Nov 302017
 

Ja és ben veritat que on no arriba la raó, arriba la força.  Ens agradi o no -i ja us ben juro que no m’agrada gens ni mica- corren temps de prohibicions, de censura, de persecució de tota dissidència, que ens fa preguntar, per exemple, què passaria si La Trinca, aquell grup musical que va omplir de somriures i de festa la banda sonora de les darreries del franquisme i de la transició, estès avui en actiu.  Malament rai, que ho passarien.  I si no, que els ho demanin als músics i humoristes encausats i condemnats per cantar o per fer acudits.

L’escenari prohibitiu i repressor d’avui, però, arriba a extrems absurds, tot i que del tot preocupants.  Dos exemples:

Primer.  La prohibició que les fonts de Barcelona s’il·luminin de color groc, perquè, segons diu la Junta Electoral, pot identificar-se aquest color amb una determinada opció política.  Ja posats -i no sóc el primer a proposar-ho-, demanaria que es prohibeixi, també als espais públics, l’ús del vermell, utilitzat a tort i a dret pel PSC, i també el taronja, color que identifica Ciutadans, i el blau cel, profusament utilitat pel PP.  O és que els llums de Nadal, sense anar més lluny, no transmeten missatges?

Segon.  Es prohibeix a la gent gran de Reus manifestar-se davant de l’Ajuntament, cada dia, puntualment i amb identificadors grocs, en demanda de llibertat per als consellers empresonats i per als Jordis.  Es prohibeix el dret de reunió a la via pública.  A què ens sona, això, als que tenim una certa edat?

Entre el ridícul i la dictadura repressora.  Per aquí ens toca transitar.  I no ens enganyem, que totes les dictadures, totes, tenen sistemes legals i tribunals que les emparen i les disfressen de legalitat.  Per tant, això de l’obediència cega a normes i jutges, posem-ho, si més no, en quarentena.  La raó sempre per davant de tot, i més en temps irracionals.

Nov 292017
 

No hi ha dubte que vivim temps en què els jutges, molt més que els dirigents, marquen l’agenda quotidiana, això sí, no ens enganyem, sempre al ritme de la política.  Un darrer exemple és l’ordre (retinguem el concepte “ordre” lligat a la figura de determinats governants) del ministre del ram per al retorn de les peces del Museu de Lleida que, en el seu moment van ser al monestir de Sixena.  Una bonica manera d’acabar amb un conflicte que, seny en mà (ara que tant es reivindica el seny) mai no hauria hagut ni de començar.

I ja posats en terreny judicial, potser val la pena buscar en judicis famosos inspiració per entendre i resoldre conflictes.  Un d’aquests judicis és el que trobem al Primer Llibre dels Reis (3, 16-28), de la Bíblia, que narra el judici de Salomó sobre la maternitat d’un nadó en disputa.  En aquell cas, la mare autèntica, més s’estima perdre el seu fill que veure’l partit pel mig, com proposava el monarca jutge.  Seguint aquesta saviesa antiga, si la solució al conflicte d’aquestes peces d’art fos trencar-les i deixar-ne una meitat en poder de cadascuna de les parts, qui penseu que renunciaria a la seva, per tal de preservar el patrimoni intacte i sencer?

Si tenim paciència i rellegim aquesta trista història, la de les peces del Museu de Lleida, amb ulls crítics, sense apriorismes fanàtics i només amb les ulleres de veure la realitat de la preservació del patrimoni cultural, entendrem moltes coses.  Però, és clar, els temps que corren no conviden a la raó, ni a la intel·ligència, ni tampoc a la justícia, ni al dret a la legítima defensa.

Nov 282017
 

Uns pares de Lleida han denunciat que els seus fills juguen al pati amb pilotes de goma que els haurien regalat uns policies nacionals que des de fa setmanes estan aparcats davant de l’escola.  La notícia ha causat un cert rebombori informatiu, discret, tot sigui dit, però encara no em consta cap pronunciament oficial al respecte.  Paciència, doncs.  Seguirem esperant.

