gen. 182018
 

Després de mort el combregaren, diu la dita, i a fe de déu que és ben certa.  Així els ha passat a un grup d’avis de Reus que durant la darrera campanya electoral es reunien diàriament per reclamar l’alliberament dels presos polítics i als quals, la Junta Electoral de zona els va impedir de fer-ho.  Ara, ara que ja fins i tot s’ha constituït el Parlament que va sortir d’aquelles eleccions, és la Junta Electoral Central, amb la seva celeritat proverbial, la que els diu que sí que es podien manifestar, perquè es veu que això de la llibertat d’expressió ho empara la Constitució, mira tu.

Sobten les diferents velocitats de qualsevol tribunal, o organisme que exerceix com a jutge o àrbitre, en el moment d’actuar, segons el cas i segons les circumstàncies.  Sobta la lentitud en el cas dels avis de Reus, i més si la comparem amb la velocitat amb què l’Audiència Nacional o el Tribunal Suprem decideixen sobre la presó preventiva dels nostres presos polítics, sense anar més lluny.  I és que, com podria dir una altra dita que manllevo d’una de prou coneguda, la justícia, a més de ser justa, ho ha de semblar.  I no és el cas, ni de bon tros.

Però deixem a justícia en pau, que no l’arreglarem nosaltres, i pensem un moment en la immensa feina que estan fent una bona colla d’avis del país, i de padrins o de iaios -a mi en resulten dialectalment més propers que no pas els avis- en pro de les drets i de les llibertats de tothom.  Només cal repassar moltes de les imatges de l’1 d’octubre, o assistir a qualsevol de les habituals concentracions a multitud de ciutats i pobles, per comprovar que ells mantenen la il·lusió i l’esperança ben vives.

Si bé és cert que una societat avança gràcies a la força i l’energia de la joventut, no ho és menys que aquesta mateixa societat no pot, de cap manera, prescindir de la constància, de la paciència i de la voluntat indestructible, forjada al llarg de tota una vida, de la seva gent gran, i tot aquest estrambòtic procés que estem vivint ens ho demostra amb claredat.  Ahir, en una curiosa coincidència, era investit el president del Parlament més jove dels darrers temps i els avis de Reus rebien la confirmació que la seva feina era ben legal.  En prenem nota i n’aprenem una mica?  Si més no, per justícia.

gen. 172018
 

Diu la saviesa antiga que el vent porta notícies. Bob Dylan recollia aquesta idea i ens convidava a escoltar respostes en el vent, sense anar més lluny. D’altra banda, el vent, en aquells temps en què tota la navegació coneguda era la marítima, era la força que inflava les veles i impulsava els vaixells cap al seu destí. Avui, però, el vent és una nosa, un fenomen atmosfèric que molesta i que acostuma a provocar no poques complicacions.

No deixa de ser curiós que avui, justament avui que es constitueix el nou Parlament, bufi un vent intens. Casualitat? Premonició? Avís per a aquells que vulguin i sàpiguen escoltar? No ho sé, francament. De tota manera, potser és tota una invitació a abandonar, ni que només sigui per un moment tot el coneixement modern, totes les dades, tots els càlculs aritmètics i estadístics que ordenen i orienten gairebé tot a les nostres vides i fer cas de l’antic saber.

Avui que començarà la legislatura més esperpèntica i més dramàtica de la nostra història recent (i potser més enllà i tot), amb un bon grapat d’electes empresonats o exiliats, provem a escoltar el vent fort que avui bufa. Potser ens ajudarà a trobar respostes. Potser, si més no, servirà per escampar aquesta boira i aquest tuf intens de dictadura, o potser ens impulsarà cap als nostres objectius. Aturem-nos uns minuts, parem l’orella, escoltem el que ens vol dir aquesta ventada d’avui i seguim endavant.

gen. 162018
 

Ja fa dies que les paguem, les bosses de plàstic a les botigues.  Una manera més o menys efectiva de reduir els residus d’un material extremadament resistent a la degradació.  Ja no és cap sorpresa pagar uns cèntims per allò que era de franc o, fins i tot, algun euro que altre quan l’establiment ens ofereix una bossa reutilitzable, amb una mica de sort il·lustrada amb un dibuix atractiu que convida a fer-la companya de compres una bona temporada.

Una bossa, però, una humil bossa, diu molt de qui la porta i molt de qui l’ofereix.  Des de la bossa de supermercat que tradicionalment havia servit de protectora d’alguna que altra permanent els dies de pluja, fins a la de la botiga de marca que tenim guardada per sortir al carrer en determinades ocasions, passant per la bossa humil de supermercat on entaforem la compra, com si fos un petit secret que cal protegir d’ulls indiscrets, hi trobaríem tot un ventall d’usos i aplicacions.  Vulguem o no, els dibuixos i les coloraines sempre ens sedueixen i ens atreuen, al temps que ens permeten, si cal, projectar una imatge de nosaltres mateixos que no sempre es correspon amb la realitat.

