jul. 312017
 

A Espanya, mai no passa res.  Podria enfonsar-se en el mar i segur que encara es trobaria tan normal l’existència d’un regne submergit.  Cap problema, no fos cas.  I és que aquests dies hem sabut que des de fa temps, molt de temps, el sistema informàtic Lex Net, el que dona suport a tot el sistema judicial espanyol, era tan vulnerable que permetia, a qualsevol dels seus usuaris, l’accés a tota la informació que conté el sistema, tant pròpia com aliena.

Petit exercici de justícia ficció:  si un determinat advocat o fiscal pot entrar a la informació d’un tercer, què li podria impedir, posem per cas manipular, afegir, esborrar… qualsevol dada?  O, si més no, què l’impediria disposar d’una informació a la qual, per seguretat jurídica, no hi hauria de poder accedir?  I això sense parlar del tema de la confidencialitat de les dades de caire personal dels ciutadans i tot plegat?  El panorama que podem imaginar és més propi d’una novel·la negra, amb tints apocalíptics, que d’un suposat estat de dret.

Doncs això és el que hi ha, un sistema informàtic molt més transparent del que caldria esperar, un govern que mira cap a una altra banda i calla i un ministre que deu esperar que el sol de l’estiu tot ho estovi.  Un escàndol de proporcions inimaginables per la sensibilitat extrema de la informació que ha quedat accessible, però que no passarà de simple errada informàtica, en el país on només hi ha un problema, i no és precisament el sistema judicial.  O almenys això és el que sempre repeteien, no?  Ara comencem a entendre alguna que altra cosa.  Que bonic és l’imperi de la llei en un estat democràtic i de dret.



jul. 302017
 

Ho vam tornar a fer.  Ahir, un any més, ens vam trobar els de sempre i els de demà i vam compartir taula, rialles i festa perquè en teníem ganes,  perquè ens venia de gust, i perquè vas fer anys.  Un any més.

Sempre és bo retrobar-te amb els teus.  O, si més no, amb una bona part dels teus, a l’empara d’una nit càlida d’estiu i riure recordant el passat, amb un gest sempre amable cap als que no hi són, i amb una mirada gairebé aventurera cap al futur que tot just s’apunta.  Al capdavall, som nosaltres, i poca cosa més, i junts sabem que no estem sols.  I això ja val una trobada i un bon grapat de somnis i il·lusions

Ara s’han apagat les veus;  els que havien de marxar ja han marxat i els que s’han quedat encara dormen, segurament feliços i relaxats esperant un nou dia, un demà, un futur que s’augura ple de noves imatges i de noves sensacions encara per descobrir i per dibuixar.  Ahir va ser un dia més, d’un any més, que recordarem qualsevol altre cop que ens puguem retrobar, per compartir afectes, complicitats i bons desigs.



jul. 292017
 

Aquesta setmana que ja comença a abaixar la persiana ens ha deixat una notícia d’aquelles que acostumen a passar desapercebuda entre el soroll d’interrogatoris, declaracions als tribunals i munició escrita diversa contra tot el que  belluga.  Aquesta notícia, que trobo molt més interessant, és el gest (potser la gesta, fins i tot) de tres escaladors bascos que van rescatar un altre d’italià abandonat sol, a la seva sort, a més de 7.000 metres d’alçada, per una expedició comercial en la qual participava.

En quin món vivim?  Quina societat hem creat que és capaç d’abandonar una persona a la seva sort perquè unes altres han de seguir la seva vida, sense aturar-se ni un segon?  Doncs, per més que ens pugui sorprendre -o no-, la mateixa societat que mira cap a una altra banda, o fins i tot condemna sense cap pudor, la mort de milers de persones cada any al mateix mar on anem a rostir-nos al sol, o a refrescar-nos, per exemple.

