Des 202016
 

Hi ha una frase de la pel·lícula “Tots els matins del món” que afirma que tots els matins del món són un camí sense tornada.  Des del dia que la vaig sentir dir, aquesta frase em va quedar gravada al cervell i penso que val la pena no oblidar-la, si volem viure encarats al futur i no lligats al passat.  Però mirant al passat, ahir va fer anys (101) del naixement d’Édith Piaf, una de les veus més singulars i irrepetibles del Segle XX i a qui li devem interpretacions memorables.

Un dels temes més coneguts de Piaf és el seu meravellós “Non, je ne regrette rien”, una cançó que valdria la pena convertir en salm, en examen de consciència o en motiu d’autoafirmació, cada nit abans d’anar a dormir.  Al cap i a la fi, tancar cada dia amb la sensació que no tenim res de què penedir-nos, ni per acció ni per omissió, perquè penedir-nos d’allò que no hem fet potser és encara més dur, i amb la seguretat que la nostra vida començarà de nou, amb l’alba.

Tot passa molt ràpid.  La vida gairebé se’ns escapa sense que ens n’adonem.  Justament per això val la pena apostar fer de cada dia un nou pas endavant i de cada matí un full en blanc que passa pàgina d’encerts i errors.  De moment, recomano tornar a escoltar la veu inconfusible d’Édith Piaf cantant aquesta meravellosa cançó, i a aprendre, un cop més, de tota la vitalitat i seguretat que irradia.

Des 192016
 

Avui obrim la setmana, amb el record encara viu de la Marató de TV3, possiblement una de les més dures dels darrers anys, perquè les lesions medul·lars o cerebrals traumàtiques deixen efectes per sempre i perquè els ictus, déu n’hi do la factura que passen a qui els pateix.  L’altra cara de la moneda?  els centenars de milers de persones que arreu del país van voler aportar el seu petit gra de sorra per mirar de contribuir a la investigació sobre aquestes malalties tan dures i tan habituals.  En el fons, esperança en un futur millor, tant de la gent que va col·laborar ahir amb el seu esforç, com d’aquells que pateixen una malaltia molt greu però que saben que la vida només té un sentit, i és endavant.

La nota discordant de la jornada, les inoportunes, per no dir impresentables, paraules de Fachín a Twitter titllant la Marató de rentat de cara dels defraudadors.  Que les grans empreses miren de rentar-se la cara amb les seves accions socials?  Això ja fa dies que ho sabem.  Que sense els seus diners les coses no serien on són?  També ho sabem.  Però d’aquí a carregar contra una mobilització social com és la Marató amb un argument tant feble i tan penós, hi ha un abisme.  De fet, és titllar els milers i milers de voluntaris i de gent de bona fe de col·laboradors amb les empreses defraudadores.  O potser es pensa que algú contractarà una línia de Movistar o obrirà un compte a la Caixa perquè col·laboren amb la Marató?  Ho dubto molt.  Ho dubto tant com pensar que algú votarà el partit del senyor Fachín per les seves declaracions d’ahir.

Sigui com sigui, avui dilluns, amb l’horitzó posat en el Nadal.  Endavant, doncs, amb el dia i amb la setmana, que com ens van explicar ahir de totes les maneres possibles, la vida només té un sentit, que és endavant, i val la pena viure-la, malgrat totes les dificultats.  I malgrat l’estupidesa, fins i tot.

Des 182016
 

Avui és gairebé obligat dedicar aquestes quatre ratlles a la Marató de TV3 i Catalunya Radio.  25 anys acompanyant-nos any rere any i ja costa molt dir alguna cosa que no s’hagi dit ja abans.  I com que costa tant, el millor és no dir gran cosa, més enllà de recordar que és un gran exemple de com es pot mobilitzar un país quan l’objectiu és clar, l’actuació neta i transparent, i quan s’hi dediquen els mitjans que calen, tant des dels serveis públics com des dels agents privats.

Avui, una nova cita amb el futur, amb la investigació.  Una nova cita de tota una societat conjurada per construir un demà més digne i més saludable, molt més enllà del que permeten uns pressupostos, sempre insuficients, dels poders públics.

Avui, diumenge de Marató i porta gran d’entrada a les festivitats nadalenques.  Demà encetarem la setmana de l’autèntic compte enrere d’unes dates sempre festives i sempre amb un punt de nostàlgia que les fa singulars i íntimes.  Potser aquest n’és el seu autèntic sentit.  Si fa no fa com la Marató, que rere el seu clima de festa i alegria, sempre ens deixa el rastre del dolor que es vol ajudar a superar.  Enguany, els ictus i les lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques.

