gen. 312018
 

Deixem-ho clar d’entrada:  la política només és útil quan serveix per proporcionar una vida digna i lliure als ciutadans.  Sembla elemental, oi?  Doncs, en aquest cas, el primer objectiu de la política catalana, ara mateix, hauria de ser no tenir presos polítics ni exiliats.  El dia d’ahir, però, ens va ensenyar, si més no de moment, tot el contrari.  D’una banda la llibertat dels que no en poden gaudir va quedar en segon o en tercer terme, fins al punt que molt del que es va apuntar i que no va arribar a succeir només hauria servit per fer més grossa la llista de presos.

Em temo que som en un punt en què la paciència de la gent, de la bona gent, de la que surt al carrer carregada de somnis i esperances, està arribant al límit i exigeix resultats a una classe política que, ahir mateix, només va transmetre un missatge:  la prioritat és el meu partit -o la meva part de partit- i la lluita pel poder.  Aquest missatge, en els moments crítics que vivim, és tota una càrrega de profunditat al fràgil pont que uneix la voluntat del poble i els interessos dels governants.

No volem, ni ens calen, herois ni màrtirs.  No fan cap falta, ni cap bé, els representants polítics a la presó o a l’exili.  El que sí que cal és un govern capaç de demostrar, a qui encara no ho sap, que ens sabem governar, que sabem construir una societat millor i que la república que tot just es va insinuar, i que ja veiem on ens ha dut, és molt millor que aquella monarquia que ara ja sabem què ens pot oferir.  Ara és l’hora de la política, no de la gent.  Que els polítics assumeixin la seva responsabilitat i demostrin que són dignes de la nostra tenacitat.  Nosaltres seguirem cridant al món que a casa nostra hi falten alguns i que volem que tornin, però les regnes del poder i de la governança no les tenim, ni les tindrem, més enllà dels nostres representants lliurement elegits.  Si ens fallen, o no en saben, perdem tots. Si us plau, llegiu bé la realitat i ordeneu les prioritats.  La presó mai no serà pedagògica.

gen. 302018
 

Avui, jornada històrica (i potser, fins i tot, histèrica) i ja no sé quantes en portem en poc més d’un any.  El cert és que m’agradaria molt tornar a aquell ensopiment polític i social en què les setmanes anaven passant sense que passés gairebé res, o res, d’extraordinari.  Però sembla que aquells temps, com qualsevol temps passat, no tornaran.  Ni cal, potser.

Veurem com acaba aquest darrer dimarts de gener.  De moment, el que sí que sabem és que arriba precedit de paraules molt dures.  Hi ha qui hi veurà apel·lacions al seny o avisos a navegants, però també hi ha qui, com jo mateix -no ho negaré-, hi veiem amenaces clares i impròpies d’un sistema que es vol dir democràtic, però no que no en sap.

Fa uns dies eren els diputats en llibertat sota fiança els que s’havien de sentir que podien tornar a fer cap a la presó segons què votessin avui mateix.  Ahir, era el portaveu del PP el que recordava al president del Parlament que té dos fills i que ell sabrà què ha de fer en la sessió d’aquesta tarda.  Què voleu que us digui, un avís sempre té un to i una voluntat conciliadora, per tal d’evitar conflictes, però quan un suposat avís del tipus dels que acabo de comentar prové de qui pot executar els mals que anuncien, la cosa ja entra del tot en l’àmbit de l’amenaça pura i dura (i m’estalvio alguns altres adjectius molt més contundents).

Un detall gens menor, al meu parer:  Són responsables polítics els que estan avisant de com actuaran els tribunals segons què facin uns altres polítics.  Sospitós, si més no, oi?  Bé, sospitós en qualsevol país democràtic.  Al règim monàrquic (que ja no democràtic ni constitucional) d’Espanya, el pa de cada dia.  Tinguem-ho ben clar.  I això no és cap avís ni cap amenaça, és una simple constatació de la realitat.

gen. 292018
 

Què se’n pot esperar de bo, quan la divisió i l’enfrontament esdevenen l’únic argument de debat polític?  Què, quan l’odi a qui pensa diferent és el foc que cal alimentar perquè la foguera social sigui cada dia més gran?  Què, quan la mentida i les realitats inventades volen substituir la veritat?  Qualsevol persona amb dos dits de front respondria que res, que absolutament res de bo.  Doncs aquest és l’escenari que fa temps que estan dibuixant alguns, amb la fosca esperança de guanyar i convèncer una majoria de ciutadans, però sense assolir els resultats que esperen.

