nov. 302015
 

Si no hi ha algun gest imprevist i, de fet, gens imaginable per part de la CUP, Mas no repetirà com a president de la Generalitat, si dels seus vots depèn.  Qüestió de principis i de coherència amb el seu programa, diuen.

Jo em demano: per què si per principis i per coherència es pot mantenir la negativa a Mas, per part d’uns, no es pot, pels mateixos principis i per la mateixa coherència, mantenir el sí a Mas, per part dels altres?  Crec que la legitimitat, en tot cas, és a banda i banda.

Una reflexió:  no havíem quedat que la política és l’art del possible?  La lleialtat inamovible a les pròpies creences, a mi, em sembla més pròpia dels dogmes religiosos, basats en la possessió de la veritat absoluta i, per tant, irrenunciables.

En aquest punt ens trobem, amb el futur del país pendent, en el fons, d’una qüestió de principis.  Uns principis que, si un miracle no ho evita, ens aboquen a unes noves eleccions i, molt em temo, a un trist final.  O és que algú encara es pensa que la il.lusió i la meitat dels vots s’aconsegueixen amb el paisatge actual?  Decididament, en política, aposto més per la flexibilitat i la capacitat de fer viable allò que no ho semblava que per mantenir, a tota ultrança, la raó absoluta, que ja sabem que no existeix.

Potser algun dia ens adonarem, quan ja serà tard, que tots ho hem perdut tot per la coherència de quatre.  Gran mèrit.



nov. 292015
 

Els entranyables calendaris de paret, aquells que tenen una pàgina per mes, són una mena de control de pas de la nostra vida;  i l’acte aparentment insignificant de passar full d’un mes a un altre ens fa evocar les darreres setmanes viscudes i imaginar com podrien ser les que arribaran.

Poques hores perquè aquest gest es torni a repetir.  Deixarem el novembre enrere, i com si d’una metàfora de la tardor es tractés, caurà la darrera fulla d’aquest arbre d’interior que ens recorda on som, i encararem el darrer mes d’un any que prometia molt i que, com acostuma a passar, ens deixarà aquell regust amarg a la boca que ens convida a esperar alguna cosa més del que vindrà.

Però ara som on som, a punt d’encetar un desembre sempre estrany, fet a batzegades, entre un pont al principi i unes festes nadalenques en el seu tram final.  I enguany amb unes eleccions i tot.  Què més es pot demanar?  Potser només una mica de calma i que les coses, les públiques i les domèstiques, vagin passant sense estridències, que ja toca.

Recta final d’un any més.  Darrer full del calendari.  Fred i festes a la vista.  Però sobretot, ganes, moltes ganes d’aconseguir que la nostra realitat superi tots els mals auguris i que aquest mes passi amb més glòria que pena perquè, quan tornarem a passar pàgina i pengem el calendari nou, tinguem una dolça recança de despenjar aquest inseparable company dels darrers mesos.



nov. 282015
 

Ahir i avui, gran recapte del Banc dels Aliments, un any més.  I els que vindran.  Ahir i avui, una nova lliçó de què és solidaritat.  Evidentment, parlo de la solidaritat que no s’imposa prenent les coses, parlo de la solidaritat autèntica, de la d’aquell que no arriba a final de mes i encara és capaç de comprar una capsa de llet o un litre d’oli perquè sap que hi ha qui no arriba al dia deu, però que té dret a viure i a menjar cada dia.  Parlo de la solidaritat d’aquelles entitats que fan mans i mànigues perquè ningú no es quedi sense llum quan fa fred.  Parlo de la solidaritat que realment surt de dins, del convenciment que tots tenim dret a una vida digna, amb independència de les nostres circumstàncies de cada moment.

I això passa aquí, en aquest país egoista que es gasta els diners en no sé quantes rucades, però que no pot tirar endavant una legislació contra la pobresa energètica perquè els tribunals i el govern de torn ha decidit que això de garantir els subministraments energètics bàsics a tothom és inconstitucional.  Sí, sí, inconstitucional.  Es veu que a pobresa institucionalitzada sí que n’és, de constitucional.  Qualsevol dia decidiran que el recapte d’aliments és tràfic il.legal de mercaderies i també el prohibiran, sacrosanta constitució en mà.

