nov. 122017
 

Ho hi ha dubte que sempre voldríem ser més, poder més, saber més, tenir més… però som com som i amb això hem d’anar fent.  I amb això fem. I no, no estic parlant de riquesa de saviesa ni de poder, estic pensant en la nostra capacitat d’influir, de canviar el futur, d’ajudar els altres, de contribuir a fer un món més agradable per a aquells que tenim més a la vora, més enllà de la sensació de pensar i amoïnar-nos per què ens agradaria poder fer i no fem.

En el fons aquesta sensació a cavall entre la impotència i l’esperança és la que ens ajuda a avançar, a superar-nos cada dia i a saltar del llit pensant que ahir ja ha passat i que avui toca viure, en present, amb totes les nostres capacitats i només amb totes les nostres capacitats.  Ahir mateix, vam ser molts els que vam fer llum, una llum efímera i intensa, als carrers de Barcelona, per aquells que no ens deixen tenir a la vora.  Potser no va servir de res, diran.  Potser tindran raó, fins i tot, però és el que podíem fer, i ho vam fer.

Ben mirat, res de diferent a la nostra vida amb aquells que estimem.  Potser els nostres gestos, les nostres paraules, les nostres actituds serveixen de poc, o de res, però són tot el que tenim, tot el que podem oferir generosament i de cor.  I, al capdavall, això que sembla tan poca cosa, acaba sent molt, acaba sent prou, i tenint sentit.  Potser la clau és donar el que tenim i esperar ben poca cosa, amb la certesa que el nostre poc pot ser-ho tot, i que aquest poc pot poder-ho tot.  No defallim mai per allò que realment volem.



css.php