És molt trist veure com aquells que es fan dir constitucionalistes -algun nom innocent s’havien de posar- basen el seu discurs en la provocació i en la busca constant d’una fractura social, d’un enfrontament violent que es pugui reprimir per les armes, fins a la victòria, de l’única manera que saben, amb la força bruta.  El resultat?  D’una banda, el ridícul de pretendre perseguir persones pacífiques, ja siguin polítics, bombers, músics o mestres, per mirar de dibuixar una massa social violenta que no existeix, sense cap pudor en criminalitzar-les per damunt, inclús, d’aquells que fa unes dècades van fer de la lluita armada pràctica habitual.  D’una altra banda, estan propiciant una cohesió social de resistència com segurament mai no s’havia vist en aquest país i que mereix respecte, quan no admiració, més enllà de les nostres fronteres.

En aquest escenari de provocació i de mentida permanents, ens tocarà reconstruir allò que un dit estat democràtic ha torpedinat sense miraments els darrers dos mesos.  S’acosten dies decisius, dies en què l’orgull i el pragmatisme hauran de trobar un put d’equilibri, si realment l’objectiu és una societat unida, justa i digna, i no aquesta realitat repressora que ens toca viure i suportar, com si fos un malson permanent.  Que la intel·ligència il·lumini aquells que ara han de decidir el nostre futur.

gen. 282018
 

Després d’uns dies enganyosament lluminosos i de temperatures dolces, ha tornat l’hivern, amb la seva llosa grisa de núvols que tot ho embolcalla, i amb la quietud lenta que, lluny ja de les llums i del soroll de setmanes passades, convida a tancar-se a casa, en una mena de ritual de recolliment, a recer de la humitat i del fred.

Torna l’hivern.  La natura dorm, descansa.  Res no es mou.  És curiós, l’hivern.  Ben mirat, és com un compàs d’espera entre una tardor que tot ho despulla i la primavera, amb el seu esclat de color i de vida.  Entremig, aquesta estació que els humans ens entestem a omplir de festa, de rebaixes, d’esports de neu, o del que sigui, potser en un intent desesperat de fer bategar un temps que tot ho alenteix i que gairebé sembla que només vetlla allò que ja no hi és, potser per por que mai no torni.

Provem l’engany, nostre o del diable, tan se val, però l’hivern es fa present i, enmig del silenci, si tornéssim a aprendre a escoltar, podríem sentir la placidesa d’una vida que es va covant en calma, però sense pausa, tapada per la boira i els núvols, en aquest temps lent;  tan lent, de fet, que se’n va de pressa.  Gaudim el silenci i la lentitud de les hores, ara que la foscor, a poc a poc, però de manera inexorable, va cedint el pas a una claror encara discreta, però tossudament imparable.

gen. 272018
 

Que una onada brutal de conservadorisme i de sofisticada regressió mental, ideològica i política està devastant Europa és una realitat que anem acceptant, gairebé sense adonar-nos, però amb efectes terribles a curt i mig termini, i qui si sap si a llarg, també.  Cert que hi ha casos i casos, i que hi ha països on la mentalitat de la població i la seva tradició històrica assimilen o, fins i tot, neutralitzen en gran mesura aquest corrent de fons.  Però també hi ha altres, com ara Espanya, on una herència salvatge que vindria, com a mínim, de la pèrdua de les colònies i de les modernes dictadures, especialment de la franquista, han sobreviscut, més o menys de manera dissimulada, a una suposada transició democràtica però que, com tot allò que s’enterra perquè germini i no perquè és mort, acaba brotant de nou.