Des 172016
 

Hi ha dies acotats, delimitats, marcats gairebé minut a minut per la rutina, per l’agenda… però hi ha dies sense guió, dies on les hores són un misteri i cada hora una incògnita a desxifrar.  Hi ha dies on res no està escrit i on improvisar és l’única pauta a seguir.  Són dies estranys, puntuals, atípics, però que val la pena viure.

Avui és dissabte.  Potser un dissabte qualsevol, però potser un dissabte sense guió definit.  Un dissabte per viure’l esperant un missatge, una trucada… un dissabte de telèfon mòbil.  Quina meravella aquests artefactes, diguin el que diguin.  Un dissabte de mirar per la finestra i veure a què convida el temps.  O potser un dissabte per no sortir de casa i endreçar amb la calma del temps que avui no empaita.

Avui és dissabte.  Un dissabte diferent.  Tota una invitació al record, a la memòria, a l’enyorança, fins i tot.  Un dissabte per compartir amb els teus, potser de lluny, potser, tanmateix, sempre tan a prop.

Passeu un bon dissabte.  Amb guió o sense.

Des 162016
 

Observant determinades actituds i escoltant segons quines paraules, em demano si l’estupidesa i la indignitat els venen de naixement, a algunes persones, o si són característiques que es van adquirint amb l’edat.  També pot ser que totes dues possibilitats siguin certes, però.

Aquesta reflexió ve a propòsit del comentari de la sempre sorprenent Esperanza Aguirre sobre els sous dels polítics i les botigues on poden anar a comprar roba.  Si el sou de la senyora Aguirre quan estava en actiu només li dóna per anar a botigues de baix cost, amb el salari interprofessional és evident que no es pot passar de les botigues de Caritas.  Potser aquesta és la idea, en el fons.

Aquest tipus de declaracions, sobretot fetes per la senyora Aguirre, dels Aguirre de tota la vida, són senzillament indecents.  Tan indecents com aquelles de la senyora Ferrussola lamentant-se que la seva família, poc menys que no té on caure morta.

Reflexió final:  I què?  Doncs res.  Absolutament res.  Elles seguiran vivint enmig del luxe i dient les bajanades que vulguin.  Ni aquí ni allà mai no passa res amb aquesta mena d’individus, sobretot quan ja tenen una determinada edat.

Des 152016
 

Hi ha xifres que ofenen i que indignen per tot el que representen.  Podem parlar de les que dibuixen la distribució indigna de la riquesa, acumulada en massa poques mans, de taxes de desnutrició infantil, de pobresa a casa nostra… Fet i fet, hi ha una enorme quantitat de xifres que haurien de commoure consciències però que ens deixen indiferents, per rutinàries i repetides.

Aquests darrers dies n’hem sabut una altra, d’aquestes xifres:  5.500 milions d’euros.  Justament el que pot arribar a costar el rescat de les deficitàries autopistes de peatge madrilenyes i que pagarem entre tots, ens agradi o no.   Aquesta xifra, perquè la situem com cal, és el pressupost anual d’educació, universitats incloses, de la Generalitat de Catalunya.

Però més enllà, fins i tot de la xifra, hi ha la pregunta de qui va decidir que calia fer un seguit d’autopistes de peatge paral·leles a autovies gratuïtes o, si voleu, quin tipus de contracte es va signar que deixava els possibles guanys en mans privades i les pèrdues amb càrrec a les nostres butxaques.  La resposta és prou evident, si repassem la llista d’empreses i bancs que hi ha al darrere.  Els de sempre, els bancs rescatats, les empreses que saben què és Castor i algun que altre gran banc català, de propina.

Mentre nosaltres paguem per moure’ns per carreteres mig decents i fem mans i mànigues per tirar endavant un sistema educatiu mínimament digne, a pocs quilòmetres d’aquí es regalen els diners als amics i companys de sempre.  Fins quan? Molt em temo que pels segles dels segles.  És el costum.

Des 142016
 

Ja és ben veritat que als catalans ens perd l’estètica.  Les imatges de gent, fins i tot de diputats electes, cremant o trencant fotos del rei resulta estèticament molt potent, però políticament molt inútil.  Dit això, criminalitzar l’inofensiu exercici de la llibertat d’expressió, com fa l’Estat Espanyol amb tot allò que considera sagrat (gairebé tot, a hores d’ara), ja no és ni estètic ni ètic, és una pura demostració de la força de la impotència.

Tot plegat em recorda el nen que fa una dolenteria i trenca, per ràbia, el que sigui que algú considera important, i la mare que agafa la sabatilla per ensenyar-li -o això es pensa- que allò no es fa, amb el sistema més tradicional que hi ha.

