oct. 312013
 

Aquestes línies no volen ser, de cap manera, tot i que potser caldria, cap proclama antimonàrquica, a través d’un atac a l’hereu.  Avui vull comentar una informació que han presentat alguns mitjans i que ens fa saber que ningú, absolutament ningú, no vol un portaavions de segona mà espanyol:  el Príncep d’Astúries (abans, Carrero Blanco, per cert).

Es veu que el govern ja havia fet números amb els els calerons que en treurien al mercat d’ocasió, però sembla que, finalment, el seu destí serà el desguàs, com si d’un vaixell enfonsat qualsevol es tractés.

Ja fa dies que havia corregut la notícia que el buc insígnia de la marina espanyola no vellugava gaire, per allò de les retallades;  però ara, sembla que la cosa serà definitiva.  El que no sabem, però, és si farà cap a les mateixes instal.lacions de desmantellament que els submarins espanyols no estrenats i que no suren, o si ja no hi cap, de tanta feina com se’ls ha girat.

Sigui com sigui, la marina fa aigües.  I la monarquia no sembla que visqui millors temps, tot i que, ara com ara, la cosa no passi de xiulades cada cop més freqüents a aquell que comparteix nom amb el vaixell jubilat.

El govern espanyol s’està fent un sobresou a cop de ferralla?  Potser ho hem de considerar ingressos atípics?, o les famoses mesures anticrisi?  Al capdavall, fóra ben coherent amb la situació de molts ciutadans (civils, evidentment, i sense camps de golf).

Quina ruïna d’exèrcit, i quina despesa més inútil.



oct. 302013
 

Diu la saviesa popular que quan hi ha ganes es troben solucions i quan no, problemes.  I cada dia que passa penso més que és així.

Després de mesos en què un dels arguments “de pes” per oposar-se a una futura independència de Catalunya ha estat que sortiríem de la Unió Europea i que ens seria vetada l’entrada (per part d’Espanya, evidentment), la Comissió Europea posa en marxa la negociació amb Kossove, directament, sense demanar la ratificació dels estats, en ús de les seves facultats legals, evitant així el possible vet d’algun estat que encara no reconeix la realitat política kossovar i fent prevaler la voluntat d’una determinada comunitat per damunt dels interessos dels  estats que s’hi puguin oposar.  Tocat i enfonsat el raonament espanyol i tota la seva bateria de suposades veritats jurídiques.

Amb aquest precedent, encara queda algú que pugui atiar l’espantall de l’aïllament europeu i del vet espanyol?  Europa ha deixat clar que la voluntat dels ciutadans, lliurement i democràticament expressada, és el que realment importa.  I en aquest sentit, els catalans demostrem constantment què volem i com ho volem.  La Via Catalana, sense anar més lluny, en va ser una bona demostració.

Per si algú encara dubtava:  mentre Europa aporta solucions, si més no en aquest cas, Espanya només troba problemes.  Encara que cada dia que passa amb menys arguments.



oct. 292013
 

Vivim temps estranys.  Tan estranys que la reivindicació de la normalitat ha esdevingut necessària i gairebé subversiva.

Fent memòria, només puc recordar el concepte “normalització” associat a la llengua.  És allò de la normalització lingüística, que mai no ha aconseguit fer res massa normal.  Ni la llengua, evidentment.  I és que en un context d’anormalitat social, arribar a ser normal és tot un objectiu.

Només des d’un punt de vista d’anormalitat social assumida i consentida puc entendre el lema “És normal voler un país normal“, de la darrera iniciativa d’Òmnium.  I és que les coses, de vegades són simples, extremadament simples.  Tan simples com no voler altra cosa que ser normals, en un context normal.  Potser des d’aquesta volguda normalitat social podrem, algun dia, tenir, fins i tot, una llengua normal, tan normal com les altres llengües del nostre entorn, i poder fer-la servir en un país com alguns altres, lliure, democràtic i just.

La meva felicitació a Òmnium per la seva nova campanya.  Té mèrit no demanar la lluna, sinó la normalitat.  I és que en un entorn on campen lliurement el feixisme, la corrupció, el desprestigi institucional, l’abandonament de les persones, i on els dubtes sobre la qualitat democràtica cada dia són més freqüents, aspirar a ser normals és, potser, demanar la lluna.

Però qui es pot resistir a somiar d’anar-hi?

 



oct. 282013
 

Aquest cap de setmana ens ha deixat dues imatges que ens comuniquen missatges ben diferents, però ben clars.

La primera, seguint la cronologia, es va poder veure al Camp Nou:  una immensa estelada i una pancarta gegant on es podia llegir “És normal voler un país normal”.  Més clar impossible.  La premsa internacional se n’ha fet ressò immediatament.  Per cert, sorprenent que la retransmissió en directe del partit (Canal +) oferís algun segon amb aquesta imatge.  Potser la sorpresa n’és la responsable.