En el fos, una senzilla bossa és un element més de la nostra societat.  Ens atreu, ens convida a comprar, amaga allò que és nostre, transmet als altres alguna cosa que volem projectar… I és que, no ens enganyem, ens acaba podent l’estètica, que no sempre es correspon amb el contingut real de les coses.  Ni de nosaltres mateixos.

Passem dies estranys i intensos on gairebé res no és allò que sembla i on el que se’ns mostra més evident es nega un i mil cops, si cal.  En el fons, són dies bossa, on allò que ens arriba només és l’embolcall, el contenidor, d’una realitat que s’hi correspon, o no.  L’única sort és que, tard o d’hora, tot surt de la bossa.  I tard o d’hora, l’envàs s’abandona i es malmet, i només en queda el seu contingut, o el seu record.  El mateix que en qualsevol altre àmbit de la vida, ben mirat.  Inclús que en la realitat parlamentària o judicial, que avui no em ve de gust recordar.  Avui, fins i tot el Palau, a la bossa.

gen. 152018
 

Llegia aquest cap de setmana la  notícia que els advocats voluntaris de l’1 d’octubre, de Girona, estan aconseguir tirar endavant una demanda col·lectiva contra els policies que van fer servir una violència tan innecessària com desproporcionada aquell dia, amb el pretext de tancar col·legis electorals.  Sense cap mena de dubtes, una molt bona notícia i, si ens ho mirem bé, un model de com caldria començar a actuar davant d’aquells que han fet de l’agressió contra nosaltres una manera de fer i, fins i tot, un motiu d’orgull.

No seré jo qui estigui contra els actes simbòlics, ni contra les concentracions setmanals, ni contra els llaços grocs, ans al contrari.  Un projecte a llarg termini -i la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats pot anar per llarg-, demanen accions que recordin constantment que no estan sols.  D’altra banda, però, no n’hi ha prou, i molt menys encara si pensem que a l’altra banda tenim un gran poder polític, judicial i mediàtic disposat a denunciar i perseguir tot i tothom.  I ja sabem, com ens recorda la tercera llei del moviment de Newton, que quan s’exerceix una força sobre un cos, aquest reacciona exercint una altra força a la mateixa direcció, però en sentit contrari.  Doncs que es noti.   Potser ja és hora de respondre aquells que ens ataquen de la mateixa manera.  I no cal recórrer a la violència, evidentment, perquè n’hi hauria prou amb denunciar per tots els mitjans, especialment davant dels jutjats, qualsevol agressió.

Els advocats de Girona marquen un nou camí:  denunciar davant dels tribunals els agressors.  I si comencem a presentar demandes contra tots aquells que menteixen, difamen o alimenten l’odi i la catalanofòbia, ja sigui des de faristols parlamentaris o des de mitjans de comunicació?  Respondre de la mateixa manera, fins i tot amb el pretext de l’aplicació de les seves lleis, podria ser una manera eficaç de fer front a tanta fatxenderia.  Una nova tasca per a alguna que altra entitat cívica experta en grans mobilitzacions i per al nou Govern, potser?  Tal faràs, tal trobaràs.

gen. 142018
 

Diumenge de gener.  Diumenge gris, fred, humit.  Diumenge d’hivern.  Un diumenge d’aquells que conviden a no sortir del llit, a no fer res, a esperar només que les hores passin lentes i que arribi dilluns, i potser una altra perspectiva.  Diumenge, a tot estirar, de manta i sofà, o  de llar de foc i llibre gros, o breu poemari.   Diumenge de música lenta, escoltada amb la monotonia dels colors finestra enllà.

Vist així, promet poc, aquest dia que comença.  Però malgrat tot, sabem que només és un diumenge més d’un hivern més.  I sempre ens acaben podent les ganes, o allò que calgui per vèncer la mandra i sortir al carrer, potser ben tapats, potser amb paraigua, o de la manera que calgui, per recordar-nos que estem vius, que tot té sentit, i que més enllà de la foscor i del fred hi ha una vida endormiscada a punt d’obrir-se pas de nou.

