nov. 242017
 

Diuen i repeteixen que l’aplicació de l’article 155 tampoc és per a tant i que ha suposat una intervenció suau en l’autonomia catalana.  Doncs no és cert.  D’entrada ja és massa ocupar el Govern i el Parlament i fer fora els seus legítims titular, tot usurpant competències legals com la dissolució de la Cambra mateixa o la convocatòria d’eleccions, sense anar més lluny.

Però més enllà  de les grans intervencions, en diferents àmbits també van passant coses prou significatives i que ja indiquen que ens trobem davant d’una ocupació en tota regla que ningú, ara mateix, pot saber quant durarà.  Pel que fa a les finances, està per veure que la fiscalització acabi amb la constitució d’un nou Govern;  l’escola, qui sap quan temps haurà de passar sota sospita permanent;  i ahir mateix sabíem que el ministre de torn, en el seu exercici com a conseller de Cultura, donava ordres de no presentar recursos en el proces sobre les obres d’art del Museu de Lleida que en el seu moment havien estat a Sixena.

Paralitzar l’actuació de la Generalitat en aquest tema és, de fet, cedir davant els demandants.  No sé si serà la Guàrdia Civil qui qualsevol dia es presentarà al Museu, o si no tindran el valor d’intervenir abans de les eleccions, però el que està clar és que perdre el fil d’un procés judicial suposa la derrota segura.  I en aquest punt estem, per obra i gràcia d’aquests nous i imposats responsables -diguem-ho així- polítics de les nostres institucions.

Ens espera un mes, o uns mesos, molt durs, encara, on veurem tota mena d’actuacions i d’inaccions que poden suposar autèntiques càrregues de profunditat del nostre sistema polític, administratiu i de convivència.  Una autèntica política de terra cremada, abans no abandonin els nostres despatxos.  De moment, van avisant.  I van fent.

css.php