La segona, de diumenge, correspon a la manifestació de l’AVT per fer notar la seva oposició a la sentència contra la doctrina Parot.  Una manifestació clarament avalada pel PP, partit que governa Espanya, no ho oblidem.  Aquesta imatge també parla per ella mateixa i evidencia que el feixisme segueix ben viu i ben tolerat per tots aquells que s’autoproclament defensors de la pàtria, i més encara sota lemes tan qüestionables com “Justicia para un final con vencedores i vencidos“, en el que sobta trobar junts el mot “justícia” i l’afany de revenja que transmet la resta de la frase.

Ja fa temps que bona part del món ha anat girant els ulls cap a aquí, tant per la voluntat independentista de Catalunya, com pel rebrot del feixisme a Espanya.  Aquest cap de setmana ha deixat imatges ben clares de totes dues realitats.  Una reclama normalitat, l’altra venjança.  Totes dues, però, defineixen clarament tots aquells que hi són al darrere.

Cada dia que passa ens anem carregant amb més raons i amb més arguments per ser qui realment vulguem ser, i no qui ens ordenen que siguem.

 

oct. 272013
 

No tinc massa clar si aquesta setmana que tot just comencem serà particularment llarga o més aviat curta.  De l’únic que sí que estic més o menys segur és que tindrà un feliç, amb tres dies festius com a cloenda.

Aquesta setmana arrenca amb el ritual de l’endarreriment dels rellotges (que no pateixi ningú, que no ha calgut llevar-se a les tres, perquè fins i tot el temps pot esperar per anar a l’hora), la qual cosa ens l’allargarà una mica, ni que sigui seixanta minuts, el cap de setmana.

Però la gran novetat , a partir d’ara i per uns quants mesos, és que a mitja tarda serà fosc, senyal innegable que l’hivern és a la porta i que som en temps de castanyes.  Encarem les jornades que venen amb la il.lusió de qui sap que només són quatre dies (literalment) de feina i rutina els que ens separen de la cita de cada any amb una de les celebracions més nostrades, tant si en volem dir Tots Sants, com castanyada, com halloween;  una festivitat en què es barregen sense pudor el record dels difunts, els fruits de la tardor regats amb moscatell, i l’univers fantasmagòric d’ultratomba.  I és que som així, una gent senzilla d’un país petit que sap que tot suma i que no es pot deixar perdre res.

Posem rumb, esperançats, cap a aquests dies diferents que venen i que ens ajudaran a retrobar-nos amb l’esperit de festa, com si vulguéssim entrar en el temps de les nits llargues i del fred amb energies renovades.   I ja posats, a poc que puguem, gaudim la prèvia d’aquests tres dies que donaran entrada al novembre, per tal que acabin sent, al mateix temps, un final feliç dels mesos de calor, i un començament il.lusionat d’aquelles petites o grans il.lusions que tot just s’insinuen i que, fins i tot, caben en setanta-dues hores.

Si és cert allò que la felicitat és a la porta de la felicitat, potser el proper cap de setmana, d’alguna manera o altra, podria anar començant.

oct. 262013
 

És força evident que Mariano Rajoy no és una persona que destaqui especialment per la seva dialèctica espontània.  Si repassem les hemeroteques trobarem perles com “llueve mucho“, “hay cosas que no se pueden demostrar“, “todo es mentira menos alguna cosa” o “en cuanto a la segunda, ya y tal“.

De tota manera, més enllà d’aquesta manca de capacitat d’improvisació discursiva, em sorprenen algunes de les solucions que proposen per a determinades intervencions públiques els seus assessors i col.laboradors més directes.  El darrer cas:  “lo moderno es la unión, no la disgregación“.

Anem a pams.  Posar en boca d’un president, com a argument, la modernitat o no de les coses, no sembla massa consistent.  I afirmar que la unió, en oposició a la disgregació, és moderna, suposa fer una afirmació que, ras i curt, no té cap base que la sustenti.

Potser és que la tropa d’acòlits del president volen revindicar la seva modernitat (i la d’un partit clarament conservador) a base de parlar, justament, de modernitat.  Però això no funciona i, de fet, només provoca un nou ridícul del seu cap, el president en qüestió.

Avui val la pena, a propòsit de la modernitat segons Rajoy, recuperar aquest article del Huffington Post.  Intenteu llegir-lo sense riure o sense passar vergonya (segons cadascú).

oct. 252013
 

La recent sentència contra la doctrina Parot ha tornat a posar de manifest l’absoluta hipocresia de molts dels suposats principis del Partit Popular.  En concret, allò de la independència dels poders (el judicial en aquest cas) o allò que les sentències s’han de complir.

Però és clar, ara el PP es troba en una situació compromesa.  Un tribunal internacional dicta una sentència contra una norma que ignora un principi tan bàsic del dret (es miri des del color polític que es miri) com és la irretroactivitat de les normes.  Al mateix temps, les associacions de víctimes del terrorisme, moltes de les quals han estat indignament manipulades i utilitzades per a finalitats polítiques que res tenen a veure amb el seu dolor, se senten enganyades i traïdes per ves a saber quines promeses que alguns els devien haver fet.