Diumenge de gener, i les mateixes opcions de sempre, malgrat tot.  Podem deixar-nos abraçar per allò que es veu rere la porta de casa i recloure’ns en la melangia, o podem sortir al carrer, segurs i convençuts que l’hivern és només una estació, que el gener només té trenta-un dies i que un diumenge només són vint-i-quatre hores que val la pena viure-les, com si fossin les últimes.

gen. 132018
 

Està molt bé allò que va escriure William Ernest Henley de ser amo del meu destí i capità de la meva ànima, però una cosa és anar creant, amb convicció i cada dia, la pròpia història, i una altra ben diferent és pretendre inventar la història aliena, a partir d’invencions, de tergiversacions dels fets, de negacions constants de la realitat i de pretendre que, a cop de repetir-la, la mentida passi a ser veritat.

De fet, això que estan fent ara determinats fiscals i responsables polítics a propòsit de tot el que va succeir a casa nostra l’octubre passat no és nou, ni original.  Ben mirat, no és més que el mateix recurs que es fa servir sempre que es vol criminalitzar un determinat col·lectiu i aniquilar-lo com a identitat, si més no.  La història, fins i tot la més recent, està farcida d’exemples que no crec que calgui recordar.  La manera? Veure violència on no n’hi ha, veure delictes on no hi són, veure criminals on només hi ha persones, veure bandes organitzades on hi ha comissions de treball, veure fosques i secretes intencions o només hi ha programes públics…  I si comptes amb un exèrcit de periodistes (deixem-ho així) que narren uns fets que mai no han existit, i una població disposada a creure tot el que els arriba, tenim la tempesta perfecta preparada.  El resultat?  quatre presos innocents, cinc exiliats, una colla de presos en llibertat sota fiança, una pila enorme d’investigats, unes institucions segrestades i tot un poble amenaçat.

Ara en diuen post-veritat de tot això.   Jo en dic, directament, mentida.  De fet, la pitjor de les mentides, aquella que té com a finalitat fer el màxim de mal possible als altres, sovint innocents, al quals no es pot doblegar ni a cops.  I és que no és pot fer passar bou per bèstia grossa, per més que en diguis estat de dret.

Insisteixo:  està bé construir la pròpia història, però que sigui a partir de la lectura correcta del passat, si és que volem un futur digne.  Si no, només tindrem un present de mentida i un demà encara més fals.  El problema és que hi ha qui no en sap, o que no vol.

gen. 122018
 

És ben estranya, la política.  Resulta que si t’agafes a un determinat càrrec amb ungles i dents, ets un aprofitat sense escrúpols, però si decideixes plegar, en un moment donat, un covard.  Suposo que, com gairebé tot en aquesta vida, només és qüestió de perspectiva.

El servei públic, i la política n’és un, no ho oblidem, quan s’exerceix des de càrrecs d’alta responsabilitat i amb responsabilitat -disculpeu la redundància-, desgasta.  És molt saludable ser conscient de quan la disposició personal, pel motiu que sigui, deixa de ser aquella que el lloc exigeix, per ser exercit amb la dignitat que cal.  Un bon exemple és la presidència del Parlament, segona autoritat de Catalunya, no ho oblidem.  Que l’actual titular fins ara, Carme Forcadell, renunciï a tornar-la a ostentar diu molt de la seva capacitat i de la seva responsabilitat.  Sap que ara mateix no pot donar tot el que aquest lloc reclama i deixa pas a algú que ho pugui donar tot, tal com ella ha fet aquests anys.  On és la covardia?  On la deserció?

Potser és que estem acostumats a càrrecs poc més que vitalicis a tots els nivells, des dels ajuntaments fins a les més altes esferes polítiques, i ja no sabem veure que l’activitat pública demana servir, no servir-se’n.  Si els càrrecs d’alta responsabilitat s’exerceixen amb autèntica voluntat de servei, no costa deixar-los, perquè des del primer moment se sap que són transitoris, mentre la confiança, pròpia o aliena, es mantinguin, i prou.  Però la pena és que, un cop més, allò que hauria de ser normal s’ha fet excepcional.

Sigui com sigui, trobo molt digne i molt d’agrair que persones que han ocupat amb dignitat alts càrrecs sàpiguen trobar el moment de plegar per donar pas a altres persones amb energia renovada que segueixin fer avançar aquest projecte compartit que és una societat més justa, més lliure i més democràtica.

gen. 112018
 

Ho diu ben clar la Bíblia.  En contret, l’Eclesiastès:

“Per a tot hi ha el moment oportú,
i un temps per a cada cosa en aquest món.
Temps de néixer i temps de morir.
Temps de plantar i temps d’arrencar la planta.
Temps de matar i temps de guarir.
Temps d’enrunar i temps de construir.
Temps de plorar i temps de riure.
Temps de lamentar-se i temps de ballar.
Temps d’escampar les pedres i temps d’aplegar-les.
Temps d’abraçar i temps de deixar-se d’abraçades.
Temps d’adquirir i temps de perdre.
Temps de guardar i temps de llençar.
Temps d’esquinçar i temps de cosir.
Temps de callar i temps de parlar.
Temps d’estimar i temps d’odiar.
Temps de guerra i temps de pau.”