La vida i la mort, cada dia més, són només peces d’un puzle macabre on els diners, la competitivitat i els privilegis d’uns pocs són l’únic que interessa i on els seus valors, per dir-ne d’alguna manera, és a dir la individualitat, l’egoisme, la satisfacció immediata de desig i la insolidaritat, entre molts d’altres que podeu anar afegint a la llista, han fet fora altres de més tradicionals i potser ja definitivament antics, com la solidaritat, el respecte a la vida, la capacitat de sacrifici i, al capdavall, la bondat, que de tant en tant agafa botes, cordes i grampons i ens recorda que encara hi ha un petit espai d’esperança per creure en les persones.  En algunes persones.



jul. 282017
 

Aquests darrers mesos, TV3 ha programat una nova temporada de “Nit i dia”, sèrie de producció pròpia i molt més que recomanable, en la qual sobresurten, amb pes propi, les interpretacions de Josep Maria Pou, en el seu paper de Benet Muntada, professor d’escacs, llibreter de vell i assassí a sou, i de Ramon Fontseré, Martí Miró en la ficció, polític de llarg recorregut, capaç de tot per enriquir-se i guanyar influència.

Al llarg dels capítols se’ns va presentant una realitat sòrdida, gairebé increïble, ben pròpia de la ficció i de la literatura negra.  Però vet aquí que si repassem una mica la premsa ens trobem amb testimonis tan esgarrifosos com aquesta carta d’una víctima de pederàstia a algun que altre polític ben conegut, on es relaten uns fets encara per acabar d’aclarir i de jutjar, o la mort, periòdicament i en circumstàncies si més no estranyes de persones vinculades als grans casos de corrupció del PP, autòpsia i incineració exprés incloses, si cal.

Però no patim.  La ficció és només això, ficció, i la realitat és tota una altra, sobretot en un estat democràtic i de dret, on la justícia és igual per a tothom i on personatges com Benet Muntada o Martí Miró no existeixen ni han existit mai.  De tota manera, per a qui se l’hagi perduda, li recomanaria de recuperar “Nit i dia” ara, en temps d’estiu i de vacances, perquè ens ajuda prou bé a entendre la sort que tenim de viure la lluminosa realitat i no la sòrdida ficció.

jul. 272017
 

Ens agradi o no, sempre ens acabem definint pels nostres actes, no per allò que diem.  Aquest principi val per a qualsevol activitat humana i, per tant, també per a la política, on les etiquetes ideològiques cada dia semblen més gastades i en algunes ocasions ja només serveixen per mantenir la consciència nostàlgica de quatre vells militants sobre allò que un determinat partit va ser en algun moment, o el fanatisme interessat d’aquells que encara viuen, o aspiren a viure, de les prebendes dels poder.

Si hi ha alguna ideologia que ja porta anys en caiguda lliure i sense nord, sense cap mena de dubte és el socialisme.  Un exemple paradigmàtic és l’alcalde de Lleida i president del PSC.  Aquest destacat socialista, no fa gaire cap visible del sector més catalanista del partit, ara no té cap problema a participar ben activament en la presentació d’un bloc de caire unionista i ideològicament absolutament posicionat a la dreta, tal com demostra la seva vinculació a Societat Civil Catalana i altres grups de tarannà similar.  Tot un exemple de coherència ideològica, sense cap mena de dubte.

Un bloc, i més si vol ser coral, com el que ens ocupa, serveix perquè qui hi escriu deixi anar els seus pensaments, les seves conviccions i la seva ideologia.  Si mirem qui participa en aquesta publicació que ara presentarà el socialista Ros, no hi ha cap dubte de per on van els trets.  El dubte que se’m presenta és si aquesta actuació de l’alcalde és una demostració més d’incoherència política, o un nou exemple de la seva absoluta coherència, i de la del partit que presideix (i de la seva deriva de fa uns anys).  El temps donarà resposta, en qualsevol cas.  De moment, els fets parlen per ells mateixos i diuen molt més que les paraules, les declaracions i les proclames buides.

jul. 262017
 

És gairebé un tòpic afirmar que la vàlua d’algú té la seva mesura en la dels seus oponents.  Aquesta idea tant es pot aplicar a un equip esportiu, com a una persona, com a un líder polític, com gairebé allà on vulguem on hi hagi persones en contacte o rivalitats més o menys manifestes.