Que els nens juguin amb tota mena d’artefactes bèl·lics, no és cap novetat.  Qui més qui menys hem convertit qualsevol element ben innocent en una pistola, o en una escopeta, i hem matat i hem mort centenars de vegades imitant escenes de pel·lícules o històries dels llibres.  La novetat, però, és quan el joc, per més innocent que sigui, es fa amb armes o amb munició autèntiques, com és el cas.  Les bales de goma de la policia, no ho oblidem, estan prohibides des de fa temps a Catalunya i tenim una experiència ben propera del mal que poden fer a les persones (un altre ull rebentat el primer d’octubre) o de com serveixen per atacar, potser, els pares, els veïns, els amics, dels nens que ara juguen plàcidament amb aquestes curioses pilotes.

Què li devia passar pel cap al policia que va regalar bales de goma a uns nens?  De debò que considera tan innocents les armes que porta?  De debò que frivolitzar d’aquesta manera la munició és normal, ara que la paraula “normal” està tan d’actualitat?  Francament, tinc els meus dubtes.  Ara bé, en un país on als nens se’ls pot ensenyar a matar toros, a jurar bandera des de ben petits, o a desfilar vestits de legionaris o de guàrdies civils, i on les bales de goma són perfectament legals i s’anima, com si d’un partit de futbol es tractés, la policia que marxa a reprimir ciutadans, tot és possible.

Potser un dia la canalla d’aquesta escola acabarà jugant amb porres a mode de bats i amb bales de goma fent de pilota.  Potser un dia, les furgonetes hauran marxat per sempre i tot plegat només serà el record d’un malson.  Avui, però, encara no.  Avui, per a segons qui, convertir la munició en joguina encara fa gràcia i no té cap transcendència.

Nov 272017
 

Tinguem-ho ben clar de bon començament:  Madrid no negocia mai.  Madrid, cort i capital d’un imperi ja inexistent, no negocia, no cedeix.  Combat, derrota o és derrotat, però no negocia res que no siguin, i encara, les condicions de la rendició de l’enemic.  Això sí, s’omple la boca amb paraules tan espectaculars com buides:  diàleg, consens, acord, democràcia i per què no, justícia.

Dit això, ja ens podem posar davant les pantalles i començar a sentir parlar de la necessitat d’acords sobre un hipotètic referèndum o sobre una reforma federal de la Constitució que  permeti encabir-hi les aspiracions de bona part de la societat catalana.  Ja ens podem posar a escoltar tot el que ja hem començat a sentir i que sentirem constantment a partir de principis del mes que ve.  Però quan pensem que  a l’altra banda de la taula pot haver algú realment interessat a escoltar-nos i a atendre les nostres demandes, recordem que Madrid no negocia, només pacta rendicions per recuperar el seu control sobre tot i sobre tothom.

Una mostra? Tenim mig Govern empresonat i altre mig a l’exili, el Parlament desballestat, les finances intervingudes, l’estructura exterior de la Generalitat desmuntada, la interior sota vigilància, i unes eleccions a la vista.  Amb aquest escenari escollirem un nou Parlament i aquest un nou Govern.  Si tot va bé, en un parell o tres de mesos haurem aconseguit un gran triomf:  restituir un govern legítim a la Generalitat, tornar a tenir un Parlament actiu i patir una menor supervisió dels nostres comptes públics.  Tot un èxit.  Haurem tornar a fa un parell d’anys, ja ens estarà bé i ens semblarà una victòria.  Si hi ha molta sort, més endavant i sense gaire soroll, aniran caient les causes obertes als tribunals, que quedaran en res;  i estarem satisfets de tenir la nostra gent, en el millor dels casos, fora de la presó i sense citacions judicials.  I l’Estat cantarà les virtuts de la democràcia i de l’estat de dret.  Negociació tancada.  Problema resolt.