Així doncs, veurem com una manifestació contra la sentència del Tribuna Internacional de Drets Humans comptarà amb el suport del PP, un partit que governa un dels estats membres de la Unió Europea.  A partir de dilluns, ningú, absolutament ningú, del Partit Popular tindrà la més mínima autoritat moral per afirmar que les lleis i les sentències estan per complir-se.  Cap llei ni cap sentència, evidentment, no només les que a ells els interessa.  I el que menys legitimat estarà és el propi Mariano Rajoy que, amb les seves declaracions, es posa tot sol en evidència, especialment ara que ha quedat clar que determinades sentències dels tribunals espanyols, Constitucional inclòs, atempten contra els drets humans.

Això és el que passa quan es viu de la hipocresia, de la incapacitat de legislar amb un mínim sentit de justícia real, de la poca alçada de mires democràtica i de la manipulació de persones innocents, les úniques que tenen dret a dir el que considerin adequat perquè, al capdavall, el dolor i la mort són seus, no de cap dels partits que se n’han volgut aprofitar i que, en teoria, estan per servir la democràcia i els seus principis.

Anem prenent nota.

oct. 242013
 

Fa vergonya llegir les portades, els editorials i els articles de la premsa cavernària hispànica referits a la sentència del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg sobre la “doctrina Parot”.  Fins aquí, però, cap sorpresa, perquè, al capdavall, sempre s’han llençat en tromba contra qualsevol cosa que considerin contrària als seus principis immutables.

El que em sobta és com han reaccionat tots aquests que fins fa dos dies ens amenaçaven amb la nostra sortida de la Unió Europea i amb l’aïllament més absolut, si Catalunya esdevenia independent.  Com lliga això amb l’allau de crítiques viscerals a Europa?

Crec que és el moment d’oferir un gran pacte amb el qual tots dos hi guanyaríem força.  Espanya podria demanar la sortida de la Unió Europea i fer la seva política antiterrorista (i anti-tot, de fet, a la vista dels seus constants incompliments) i Catalunya ja s’hi podria quedar, per omplir la seva vacant com a estat membre.

Segurament l’espai natural d’Espanya és el de la singularitat absoluta, al marge de tot i de tothom.  Aquests europeïstes de saló han recuperat el vell eslogan, Spain is different.  Nosaltres ja mirarem de ser una mica “iguals”, una mica “normals” i de viure en harmonia amb l’entorn.

oct. 232013
 

Hi ha mentalitats tan anacròniques, tan supèrbies i tan masclistes que sembla que necessitin un enemic permanent, un constant perill potencial, per justificar les seves maneres de fer i el seu caràcter absolutista, quan no dictatorial, directament.

Ara que l’enemic públic número u (i no sense raó) d’aquells que s’han erigit en salvaguarda del valors de la pàtria espanyola ha deixat les armes, els nacionalistes secesionistes -autèntic dimoni radical i perillós- han ocupat la seva vacant i, des de fa pocs dies, sembla que també les dones que protesten i es revindiquen.  Tot al mateix sac.  Cap problema.

Ara sabem que no només pistoles són armes.  També ho són les idees (les independentistes, evidentment) i darrerament el cos humà.  Només així es pot explicar la peripècia que va viure la professora de dret constitucional (fins aquí cap problema) i feminista activa (eus ací el seu perill), Mar Esquembre, a l’entrada del Congrès dels Diputats, fa pocs dies.

Per resumir:  si ets dona i tens un físic més o menys agraciat, segons el criteri expert dels policies de torn que vigilen l’entrada a tan democràtica institució, pots ser tractada com una possible activista de Femen i humiliada sense cap mirament.  Tot sigui per la seguretat de ses senyories.

La senyora Esquembre ja ha interposat una demanda contra Jesús Posadas, president de la digna casta institució.  Massa poc.  En qualsevol país amb un mínim de dignitat democràtica, algú hauria sortit a demanar disculpes immediatament o, fins i tot, hauria hagut alguna dimissió davant d’un abús d’autoritat com aquest.

De debò us agrada viure en aquest estat i sota aquest règim masclista i autoritari?  A mi gens, francament.

oct. 222013
 

Una de les assignatures pendents que té Espanya, és la restitució de la memòria dels milers de persones víctimes del franquisme.  I molt em temo que serà assignatura pendent durant molts anys, perquè ja han passat governs de dreta i d’esquerra i els avenços (per dir-ne d’alguna manera) són, a hores d’ara, més que discrets.

Recordem que el govern del PP segueix negant-se a condemnar el feixisme, i que l’apologia del franquisme és pràctica habitual, i prou respectada, encara.

Avui només recomano la lectura d’aquesta notícia, que deixa prou clara la situació, per si algú encara té una visió edulcorada de tot el que va passar des del 1936.  I després podem parlar de llibertat, de justícia i, fins i tot, de constitucionalitat.  No abans.

css.php