De moment, i mentre no puguem fer altra cosa que col.laborar i ajudar els que més ho necessiten amb allò que puguem, fem-ho.  Avui, encara, amb aliments, perquè estem convençuts que la pobresa i la fam no hi caben en cap llei.  Perquè estem convençuts que la dignitat humana també passa per la solidaritat, per aquesta capacitat d’entendre que la justícia, la llibertat i l’estat de dret mateix han de cabre dins d’un paquet d’arròs; si no, no hi ha ni justícia, ni llibertat ni estat de dret.

Fem, amb el que cadascú de nosaltres bonament pugui, que el gran recapte sigui també un monument a la vergonya aixecat amb contenidors i més contenidors d’aliments.   No a la vergonya dels que no tenen res, sinó a la d’aquells que tenint-ho tot defensen, fins i tot amb les lleis, que cal que alguns passin gana perquè ells puguin seguir anant tips.



nov. 272015
 

El resultat de les darreres eleccions va deixar un doble resultat que no esperàvem o que, com a mínim, no ha estat el que ens caldria.  En primer lloc, aquell 48% no era la meitat més un que buscàvem.  En segon, l’aritmètica parlamentària tampoc no ha deixat una majoria absoluta prou clara com per garantir una plena estabilitat.  I davant d’aquest panorama, i molt em temo que amb més ganes d’agradar a l’afició que de fer res de profit, a corre-cuita, el flamant no u parlament aprova una declaració d’intencions molt bonica però sense tenir les eines per mirar de tirar-la endavant.  L’única manera hauria estat un Parlament i un Govern molt sòlids, amb tots els grups independentistes a dins i constituïts en pocs dies, com a demostració de força i de voluntat majoritària sense fissures.

I ara ens trobem sense govern i amb un parlament sense majoria suficient sòlida i garantida.  I enmig d’un procés de negociació per formar govern que, acabi com acabi, no ens deixarà res de creïble ni de prou fort com per tirar endavant la construcció d’una república, perquè estarà pactat des de la desconfiança i des de de les cessions a contracor, i donarà lloc a solucions no volgudes ni potser massa pràctiques.

Crec que farien bé els grups independentistes a admetre com abans millor que el full de ruta aquell dels divuit mesos no es podrà tirar endavant i que cal redefinir l’estratègia, com a mínim, amb una legislatura que caldria poder fer sencera, per mirar de redefinir objectius, calendari i correlació de forces per veure fins on podem arribar, més enllà de l’escenari autonòmic.  Pensem que només dotar l’Agència Tributària de personal inspector via oposicions ja vol dir més de divuit mesos.

Amb la correlació de forces actuals podem aspirar a un govern que pugui governar i a unes majories parlamentàries que garanteixin una legislatura no massa complicada, però el que no tenim és la força per encarar amb èxit un procés constituent.  Com abans ho acceptem, abans deixarem de patir la humiliació constant que suposa veure com amb un petit gest i amb el bloqueig de quatre quartos ens poden posar contra les cordes des de Madrid.

Demano als futurs governants que acceptin la realitat, i la derrota actual, que redefineixin objectius, calendaris i estratègies i que ens garanteixin la vida digna que mereixem com a ciutadans d’aquest país.  Sense perdre de vista els ideals, però sense ignorar l’evidència.

És el que té dir blat abans d’hora i posar totes les cartes boca amunt massa aviat, quan el joc no era prou bo.

nov. 262015
 

Diu el Tribunal Constitucional que la llei que ha de regular la futura Agència Tributària també és inconstitucional.  Quina sorpresa.  Bé, si no vaig molt errat, em sembla que el problema rau en la manera d’accedir als cosos superior i tècnic de la inspecció tributària, que ha de ser per oposició i no per concurs.  Ja dic, si ho he llegit bé.

Francament, si tot el problema és aquest, només tenim un problema de temps.  Però de força temps.  Convocar un concurs públic és relativament senzill i ràpid i convocar unes oposicions és més lent (lentíssim, perquè sabem la velocitat de creuer de l’administració) i tanca la porta d’accés directe al personal que ja està exercint aquestes funcions que es volen dotar de personal, a les diferents administracions, que hauria de tornar a opositar per accedir-hi.

Un cop més queda clar que ni en matèria del propi personal de la seva administració la Generalitat és competent.  De fet, començo a demanar-me seriosament en què és plenament competent la Generalitat?  Si mirem els pronunciaments del Constitucional dels, posem per cas, darrers dos o tres anys, podríem arribar a la conclusió que en res.  Potser sí que té raó el president quan diu que l’autonomia tal i com l’havíem conegut ja no existeix.  Potser, fins i tot, podríem començar a pensar que no havia existit mai i que hem viscut durant gairebé quatre dècades creguts que érem algú o alguna cosa, i ara sabem que no.

