de desembre, el gran dia del Tronc de Nadal.  Sempre val la pena recordar l’origen i el significat d’aquesta tradició tan nostrada i, de fet, també valdria la pena recuperar-ne una mica l’esperit original, més enllà de la pura celebració infantil.

Si aquest tronc, al cap i a la fi, simbolitzava la cohesió familiar i l’abundància (prou sovint lligada a aquesta cohesió), no estaria de més recuperar el valor del foc a la llar, i de les històries al seu voltant.  Avui, a manca de llars de foc, podem tirar de televisió, d’una taula parada, o d’una xerrada distesa en qualsevol racó, per recordar que aquestes dates han de servir per reunir-nos, però també per recordar els que no hi són, però que encara considerem part de nosaltres, o aquells que no poden ser amb nosaltres, per qualsevol circumstància, però que no podem ni volem oblidar.

El foc sempre és escalf, llum i vida, i el tronc la matèria de la qual es fa, aquest foc.  Avui, la canalla jugarà i riurà i a dins de cada casa tot tindrà un sentit distés i divertit.  Però no oblidem que la vida i la concòrdia sempre s’han ordenat al voltant d’aquell que foc que ens abraça, també tot just abans de Nadal.

Un brindis musical per tot això que avui tot just comença i que sempre té regust de memòria.

YouTube Preview Image

des. 232016
 

Diu la dita que de ruc i de senyor se n’ha de venir de mena, i deu ser cert.  I encara podríem afegir que de solidari, també, a la vista del resultat del recapte d’aliments que s’ha fet al Congrés dels Diputats de Madrid, amb un resultat prou decebedor, el mateix dia que se servien els còctels de celebració nadalenca (segur que amb més èxit).

No es poden demanar impossibles.  Pensar que ses senyories (els menys col·laboradors amb la iniciativa, per cert) baixin per una estona al món dels mortals, al món de la necessitat real de menjar cada dia de milers de persones, les vides de les quals es juguen a diari amb les seves lleis i els seus debats, és demanar massa.

Segur que els diputats van gaudir dels còctels que pagàvem entre tots, que van marxar ben contents cap a casa i que estan a punt de passar unes felices i opulentes festes nadalenques.  Que els provin.

Queda demostrat que hi ha iniciatives que no es poden fer segons on perquè la resposta pot ser patètica.  Com ens estimen aquests autèntics pares de la pàtria.  I és que quan es coses es fan sense creure-hi, acaben com acaben.  I ara que ens parlin de solidaritat, de lluita contra la pobresa i del  que els vingui de gust, que els escoltarem amb molta atenció.

des. 222016
 

Ara sí que sí.  Ja som de ple a l’hivern.  Ahir va entrar, a mig matí, i ha vingut, com sempre, a quedar-se una bona estona.  I enguany l’hivern, per aquests barris, no s’hi ha posat per poc i ha arribat amb la seva maleta de boires, fred i aquella humitat que et tanca a casa i que tot ho alenteix.

L’hivern és una estació estranya, que comença amb la disbauxa nadalenca i que segueix amb la calma lenta d’uns mesos en què la natura s’adorm i va fent en silenci, gairebé d’amagat, esperant una mica de llum i d’escalfor.  D’alguna manera, això mateix és el també ens passa a molta gent.  L’hivern limita, ens retorna portes endins i ens fa mirar per la finestra si arriba una mica de sol.

Cert que per a altra gent, l’hivern és sinònim de neu, d’activitat, de riquesa fins i tot.  Són les paradoxes dels temps que vivim.  I el país?  Què fa el país i la gent que se suposa que el dirigeixen, entre neules i torrons?  De moment, sembla que, finalment -ja anava sent hora- es debatran uns nous pressupostos que se suposa que ho han de canviar tot i que segurament ho deixaran tot, si fa no fa, com està, amb quatre pinzellades de vernís i para de comptar.

De tant en tant em fa l’efecte que vivim una mena d’hivern llarguíssim, un hivern d’anys, on hem de creure que alguna cosa segueix viva rere els arbres pelats i els dies grisos.  De cara enfora, fred.  Molt de fred.

des. 212016
 

Ara resulta que no són pecat.  Tant temps pensant que les estelades, especialment en un cap de futbol, eren una incitació a la violència, una politització radical de l’esport, un instrument d’agressió als rivals i poc menys que un pecat mortal i l’origen de tots els mals haguts i per haver, i ara resulta que no.

Finalment, la UEFA ha tingut una mica més de senderi que el govern espanyol, i canviarà la seva anacrònica normativa, en base a la qual, i sense que hi figurés explícitament, prohibia l’exhibició d’estelades a les grades dels estadis.  Finalment les converses amb el Barça han tingut resultat positiu.  Imagino la indignació, la ràbia i la impotència entre els màxims mandataris espanyols que ara no només hauran de patir amb la presència de les estelades, sinó que, a sobre, poden arribar a ser responsables que aquesta bandera acabi esdevenint símbol de l’ànsia de llibertat d’altres països, no només de Catalunya.  El temps ho dirà.

Sigui com sigui, bones notícies per a la llibertat d’expressió, tan maltractada en els temps que corren, segons qui l’exerceixi, perquè d’enrenou amb la presència de símbols franquistes i nazis a determinades grades hispanes mai no hi ha hagut cap problema.  Coses que passen.

css.php