Aniria sent hora de creure que si realment volem ser un estat, tant ens ha de fer qui en sigui el cap de l’estat veí.  Tant ens fa si a França hi ha un president o a la Gran Bretanya una reina, no ens enganyem.  Tant ens fa.  Així doncs, si més enllà de les paraules sentim que ja no som Espanya, no ens hauria de ser indiferent si hi mana un rei, un militar, un capellà o un torero?  Doncs això.

Prou de gestos benintencionats, perquè els mims es mouen poc, i ara el que ens cal, amb més ètica que estètica, es anar tirant milles, i el moviment encara no es veu per enlloc.

Des 132016
 

Ja fa dies -anys de fet- que a la meva ciutat, Lleida, hi ha una polèmica que darrerament ha tornat a l’actualitat, a propòsit de la necessitat d’eliminar les referències franquistes dels noms dels carrers i places.  La postura oficial de l’ajuntament socialista/ciutadà és que aquesta feina ja es va fer els anys vuitanta del segle passat i que ja no cal res més.  Com gairebé sempre, cert, però no pas del tot.  Cert que en aquella època es van eliminar les referències a cabdills, falangistes, generals, coronels, capitans… però no menys cert que es van mantenir els noms dels alcaldes.

Justament, el fet que determinats reconeguts franquistes haguessin exercit com a alcaldes, ni que fos al servei del règim, és el que l’Ajuntament argumenta per no fer-los fora definitivament.  Perquè ens entenguem, segons Ros i el seu equip, un alcalde franquista és un alcalde.  Seguint aquest raonament, no hi ha cap inconvenient per recuperar el nom de Francisco Franco per a alguna via principal.  Al cap i a la fi, un cap d’estat franquista és un cap d’estat, no?  igual com el Rei Juan Carlos I o, quan toqui, Felip VI.  Aquesta és la seva lògica, i no cap altra.

No senyors, no.  Un alcalde franquista és un franquista, a banda d’un insult a la democràcia i als alcaldes realment electes, siguin del color que siguin.  Ho entendran algun dia, o seguiran eternament fent una memòria històrica corporativa i a mida?  El temps ho dirà, però de moment…

Des 122016
 

No sé jo si d’aquesta setmana que comencem no n’hauríem de parlar com de la setmana del pont.  De l’autèntic pont.  Al cap i a la fi seran uns dies de retron a la rutina i a una certa normalitat, si és que el desembre deixa espai per a la normalitat, entre l’eslàlom entre feiners i festius de la setmana passada i el que ens espera a partir del proper dilluns, autèntic pòrtic d’entrada a la muntanya russa de les festes nadalenques.

Sigui com sigui, encarem uns dies de certa calma, de retrobament amb la quotidianitat,  de comentaris d’aventures, potser de viatges, de sensacions i d’experiències d’aquesta setmana estranya que tot just acabem de deixar enrere.  Encarem uns dies que han de ser de tranquil·litat i de repòs, i que ens han de permetre mirar la recta final de l’any amb seguretat i ganes de viure, un any més, unes dates sempre especials.

Espolsem-nos la mandra que sempre genera el retorn a la rutina i preparem-nos per avançar per una nova setmana, sempre plena d’incerteses, però sempre plena d’oportunitats, malgrat la boira tossuda que sembla que tot ho vulgui difuminar.

Des 112016
 

El Tetris és un videojoc clàssic, un trencaclosques, inventat a mitjans dels anys 80 del segle passat per l’enginyer informàtic rus Aleksei Pàjitnov que té una curiosa particularitat:  allò que anem fent bé desapareix immediatament i allò que no fem com cal es queda, i molesta, fins que ordenem com cal les peces que ens van apareixent, una rere l’altra.

En el fons, el Tetris ben bé pot ser una bonica metàfora de la vida, on el fonamental és gestionar i ordenar de manera adequada les peces que ens van arribant (emocions, sentiments, ambicions, pors, coneixences, mancances. il·lusions…).  Una mica de destresa, una mica de sort, i anar fent sumant punts i més punts fins al final de la partida.

Admeto que mai m’han agradat els jocs, i que en el cas del Tetris la meva manca d’habilitat és proverbial.  Però reprenent la metàfora del joc i la vida, no em puc queixar de les peces que m’han anat arribant, ni de com, amb encerts i errors les he pogut anar ordenant.  Per sort, de tant en tant, quan més ha calgut, sempre ha aparegut una seguida afortunada, un 10 podríem dir, que fa que de cop tot s’afileri, desaparegui i deixi una pantalla neta per seguir jugant.

Avui, a banda de recordar aquest trencaclosques, em ve de gust retrobar uns versos de Salvat-Papasseit que, no per prou coneguts, deixen de tenir sentit:

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

css.php