Aquest darrer any, si som capaços de prendre una mínima perspectiva, ens demostra que totes, absolutament totes, les estructures de l’Estat Espanyol, inclosos els principals partits d’àmbit estatal, tots ells, són hereves i successores de la dictadura feixista i d’una postguerra amerada d’odi i de repressió.  I no es tracta només dels cops de la policia o de les mil-i-una barbaritats que hem de suportar dia sí i dia també;  es tracta de la normalitat amb què se’ns vol vendre una anormalitat tan enorme com la de la jutgessa María Elósegui, flamant membre del Tribunal Europeu dels Drets Humans (i no perdem de vista ni un segon el nom de la institució, si us plau), una persona capaç d’afirmar que l’ús de preservatius fomenta la promiscuïtat, o de titllar l’homosexualitat de patologia, en oposició a les relacions heterosexuals, que considera “normals”.  Començo a estar tip de tanta “normalitat”.

Recomano la lectura d’aquest breu article d’Empar Moliner, que posa el dit a la llaga d’un dels grans drames que patim, quan es refereix a la manera de pensar d’Elósegui, tot parlant d'”idees mòrbides” i no de “creences”, com diu la jutgessa.  Per a mi, aquí està el mal, en què som capaços d’acceptar qualsevol barbaritat sota el paraigua de les creences, del pensament íntim individual, i no veure-les com el que realment són: l’antesala de la brutalitat repressora contra qualsevol diferència, o contra allò que les classes dirigents no consideren normal.  És a dir, contra absolutament tot, sempre que decideixin que cal o que els convé.  Ara parlem de preservatius i d’homosexualitat, però ben bé ho podríem fer de qualsevol altre aspecte de la nostra vida.  Pensem-hi una mica i veurem on som i cap a on anem, i potser se’ns gelarà el riure, si encara crèiem que això és normal.

gen. 262018
 

A veure si ho he entès bé, o si és que ja no toco ni quarts ni hores.  Resulta que algú es pot presentar com a cap de llista d’una formació política a unes eleccions legalment convocades.  Resulta que pot sortir elegit diputat sense més complicacions.  Resulta, però, que malgrat ser diputat electe no pot ser proposat com a candidat a president.  Francament, tinc ganes de riure una estona amb els arguments del Tribunal Constitucional, si realment així són les coses en aquest democràtic país que coneixem com a Espanya.  I riuria molt si no fos perquè sobrevola el Parlament l’amenaça de retirar la llibertat provisional als diputats en aquesta situació que votin per Puigdemont, arribat el moment.  Amb la presó, cap broma.

Bé, de fet, no m’hauria de sorprendre res, ja.  Al cap i a la fi estem parlant d’un país on es pot intervenir un govern democràtic, dissoldre un parlament i imposar eleccions és possible.  Un país on la presó preventiva per raons polítiques és d’allò més normal i motiu d’orgull per al govern i per a l’oposició, de propina.   Un país amb partits de govern que s’avenen a parlar amb terroristes, però neguen el diàleg pacífic a qui no pensa com ells.  Un país amb un monarca que no s’està de criminalitzar una bona part dels ciutadans del seu regne i invocar la repressió policial i de tots els poders de l’estat contra ells.  Un país on fins i tot l’oposició passa de puntetes per damunt de casos flagrants de corrupció institucional massiva, potser perquè també té massa cadàvers a l’armari.  Un país amb presos i exiliats polítics.   Un país, al capdavall, que té la santa barra de proclamar-se democràtic, com si votar el que interessa (atenció amb votar malament…), de tant en tant, fos la carta de naturalesa democràtica i garantia d’alguna cosa.

No sé on anirem a parar, ni quin govern tindrem, però el que sí que tinc clar és que el divorci emocional, polític i mental d’Espanya, per a molts com jo, és del tot irreversible, per més violència que facin servir, per més odi que els encengui els ulls, i per més amenaces, gens dissimulades, que llencin dia sí i dia també.

