nov. 012017
 

Avui, Tots Sants, dia de difunts o digueu-ne com vulgueu, però  en qualsevol cas, aquell dia que els vius ens reunim per fer festa, ja que hi som i ens ve de gust, i per recordar els absents, els morts.  I un cop més hem estat fidels a les tradicions, a les nostres i a les importades, que tot fa servei.

No deixa de ser curiós que l’inici de la tardor aculli aquesta festa de memòria dels difunts.  Imagino que els antropòlegs sabran donar mil-i-una explicacions relacionades amb tota mena de cultures, de tradicions i de calendaris.  Sigui com sigui, el fet és que els primers freds, les fulles marcides i els dies cada cop més breus, conviden al recolliment i a deixar volar els pensaments, també fins a aquells que ja no tenim a la vora.

I un cop més, no hem fallat.  Taula parada, decoració adequada a l’ocasió, castanyes, panellets, moscatell i tot el que fa al cas;  bona companyia, rialles i el record íntim o públic dels que voldríem amb nosaltres.  I, evidentment, repassada, no podria ser d’altra manera, a l’actualitat que vivim, prou terrorífica en massa moments, no fos cas, i la constatació, un dia més, que els Jordis no van poder fer castanyada.

Avui, festa.  Dia d’anar als cementiris, o no.  I demà tot tornarà a la normalitat de la rutina quotidiana, a la vida, a les il·lusions, als neguits i a l’esperança, al capdavall, que és el que importa.



css.php