M’agradaria molt que els ideòlegs dels partits independentistes ens expliquessin com farem una república sense ni capacitat recaptatòria.  I qui diu una república, diu un pla de xoc contra els greus dèficits de la nostra societat, amb les almoines de Montoro.  Jo, no hi sé trobar la resposta, ara mateix.  I ells em temo que tampoc, vist el que van trigant a posar-se, o no, d’acord.  Potser van fer temps per allò d’anar covant, com a lloques, les oposicions d’inspectors tributaris.

nov. 252015
 

Per a tots aquells que pensen -sovint jo mateix- que la política és previsible, tant com la marxa enrere de la promesa de referèndum a Catalunya de Podemos, apareix Mariano Rajoy i ens presenta la seva nova faceta de comentarista esportiu.  Sí, sí.  Més enllà de la seva coneguda afició a llegir la premsa esportiva de bon matí per estar al cas del que passa al món o del seu madridisme visceral, ara sabem que també és capaç de posar.se a fer de periodista futbolístic.

La cosa passarà avui mateix, amb motiu del partits de Champions que jugaran tres equips espanyols.  Acabats els partits, participarà en el programa tertúlia posterior on, dit sigui de passada, ja hi han participat Iglesias i Rivera.  Deu ser cosa de la nova política, que en diuen.

Ja sabem que els platós de televisió i els estudis de ràdio són els moderns faristols parlamentaris, no ens enganyem.  Allà es consagren els actuals oradors, revestits de tertulians.  I ens eis creiem.  Ara, Rajoy, fa un pas més i entra ja a fer de comentarista esportiu.  Suposo que la crònica taurina és qüestió de temps.  De fet, tot plegat no passaria d’una estupidesa més marca Espanya si no fos que ens trobem en el moment que ens trobem, especialment amb unes eleccions espanyoles a la cantonada.  En aquest context, que el president decideixi anar al futbol passant de la realitat del país que teòricament governa no és nou, ja ho va fer en plena intervenció econòmica espanyola, per anar a veure un partit de la selecció.  El que sí que és nou és que paral.lelament, defugi anar a un debat a quatre amb altres candidats a la presidència i delegui aquesta funció en la vicepresidenta.  Cert que no és candidata, però segur que sap millor què dir sobre la política del govern, que no pas el president.  Atenció al “Polònia” de demà, perquè els han donat el gag mig fet.

Això és Espanya.  Podeu arribar a imaginar què passaria si el president Mas es dediqués a comentar partits de futbol per la ràdio i eludís un debat electoral amb la resta de caps sense motiu?  Doncs això. Però com que no és Mas sinó Rajoy, no passa res.  Ans al contrari, llegiu la premsa de demà, que segur que vindrà farcida de lloances i adulacions.  Decididament, Rajoy no defrauda mai a qui demana iniciatives estrafolàries.  Política de debò ja és una altra cosa.

nov. 242015
 

Avui, compareixença anunciada del president.  A veure què dirà, perquè em temo que no deu tenir massa bones notícies, aquest cop.  Potser sí que tornarà a treure un conill del barret i marcarà un camí a seguir, però també podria ser que digués que ell vol ser part de la solució i no del problema i deixi pas, o que entoni un “a les urnes ciutadans”, o que ens pinti un futur negre al qual ens haurem d’anar fent a la idea.  O potser farà com els presidents dels equips de futbol, que ratifiquen l’entrenador per fer-lo fora als quinze dies.  No ho sé, però no em fa cap gràcia la convocatòria.

No ens enganyem, la nostra encara imaginada república és tan sols un adolescent revel, d’aquells que diuen “marxo de casa, amb els meus amics” i tu, pare, te’l mires i li dius “amb quins diners?”.  I calla, arrufa el nas i se’n torna cap a la seva habitació renegant de tot a lamentar-se amb els col.legues i a tornar a fer plans impossibles.  Siguem sincers:  qui, que hagi tingut fills adolescents, no s’hi ha trobat?  Oi que la resposta funciona?  Doncs aquesta és la nostra república, ara mateix.  Mireu si els ha estat fàcil.