Seguint aquest raonament, caldria demanar-nos quin és el valor de cadascú, per exemple, a l’Ajuntament de Lleida, on el partit que dóna suport a l’equip de govern no és capaç ni de trobar un líder que el representi i ha de recórrer a una gestora de la qual formen part, fins i tot, militants aliens al territori.  Aquesta és la situació actual de Ciutadans a la capital del Segrià.  I no és que una gestora sigui res de nou, que a casa dels socialistes prou que saben el pa que s’hi dona, però no és la millor de les solucions possibles, i menys quan s’està tan al costat del poder i no a l’oposició.

Els governs massa forts, les majories absolutes, sempre són perilloses, però els governs massa febles, els que han de treballar sempre condicionats per interessos d’algú, també.  El resultat, tard o d’hora, sempre acaba sent el mateix:  la mediocritat.  La mediocritat en la gestió, la mediocritat en els serveis públics i la mediocritat, inclús, en les maneres de fer de les persones.  I és que sempre resulta més positiu tenir un bon rival que ens faci forts que no algú massa feble, però amb plena capacitat d’influència (o de connivència), que ens faci més febles.  Al capdavall, qui acaba perdent, en qualsevol cas, és el ciutadà, que no té cap culpa de les misèries dels partits, però que en pateix les conseqüències.

jul. 252017
 

Ja era ben fosc i la nit breu d’estiu ja senyorejava completament.  Poca gent en aquell carrer i un semàfor vermell que em fa aturar una estona.  Potser aquella gairebé absoluta absència d’activitat va fer que em fixés en una parella que va creuar davant meu.  Devien tenir uns quinze o setze anys, a tot estirar.  Ell, prim, amb samarreta de color indefinit, pantalons pels genolls i una gorra que no acabava de trobar l’encaix correcte en un cap encara a mig fer, com delataven un bon grapat de grans a la cara.  Ella, samarreta blanca, texans, una rosa vestida amb un embolcall vermell i un somriure d’orella a orella que irradiava felicitat i il·lusió.  Agafats de la mà, amb pas tranquil, aliens a tot i a tothom, van creuar davant meu fins que es van perdre per la cantonada i el semàfor em va donar pas.

Tot reprenent de nou la meva marxa vaig pensar que aquells dos adolescents, d’alguna manera o altra, tenien motius per estar contents, per creure i apostar més per l’esperança que per l’experiència, i per creure en futurs on tot és possible i on els ulls oberts de bat a bat encara ho tenen tot mirar i per descobrir.  Hi pot haver res més bonic?

Finalment vaig arribar al meu destí i ens vam retrobar.  Jo, amb les mans a les butxaques, com sempre, i tu amb una bossa vermella plena de records i de sensacions agradables.  I vam tornar a casa, i la nit ens va regalar la seva abraçada fosca i esquitxada d’estels.

Avui és dimarts i ja clareja.  Avui pot ser un gran dia -el nostre i el de tothom-, si volem i si ens el sabem mirar amb ulls d’innocència i d’esperança.  Ens hi posem bé i fem que tot pugui ser possible?

jul. 242017
 

Diu la dita que rere un gran home sempre hi ha una gran dona.  Potser és cert, o potser no, però el que tinc clar és que rere qualsevol gran avenç i rere els rostres populars que li posen cara i que en són portada, sempre hi ha una, o moltes, persones anònimes que realment l’han fet possible.

Si ens hi fixem una mica, veurem que és així en política, en tota mena d’activitats socials -en el sentit més ampli que pugueu imaginar- i també en el món de la ciència i de la tecnologia.  Un magnífic exemple el tenim en el cas  de Rudolf Kálmán, un enginyer que segurament no ens sona de res, però sense el qual ni Neil Amstrong hauria trepitjat mai la lluna, ni els nostres telèfons mòbils incorporarien GPS.

Ara fa una mica més d’un any que va morir Kálmán, enmig d’un silenci mediàtic absolut i tant sols plorat i recordat pels seus i pels seus companys de la comunitat científica.  Recomano llegir aquest article, recuperat de la immensitat de les publicacions digitals, que ens ajuda a entendre la seva aportació i que ens ha de servir per fer visibles i per valorar la feina de tanta i tanta gent que des de la segona, o tercera fila, sense cap protagonisme i en un anonimat potser imprescindible, però al capdavall sempre injust, fan que el món avanci i que les coses siguin possibles.