Nov 262017
 

Diuen que allò que costa té valor.  Segurament que sí.  Segurament que les coses importants, valuoses, no es fan ni s’aconsegueixen sense esforç, i segurament, també, que el sentiment d’haver dedicat temps, talent i energia a alguna cosa la fa més apreciada, si l’aconseguim.  De tota manera, no podria ser tot una mica més fàcil?

La tradició catòlica ja ens parla d’aquesta vall de llàgrimes on vivim.  D’alguna manera és com si a major patiment, més vida.  No sé jo, francament.  I no és que vulgui defensar la vida regalada, la placidesa del dolce far niente o de la irresponsabilitat, al contrari.  Però realment cal considerar un valor, en ella mateixa, la dificultat?

Mirem on mirem, tant a dins nostre, com en família, en el nostre cercle social, en el país en general… veurem sempre el mateix missatge:  esforç, dificultat, treball i, amb sort, resultats.  Potser sí que les coses són així i no les canviarem, però què me’n dieu de la satisfacció immediata, per sorpresa gairebé, de tot allò que ens passa sense que en siguem conscients fins que s’esdevé?  Què me’n dieu d’aquell cop de sort, d’aquell èxit inesperat?  Algú pot dir que no són valuosos?  La pena és que al comú dels mortals, aquests instants de felicitat regalada no ens acostumen a caure del cel gaire sovint.  Però valorem-los quan passen, perquè el més habitual és que tot sigui complicat, i que la recompensa, al capdavall, sempre sigui una incògnita.

Avui és diumenge.  Aparquem, si és possible, tot allò que realment costa i gaudim d’unes hores de calma enmig de la voràgine nostra de cada dia i relaxem tots els sentits, fent-los ben receptius a tot el que ens envolta.  Potser ens enduem alguna sorpresa realment agradable.  Qui ho sap.  De moment, una cançoneta que tot ajuda:

YouTube Preview Image

Nov 252017
 

Encara recorden, aquells que van viure la cop d’estat franquista, la guerra i la repressió posterior, que una de les pràctiques habituals i més rendibles a tots nivells, per desfer-se de rivals, o de deutors fins i tot, era la denúncia d’haver festejat amb el bàndol roig.  Només calia poc més que una declaració d’algú suposadament adepte al règim perquè el denunciat fes cap a la presó a al voral de qualsevol carretera.  Fàcil i efectiu.

Ara hem sabut que el Ministeri de l’Interior d’Espanya anima a denunciar suposats delictes d’odi a través d’una pàgina que duu l’inequívoc títol de Situación en Cataluña. Protección de víctimas.  Més clar, impossible.  Dins de l’apartat corresponent a delictes d’odi, un altre que parla de víctimes a Catalunya.  Terminologia bèl·lica o, com a mínim antiterrorista per a una situació de dissensió pacífica, que és la que vivim a Catalunya.

De fet, el propi Estat, a través dels seus òrgans jurídics, polítics i policials ha marcat el camí.  S’actua contra polítics, contra mestres, contra bombers, contra qui fa acudits, contra la premsa contra tuitaires… de manera puntual i indiscriminada i es crea un estat de por social generalitzada, amb el suport inestimable de la Llei mordassa i les seves desproporcionades sancions.  El pas següent?  La denúncia ciutadana.  El resultat?  convertir una situació de convivència pacífica, en absolut violenta, en un escenari de terrorisme.  Un escenari on l’Estat ha demostrat abastament que es mou amb comoditat.

Si algú encara té dubtes sobre les veritables intencions d’aquesta invitació a la denúncia, que provi de denunciar tots aquells que inciten a la violència contra Catalunya, ja siguin periodistes, tertulians, polítics o ciutadans.  Segurament comprovarà que expressions com “Mas, a la cámara de gas” o “Puigdemont a prisión (o al paredón)“, són declaracions d’amor fraternal als veïns catalans.  Molt democràtic, tot plegat.  I si no, demaneu als padrins, a veure si els sona i què en pensen.

