Gen 082018
 

Al final estem sols.  Mirem on mirem, tant en l’àmbit més íntim, com en el més públic i social i, malgrat que vivim amb gent, que ens relacionem amb moltes persones, en espais diferents, al capdavall de tot plegat estem nosaltres, les nostres fortaleses, les nostres pors, les nostres capacitats i les nostres limitacions, i amb això -que no és poc- anem fent, de vegades com bonament podem, i de vegades amb summa dignitat.

Aquesta reflexió, que ben bé podria sonar a trista, m’ha vingut al cap a propòsit de pensar que quan no hi som, sigui on sigui, no passa res.  Senzillament, la nostra presència, els nostres actes, no hi són i tot continua, perfectament aliè als nostres esforços, a allò que tendim a considerar tan important i valuós.  De manera similar, quan tanquem la porta de casa, tot el soroll, o tota la música, que ens envolta cada dia, desapareix, i ens quedem nosaltres, amb la nostra intimitat, amb les nostres circumstàncies, si voleu, i aleshores ja només depenem de nosaltres mateixos, i tot cobra sentit de nou, fins que l’endemà tornem a sortir al carrer, amb les ulleres de la relativitat de tot plegat ben posades.

Comencem l’any, reprenem l’activitat, envoltats de moltíssima gent, de grans projectes compartits.  Però ben mirat, comencem sols, i l’èxit o el fracàs, el nostre èxit o el nostre fracàs, només dependrà de la nostra voluntat, de la nostra tenacitat i de la complicitat, sovint invisible però del tot imprescindible, dels que tenim realment al costat, de manera incondicional i desinteressada.  I aquí rau la diferència entre tots els espais on ens movem, i allò que en podem esperar.

css.php