Ja és ben cert que, de vegades -o tot sovint-, com va dir el mai prou reconegut Santiago Rusiñol, tu seràs escultor però ton pare pagarà el marbre.  O, si voleu, que uns tenen la fama i altres carden la llana.

jul. 232017
 

Tossut, torna el sol, un matí més, un dia més, ni que sigui jugant a amagar-se entremig d’aquests núvols tant d’estiu.  Surt el sol i tot canvia.  Es fa la llum a poc a poc, se’n va la nit i s’esborren els estels, fins que la claror tot ho inunda i tot ho omple.  Són curiosos els dies d’estiu;  tant poden ser d’una monotonia aclaparadora, com una successió descontrolada de sol, núvols, pluja, llamps, vent i trons.  Potser aquesta és la gràcia d’aquests mesos.

En qualsevol cas, tot convida a obrir una porta al cel i mirar amunt, perquè tot és un espectacle fascinant i tot mereix ser contemplat fins al més mínim detall.  Cada dia és nou, cada imatge que capturem és diferent a la resta.  Avui no té res a veure amb ahir, ni amb demà, ni amb la setmana vinent, però cal saber mirar i cal saber veure tot el que aquesta particular estació ens ofereix.

Diu la dita que qui parla mal de l’estiu, no sap el que es diu.  Potser de vegades val la pena recórrer a la saviesa popular per valorar aquest temps canviant, imprevisible, pesat per un sol que tot ho crema o violent de tempestes i pedregades.  No ens deixem endur per la mandra i gaudim de cada moment, de cada sensació i de la calma a què conviden les nits plàcides i encara breus.  Obrim portes i finestres i no deixem res per descobrir.  Al capdavall, ja diuen que qui a l’estiu ombreja, a l’hivern famoleja, i val la pena aprofitar aquestes setmanes per carregar-nos d’energia i d’il·lusions per quan la grisor i el fred ens visitin.   Si ara ens hi sabem posar, potser aleshores res no serà tan gris ni tant fred.

jul. 222017
 

Finalment anem sabent coses de com serà el gran acte popular de la Diada.  Novament gran concentració a Barcelona, on hi som “convidats” també tots els habitants de fora de l’àrea metropolitana, amb el nostre corresponent tram on ubicar-nos.  Nova mobilització, centenars d’autocars, milers de cotxes particulars, i tota la litúrgia que ja sabem des de fa anys.  Una més.

De tota manera, enguany tinc alguns dubtes al respecte.  El primer, què volem?  Demanar un referèndum?  No pas, perquè teòricament ja el tindrem a tocar.  Fer una demostració de força en favor del sí?  Sembla que aquesta és la idea, però honestament em demano si cal, quan la manifestació de debò, si és veritat tot el que ens anuncien, serà imminent i definitiva.  En resum, no hi veig clara la finalitat més enllà de mantenir viu l’esperit d’una tropa amant d’aquesta mena de gimcanes que venim fent cada 11 de setembre, des de fa anys i que sempre es veu que ha de ser la definitiva.  Per cert, i en el cas que d’aquí a un any tornéssim a ser allà on som (per si de cas, millor preveure tots els escenaris), proposaria de fer el cant multitudinari, en una rotllana immensa (o conjunt de rotllanes que facin goig a vista de dron)  de “L’hora dels adéus”.  I ja podeu riure, que segur que els molaria a més de quatre nostàlgics.

Un altre dubte que tinc, més pràctic, és sobre el canvi de samarreta a mitja concentració. Pot ser tot un espectacle si, tal com podem imaginar, aquell dia caurà, encara, un sol de justícia (estem parlant d’un quart de sis de la tarda) i les ombres, no ens enganyem, són les que són.  Cal complicar tant la cosa?  Segur que sí per allò de la participació de tothom, de la construcció col·lectiva i tot plegat.  De tota manera, no ho veig clar.

En fi, que som on som.  I potser ara aniria sent bon moment de recordar aquella magnífica sentència que afirma que si sempre fem el mateix, sempre aconseguirem els mateixos resultats.  Els ciutadans que no pintem gran cosa si no és realment votant, ja no tenim més marge de maniobra.   I aquesta convocatòria ho fa ben evident.  Ara, ens agradi o no, el destí és en unes altres mans.

css.php