 

gen. 252018
 

Si per alguna cosa acabarem recordant aquest govern del PP i dels seus lleials escuders Ciutadans i PSC-PSOE serà per la seva capacitat de mentir, de tergiversar la realitat objectiva i constatable, i de fer dir a les lleis el que diuen i el que no han dit mai, amb una absència absoluta de la més mínima decència política.

Mirem aquesta seqüència:  el Parlament elegeix un president, que pren possessió com a tal.  En exercici de les seves funcions, es reuneix amb tots els grups parlamentaris a la recerca de candidats proposat per a presidir la Generalitat.  D’aquestes surt un sol nom amb possibilitats aritmètiques de rebre el suport de la cambra.  El president del Parlament convoca una reunió amb el candidat proposat.  Fins aquí tot normal, una dinàmica que hem vist cada cop que hi ha hagut eleccions a qualsevol cambra legislativa.  Però a partir d’aquí, comença el ball dels disbarats.  La líder de Ciutadans obre el foc tot titllant de malbaratament de fons públics la despesa que es pugui derivar del viatge del president del Parlament per reunir-se amb el candidat proposat.  Aquesta gent vol negar que es tracta d’un viatge oficial de la segona autoritat del país en exercici de les funcions que li són pròpies i per a un assumpte prou important com és l’elecció del futur president de la Generalitat.  Fins a quin punt de perversió hem arribat?  Silencis o aplaudiments dels socis polítics.  Previsible.  Sembla que, finalment, el viatge se l’ha hagut de pagar el propi president.  Vergonya.

Segon capítol dels despropòsits.  Un cop a Brussel·les, se li nega al president del Parlament l’ús de les dependències de la Generalitat de Catalunya a aquella ciutat, que es tanquen i s’ordena al personal que hi treballa que no vagin a la feina fins a nova ordre, tot mirant d’impedir, d’aquesta barroera manera, que el president del Parlament pugui exercir les seves funcions.  De tota manera, sempre es troba un lloc on reunir-se, si hi ha voluntat de fer-ho.  Més silenci o més aplaudiments dels socis polítics.  Tot normal.

El tripartit del 155 no descansarà fins a l’ultim moment, saltant-se la llei tant com els sembli, ni que sigui a costa de fer un ridícul escandalós.  A veure quines més sorpreses tindrem des d’avui mateix fins que tinguem un nou govern legítim, i no aquesta mena de carcellers que s’omplen la boca de democràcia i d’estat de dret i no tenen ni la més remota idea de què signifiquen aquests conceptes.  Ni la volen tenir.

gen. 242018
 

Ahir vam saber que havia mort, als 52 anys, l’actor, ballarí i coreògraf anglès, Simon Barnes.  Sense cap mena de dubtes, un d’aquells rostres poc coneguts per al gran públic, però que ha seduït generacions senceres arreu del món des del seu personatge més famós:  el teletubby Tinky Winky, aquell simpàtic ninot de color lila amb una bossa a la mà, que tants problemes li va suposar per les hipòtesis a propòsit de la seva suposada homosexualitat.

Els Teletubbys és un sèrie de finals dels anys 90 del segle passat que va fer, i encara fa, m’atreviria a dir, les delícies de milers de nens atrets per les senzilles aventures d’uns personatges simpàtics, afectuosos i juganers que viuen en una mena de prat immens sota l’atenta mirada d’un sol de rostre infantil.  De fet, no només els  petits hi senten fascinació per aquests estranys éssers, que han passat a objectes de culte entre no pocs adolescents i joves, atrets per una estètica simple i efectista.