Nov 242017
 

Diuen i repeteixen que l’aplicació de l’article 155 tampoc és per a tant i que ha suposat una intervenció suau en l’autonomia catalana.  Doncs no és cert.  D’entrada ja és massa ocupar el Govern i el Parlament i fer fora els seus legítims titular, tot usurpant competències legals com la dissolució de la Cambra mateixa o la convocatòria d’eleccions, sense anar més lluny.

Però més enllà  de les grans intervencions, en diferents àmbits també van passant coses prou significatives i que ja indiquen que ens trobem davant d’una ocupació en tota regla que ningú, ara mateix, pot saber quant durarà.  Pel que fa a les finances, està per veure que la fiscalització acabi amb la constitució d’un nou Govern;  l’escola, qui sap quan temps haurà de passar sota sospita permanent;  i ahir mateix sabíem que el ministre de torn, en el seu exercici com a conseller de Cultura, donava ordres de no presentar recursos en el proces sobre les obres d’art del Museu de Lleida que en el seu moment havien estat a Sixena.

Paralitzar l’actuació de la Generalitat en aquest tema és, de fet, cedir davant els demandants.  No sé si serà la Guàrdia Civil qui qualsevol dia es presentarà al Museu, o si no tindran el valor d’intervenir abans de les eleccions, però el que està clar és que perdre el fil d’un procés judicial suposa la derrota segura.  I en aquest punt estem, per obra i gràcia d’aquests nous i imposats responsables -diguem-ho així- polítics de les nostres institucions.

Ens espera un mes, o uns mesos, molt durs, encara, on veurem tota mena d’actuacions i d’inaccions que poden suposar autèntiques càrregues de profunditat del nostre sistema polític, administratiu i de convivència.  Una autèntica política de terra cremada, abans no abandonin els nostres despatxos.  De moment, van avisant.  I van fent.

Nov 232017
 

Ara sí que ho tinc clar.  Ja ningú no ho podrà dir mai més, ni m’ho podrà discutir:  els independentistes no som nazis.  No ho som de cap manera, ni de lluny.  En tinc l’evidència definitiva.  Els independentistes podem ser l’origen de tots els mals del món, la pesta, o els profetes de l’anticrist, però mai de la vida nazis, com ens hem hagut de sentir fins ara.  Nazis, no.

Penseu-hi.  Si fóssim nazis, seríem violents, entraríem a tot arreu rebentant-ho tot, sense importar-nos que les càmeres de televisió ens enregistressin, perquè sabríem que mai no entraríem a presó, ni preventiva ni de cap mena (sempre suposant que la policia ens detingués, que ja és molt suposar), els judicis, els recursos i les apel·lacions es farien eterns, mentre nosaltres voltaríem tan feliços pel carrer, no generaríem cap tipus de debat ni televisiu ni parlamentari a propòsit de la nostra manera de fer o de la nostra ideologia, mai se’ns imposarien fiances abusives, impossibles de pagar, i tothom patiria pel dany que ens podria arribar a causar qualsevol tipus de sanció o de resolució judicial.  Però la realitat ens diu que això no ens passa.  Els independentistes no som violents, no trenquem res, patim fiances, sancions, presó preventiva, generem debats i insults constants, i a ningú no l’importa el mal que ens fa tot plegat, sobretot l’engarjolament més que discutible…

Conclusió:  els nazis, feixistes, franquistes, o com els vulgueu dir, fan i desfan i la justícia actua, si és el cas, d’una determinada manera.  Per contra, els independentistes, fent tot el contrari que ells, patim tota mena de repressió, persecució política i judicial, sancions i presó molt més enllà del que fora democràticament imaginable.  Per tant, queda definitivament demostrat:  no som nazis, els nazis són ells.  Misteri resolt.