No és el primer cop que faig servir aquesta cita, però sempre és útil, sobretot si ens demanem:  quin és el nostre temps?  Potser, ara mateix, és el moment d’esperar i creure, de confiar, de tenir paciència, de perseverar, de no defallir, de tenir esperança encara que tot sembli complicat o, fins i tot, sense sentit.

Hem fet, i fem, el que tocava i podem fer.  Ara és el moment d’uns altres.  A nosaltres ens correspon callar i no perdre la calma ni la serenitat.  Mentrestant, però, no oblidem ni perdonem res ni ningú, mentre anem construint, en silenci, un futur millor.

gen. 102018
 

Tot sovint, la invitació a parlar no és més que una burda mentida per mirar d’imposar les nostre idees sobre les dels altres.   Qui no ha dit mai allò d'”hem de parlar” a algú altre, com a simple argúcia per acabar fent valer els seu pensament?  O si voleu, en un terreny social, on ha quedat allò que en absència de violència es podia parlar de tot?  Dons si fa no fa, a les golfes de la memòria dels grans enganys.

Però si volem tirar de memòria recent, cal veure com els ha anat als mestres que han intentat explicar què va passar el primer d’octubre de l’any que tot just hem deixat enrere als seus alumnes, a qualsevol escola o institut del país.  Doncs, ras i curt, que han fet cap al jutjat amb una denúncia per incitació a l’odi, formulada o aplaudida per aquells que s’omplen la boca d’invitacions al diàleg.  Tot mentida i imposició, al capdavall.  Una més de tantes, de fet.

Enmig d’aquest escenari tan democràtic, ens arriba la notícia que més de 3.000 centres de secundària dels Estats Units d’Amèrica utilitzaran, com a motiu educatiu de debat, la pregunta de si Espanya ha d’atendre o no les demandes independentistes de Catalunya.  I no cal ser gaire llest per imaginar que la repressió policial de l’1 d’octubre ocuparà bona part d’aquests debats entre estudiants, ni que només sigui per l’impacte mediàtic internacional de les moltes imatges d’aquella violència injustificada.  La meva pregunta és si una iniciativa d’aquest estil es podria fer a Catalunya o a Espanya.  La resposta, sense ser tampoc gaire llest, és que no, de cap manera, vistos els antecedents.

Parlem encara de democràcia, o podem fer servir ja, sense mirament, el terme dictadura?  A veure si aquesta pregunta sí que pot ser objecte de debat.  Tot i que també ho dubto, si no és davant d’un jutge.  Lliçons de democràcia, en aquesta ocasió, les d’ultramar.  I punt.

gen. 092018
 

No cal que ens expliquin, als catalans, la importància dels gestos, de les posades en escena I, fins i tot, dels colors, en el moment de defensar una determinada posició personal i col·lectiva.  I, per més que algú ens vulgui titllar de fanàtics, sabem que no som un cas estrany en l’univers de les pràctiques socials.

Gala de lliurament dels Premis Globus d’Or.  Uniformitat del negre.  En aquesta ocasió, la vestimenta de les dones presents a l’acte (i de bona part dels homes, tot i que en ells ja és l’estètica habitual) va ser el negre, sense concessions.  La raó?  Un autèntic clam d’un seguit de professionals que, al llarg dels anys, i gairebé com a part indefugible de llurs carreres professionals, han hagut de tolerar tota mena d’abusos masclistes i que fins ara no havien pogut denunciar públicament i amb contundència aquests comportaments i les humiliacions que han hagut de patir.

Vivim en una societat que segueix tolerant, emparant o, fins i tot, protegint els abusos dels homes cap a les dones.  Només cal llegir la premsa, amb els seus escandalosos titulars que, curiosament, sempre carreguen la culpa a la dona abusada i no pas a l’abusador, i que sembla que ja ens estan bé.  De tota manera, la velocitat de les comunicacions i segurament també la necessitat, gairebé històrica, de reivindicar la dignitat femenina en tots els àmbits, fa que cada cop siguin més les veus que s’alcin contra aquests autèntics delictes, encara generalment impunes.

Dones de negre en un acte de gala.  Impossible mirar cap a una altra banda.  Gran i molt potent imatge, i gran i molt potent missatge a un món encara dirigit per homes i per unes maneres de fer tan intolerables com ràncies, tant allà, als Estats Units, amb la seva fàbrica de somnis de cel·luloide, com aquí, on els homes encara han de ser mascles dominants, i les dones femelles submises.

css.php