nov. 042017
 

Ahir vam tornar a sortir als carrers i les places.  Detalls gens anecdòtics:  menys estelades i molts cartells exigint llibertat, la llibertat dels presos polítics.  I també, una multitud cridant davant d’una paret de pedra amb una porta de forja tancada, la paret i la porta de la Paeria de Lleida.  Pensem-hi un moment.

Som al segle XXI, a l’Europa culta i democràtica i patim una persecució judicial que deixa un rastre de presos polítics amb una praxi suposadament legalista que grinyola per tot arreu.  Ja no són prioritàries ni la república ni la independència;  ara, la prioritat és aconseguir que una desena d’homes i dones de bé tornin a casa seva, amb les seves famílies, i recuperin el lloc a la societat on els van situar els nostres vots;  que tornin a unes institucions brutalment intervingudes per la força.  Avui són una desena, però en seran més, perquè la violència boja dels que manen i la complicitat dels que haurien de fer oposició (i de la major part de la societat -aquesta sí, ben adoctrinada-) a Espanya així ho aplaudeix, amb odi i afany d’aniquilació, entre brams i burles.

I nosaltres seguirem sortint, a crits o en silenci, davant d’un mur i d’unes portes tancades que haurien de ser de tots i que avui van contra tots.  Nosaltres hem de ser les modernes trompetes que facin caure les muralles de la Jericó antiga.  No tenim cap altre remei, perquè ens hi va la vida, allò que ens ha de permetre ser feliços més enllà de la pura biologia que ens manté respirant i en moviment.

No podem cedir ni oblidar ni per un moment els absents.  Recordem-los sempre i en tot lloc on puguem fer-ho, en qualsevol esdeveniment públic, a totes hores.  I, de passada, comencem a plantejar-nos si hem de seguir anant allà on ens cridin aquells que els empresonen o que callen, amb una complicitat indigna, davant de tota mena d’abusos.  Fem, cadascun de nosaltres en la mesura de les nostres possibilitats, per petites que semblin, que el nostre país sigui tan impermeable com puguem a qui ens vol sotmetre.  Potser no tenim la seva força repressora, però tenim la raó i podem tenir la constància i la paciència que ens permetin recuperar la nostra gent, les nostres institucions i la nostra llibertat, si no defallim individualment i com a societat.  Tota la resta, pot esperar.  Qüestió de prioritats.



css.php