Nov 222017
 

Ara li toca a l’escola.  Bé, de fet, l’escola catalana sempre ha estat al punt de mira dels franctiradors lingüístics, i més des del moment que una colla de gent que van fer de la persecució al català el seu nexe d’unió es van ajuntar, es van organitzar i fan fundar Ciutadans.  Repassem l’hemeroteca i sabrem d’on ve i quin era el primer objectiu d’aquest partit, i així entendrem millor on són i què volen ara mateix.

L’escola catalana és tan bona o tan dolenta com qualsevol altra.  Els seus alumnes acaben sabent més o menys matemàtiques, física, llengües, història, geografia, biologia… en funció del talent i de l’esforç individual, com sempre passa.  La diferència del nostre sistema respecte a altres, però, és que sempre ha volgut integrar tothom en una sola línia educativa, articulada en català (si més no teòricament), sense fer cap mena de distinció dels alumnes en funció de la seva llengua d’origen.  Això ha permès generacions de ciutadans prou competents en diferents matèries, entre les quals el català i el castellà.

Pretendre, com tendenciosament va fer Albert Ribera en seu parlamentària, que aquest model educatiu està pensat al servei de l’independentisme, quan ell mateix i molts dels seus companys de partit, sense anar més lluny, hi han passat, i ja veiem amb quin resultat, si parlem d’adoctrinament, és un ridícul argument polític, i mes encara si el discurs -per dir-ne d’alguna manera- s’acompanya, com a prova documental, d’un mapa del domini lingüístic del català i es vol fer passar aquest mapa sociolingüístic per un mapa polític.  Ridícul i pervers alhora, de fet.

No ens equivoquem, Ciutadans no vol millorar el sistema educatiu, només vol fer-hi marginal la presència del català.  Podrà enganyar la gent que no ens coneix prou i que s’empassen les mentides sense cap problema.  Podrà fer passar realitat lingüística per realitat política.  Podrà pressionar les institucions on hi pinta alguna cosa per imposar-hi el castellà (quin preu més alt té de vegades mantenir el poder).  Però la realitat és la que és, i no renunciarem a un model educatiu que ha costat tantíssim a tants i tants mestres durant dècades, i amb resultats prou reconeguts per tothom que té dos dits de front.

Nov 212017
 

Les qüestions de seguretat, en qualsevol país, acostumen a anar envoltades de silencis i de secretisme, segurament per la matèria de què s’ocupen.  Això no és cap novetat, però quan llegim notícies com la que ens diu que el cervell dels atemptats de l’agost passat a Barcelona i a Cambrils era un confident del Centre Nacional d’Intel·ligència, quan resulta que aquells atemptats van anar seguit de tot una autèntica cortina de fum en forma d’informacions falses o directament tendencioses sobre possibles avisos a la policia per part de serveis policials estrangers, i quan es va posar en dubte, fins i tot, la competència dels mossos d’esquadra per evitar-los, la cosa exigeix una mica de transparència i un bon grapat d’explicacions.

Ara ens diuen que el director del CNI compareixerà davant del Congrés a explicar la relació de l’imam confident amb l’organisme que dirigeix.  Poc podem esperar, però, si fem memòria i repassem de què han servit altres compareixences similars davant dels diputats.  De fet, una colla de titulars de premsa i quatre improperis més o menys ocurrents per part dels líders parlamentaris, i poc més.  El teatre habitual, de fet.

Explicar què ha passat, especialment quan hi ha morts, com és el cas, hauria de ser un deure inexcusable en democràcia.  No fer-ho només dona peu a especulacions i a la construcció de teories potser fins i tot més perilloses, o més absurdes que la pròpia realitat.  Sovint els silencis són pitjors que les paraules.  Però ja sabem que poc podem esperar de qui és capaç de decapitar la cúpula policial que va resoldre aquells atemptats en un temps rècord, mentre declara secret oficial tot allò que no vol explicar, per tapar vergonyes o incapacitats.  Transparència i Espanya no acaben de lligar bé en una mateixa frase.

css.php