Però aquests personatges no serien res sense la gent que els va donar vida en cada episodi.  Actors invisibles, desconeguts, gairebé inexistents, però absolutament necessaris, com passa en tants altres àmbits de la vida on la imatge, la presència, amaga el treball imprescindible i callat per fer-la possible.  Simon Barnes, potser sense voler, va fer un dels majors elogis possibles d’aquesta gent que fa sense que ningú els vegi, tot afirmant que, per a ell, treballar als Teletubbys era com formar part dels Beatles.  Difícil dir més amb menys paraules.  Una abraçada!, Simon Barnes. I gràcies.

gen. 232018
 

Estem sols.  Som molts, això és cert, però estem absolutament sols.  Si algú encara podia imaginar que a Espanya algú, des de la política institucional, pot entendre’ns i contribuir a superar el sostre mental del franquisme, ja ens en podem anar oblidant.  Només ens tenim a nosaltres i a les nostres capacitats.

Fa uns dies llegíem que la gent de Podemos havia fet una mena d’acte de constricció laic i havia reconegut que posicionar-se a favor d’una consulta pactada a Catalunya havia estat un error que els va passar factura electoral.  Així és que, ni referèndum ni res.  Constitució, constitució i més constitució, i el que dicti el govern del PP.  D’altra banda, ahir mateix era el PSOE qui rebutjava una proposta de suport incondicional per part d’ERC i Junts per Catalunya en una hipotètica moció de censura que fes caure Rajoy.  Finalment, ni moció de censura, ni ganes.  Seguidisme del líder popular i punt.  I encara tenen la barra de dir-se esquerres.

Espanya ha desenterrat, sense cap vergonya, les seves modernes arrels franquistes, i ja els va bé haver-ho fet.  Potser sí que serà cert que no saben viure en democràcia i que només entenen la primitiva llei del més fort.  Els fets recents ho avalarien aquesta tesi amb claredat i contundència.  Mentrestant, segueixen provant de teixir un relat que, si ens el poguéssim mirar ens perspectiva ens faria riure, i molt, perquè no acaben de tenir clar si el president Puigdemont és un pròfug o si vol que el detinguin.  En qualsevol cas, em temo que ni una ni l’altra.  Un pròfug aniria fugint i no donaria senyals de vida, i no és el cas, i si realment volgués una detenció, només li caldria treure el nas per la  Jonquera, o per qualsevol altre pas fronterer català, per a major glòria de la Guàrdia Civil i per a descans del CNI i de la fiscalia.

Un cop més, com en tants altres aspectes de la vida, ens adonem que, malgrat les bones intencions i les grans declaracions, estem sols, nosaltres i els nostres, i així anem fent, no necessàriament sense èxit.  Oi que no?  Doncs això.

gen. 222018
 

De tant en tant, calen explicacions.  Algunes vegades, per mirar de fer entendre situacions absurdes i, unes altres, per provar d’explicar fets difícils de pair.  Entre les primeres, podríem citar la manifestació de policies i guàrdies civils, a Barcelona, per demanar al ministeri corresponent, l’equiparació salarial amb els mossos, a la qual, sorprenentment, també hi van acudir representants polítics del govern al qual se li plantegen les reclamacions.  Curiós i absurd, tot plegat.  De fet, tan absurd com el comentari en una cadena de televisió estatal que comentava que molts dels assistents a la manifestació, vinguts de tota Espanya, s’havien pagat el viatge amb els seus diners.  I jo em demano:  i qui l’ha de pagar?  I més encara:  i als que no són “molts dels assistents”, qui els va pagar el viatge?  Preguntes sense resposta, evidentment.

I ja posats, no estaria de més que els diferents responsables ministerials expliquessin tot un seguit de despeses militars difícils d’entendre.  Des dels submarins que no suren fins al satèl·lit que es vol enviar a l’espai amb un sobrecost més que considerable, o el desplegament d’efectius militars a Letònia sense control parlamentari, o l’increment constant de la despesa armamentística.  Sense explicacions, tot sembla, senzillament, la manera de pagar favors inconfessables.

Encara hi ha estructures molt antigues, molt ràncies i molt intocables.  Tant com, no ens enganyem, les lletres de moltes cançons militars, especialment de la legió, que ara sembla que algú s’ha adonat que són masclistes.  Oh! quin gran descobriment, després de dècades i més dècades de sentir-les.

Quin fàstic, tot plegat.  I més quan el problema som nosaltres.

css.php