Potser sí que el president anunciarà que ha trobat una feina, precària o no, però que dóna el marge de maniobra suficient per a l’emancipació, perquè el sou anirà al seu compte.  Posats a somiar, que no sigui per això.  Aviat ho sabrem.  Mentrestant, però, deixeu-me ser clarament pessimista perquè no veig que la situació convidi a llençar gaires coets.  Més aviat al contrari, que ja fa dies que vaig deixar enrere l’adolescència.

nov. 232015
 

Els atemptats de París ens estan deixant un seguit d’efectes secundaris -i més que ens en deixaran- que no sé si tenen molta veure amb aquests terribles fets, o si no són gran cosa més que la seva instrumentalització per aconseguir altres fins prou difícils de plantejar en condicions més normals.

D’entrada, hem pogut saber que la indústria armamentística s’està fent l’arròs amb la situació bèl·lica que s’ha creat.  De fet, fins i tot a Espanya ja hi ha veus que insinuen que caldria participar en les operacions militars que està duent a terme França.  D’altra banda, ha costat molt poc crear un clima de pànic social.  La situació d’aquest  cap de setmana a Brussel·les n’és un bon exemple, així com les mesures més que excepcionals que es viuen a França, i que s’allargaran, com a mínim, tres mesos.

Un enemic comú, sense dubtes, és el millor aliat per eliminar l’oposició política.  Qui gosaria oposar-se a un govern en guerra?  Serà per això que també a Espanya s’està covant un estat d’opinió que presenta una situació social a tocar de l’estat d’excepció?  Serà per això que integrisme islàmic terrorista i nacionalisme català cada cop es fan aparèixer més junts a tota mena de declaracions i articles periodístics?  Serà per això que una estelada en un camp de futbol ara és una autèntica arma blanca que cal prohibir?

El gran èxit dels assassins de París, més enllà de les morts que van provocar, és crear un clima d’excepcionalitat social, de repressió a tots nivells i de persecució de tota dissidència que poden acabar tenint uns efectes terribles, perquè són el millor aliat de les posicions més radicalment feixistes.  En el cas d’Espanya, si són una mica hàbils en els seus posicionaments (i molt em temo que ho seran), podem tenir un govern encara més de dretes, a final d’any, i encara més reforçat que l’actual.  Són coses de la seguretat nacional i de la legítima defensa contra l’enemic comú (interior o exterior).  Això sí, el Barça va apallissar el Madrid.  Tots tranquils, doncs.

nov. 222015
 

El vent molesta.  Fa apujar el coll de la jaqueta i arrupir coll i cap.  Però el vent neteja l’aire i escampa la boira, tot deixant, al seu pas, un cel net, clar i lluminós.

Ahir, el vent s’hi va posar de valent i va fer net.  Va fer fora el barret gris cendrós de la contaminació, va foragitar la boira densa de massa dies i ha dut neu i aire nou a un estiuet a destemps.  Així i tot, ens va tancar tant com va poder, o tant com ens vam deixar, a casa, perquè és mal company de camí, si volem voltar.  I avui segueix, potser ja sense tanta empenta, però segueix.

Hem tornat a veure el blau intens d’un cel enyorat i net i els estels penjats de la nit.  Pot semblar tot plegat molt naïf, molt innocent, però la llum i el sol són vida;  i si ha de ser un bon cop d’aire qui ens els retorni, benvingut.  I mentrestant, ni que sigui des de darrere dels vidres, mirarem embadalits el paisatge retrobat, els colors d’una tardor ja avançada, i oblidarem, per un temps, la uniformitat grisa de la boira densa.

Costa una mica d’acceptar, però una bona sacsejada, un bon cop d’aire fred, tot sovint és el millor -potser l’únic- remei per retornar-nos la cara més amable de la vida i de tot el que ens envolta, i que de tant en tant se’ns fa esquiu.

nov. 212015
 

Quaranta anys de dictadura, quaranta més d’impunitat i quaranta més d’involució colpista constitucional?  Ahir, des dels mitjans i des de la política, amb condescendència o amb desmesura, es van encarregar de recordar-nos que tot segueix lligat i ben lligat.

Franco és mort, però el seu llegat i el seu ideari ben vius.  Sobren les paraules davant d’aquesta indigna efemèride i tot el que ahir es va arribar a dir.  Callo.

Potser demà serà un altre dia.  Avui, encara no.

css.php