Nov 202015
 

Diu la dita que de ruc i de senyor se n’ha de venir de mena.  I ben segur que és cert.  I més encara: de molts coses, se n’ha de venir de mena.  Només així es poden entendre reaccions tan oposades davant d’un mateix fet.  Em refereixo als darrers atemptats de París i a dues reaccions que han coincidit en el temps, però que evidencien distàncies mentals (i humanes) insalvables:

La primera, la del periodista Antoine Leiris, que va escriure aquesta carta oberta tot just després de perdre la seva dona en un dels atemptats.  Brutal l’exercici de bondat d’aquest home, i admirable la seva fortalesa en un moment de tanta duresa com ha de ser la pèrdua de la parella.  No puc, ni vull, arribar a imaginar, ni per un segon, el terrible dolor d’aquest home quan escriu aquelles ratlles.

La segona, la nota de Xavier Garcia Albiol.  Com no podria ser d’altra manera, les seves paraules traspuen odi, racisme i xenofòbia amb absoluta impunitat i amb la total indignitat de qui se sent superior a tothom que no és o que no pensa com ell, i només sap buscar culpables, enemics que destruir.

Que cadascú esculli a quin costat de la ratlla se situa.  Al costat dels que atien l’odi amb qualsevol pretext, o al dels que són capaços de fer prevaler la bondat per sobre de la ràbia i del patiment.

És molt trist constatar, un cop més, com la política sol escorar-se a la banda de la trinxera (literalment en alguns casos), mentre la gent del carrer, la que sempre posa les víctimes innocents, acostuma a preferir la pau, més enllà, fins i tot, de la mort.

Nov 192015
 

Ja és oficial.  Nostra Senyora Santíssima de l’Amor mantindrà la condecoració que en el seu moment li va atorgar el ministre de l’Interior, una distinció, en principi, reservada a membres dels cosos policials per algun mèrit especial en l’exercici de les seves funcions.  L’Audiència Nacional ha dictat sentència.

Anem a pams.  Un ministre d’un estat constitucionalment aconfessional condecora una imatge religiosa per uns suposats mèrits en matèria d’ordre public.  Déu n’hi do.  Aquesta condecoració és recorreguda per una associació laica i el cas arriba a l’Audiència Nacional, tribunal hereu del franquista Tribunal d’Ordre Públic, que ara dicta sentència i considera la condecoració pertinent.  I per acabar-ho de completar, unes declaracions en què el ministre en qüestió expressa la seva alegria per la sentència.  Lògic, d’altra banda.

No sé si ens hem tornat tots bojos, o si comencem a confondre la realitat amb els guions esperpèntics del més caspós cinema costumista espanyol.  Sigui com sigui, què ha costat a tots els ciutadans aquest afer?  Què ha costat el tràmit judicial?  De debò que l’Audiència Nacional no té altra feina?  Ni el ministre?  Segur que una imatge religiosa ha de rebre una condecoració policial?

Insisteixo, ni el millor dels més recargolats guionistes cinematogràfics hauria pogut imaginar un despropòsit com aquest.  Bé, fora d’Espanya, vull dir.  Ara només falta esperar un possible recurs al Tribunal Suprem.  Si és que la cosa no acaba en mans del Constitucional.  Per cert, ja posats, m’agradaria molt saber si també admetria a tràmit la qüestió, si paralitzaria la condecoració i com resoldria sobre el tema.

Nov 182015
 

Que la història l’escriuen els guanyadors és prou conegut i prou admès per tothom.  Caldria afegir, però, que el present, a més, el narren els que aspiren a ser els guanyadors.  I només cal fer una mirada ràpida al relat que ens arriba de tot el que està passant per acabar acceptant aquesta idea.

Els atemptats de París han tornat a la primera plana de l’actualitat, del present més immediat, el perill del terrorisme (digueu-ne terrorisme, o digueu-ne guerra, tant li fa) i l’amenaça de perdre més drets i més llibertats en pro, diuen, de garantir la nostra seguretat.  Aquesta narració, això sí, prou ben acompanyada d’espectaculars imatges d’avions de combat que s’enlairen de nit, enmig d’un macabre joc de llums i ombres.  Res de nou, de fet.  Si fa no fa la versió moderna d’aquella mena de videojoc primitiu que van ser les imatges dels bombardeigs nocturns durant la primera Guerra del Golf.  La resta, el mateix.

I si mirem més a prop de casa, trobem un govern espanyol que no té cap mirament a fer seu l’argument de l’amenaça terrorista (vella coneguda, ja ben bé oblidada) per cridar a la unitat davant de l’amenaça exterior i, de passada, del procés català.  Fixeu-vos que ja és estrany no trobar els dos conceptes en una mateixa frase posada en boca de qualsevol ministre.  Els tertulians més fanàtics van obrir el foc i la tropa ministerial va llençant la seva particular ofensiva.

Aquest és el relat del present.  Però quina serà la crònica de la història? Qui l’escriurà?  Sempre qui sigui el més fort, ens agradi o no.  En un cas, segurament, el triomf el donaran les armes, i en l’altre, no sé si amb la intercessió de Santa Teresa, com diu el ministre de l’Interior (per cert, una gran imatge, la del ministre de la policia posant-se en mans del poder diví), o si caldrà una ajuda suplementària de les nostres febleses domèstiques, o què.

Temps moguts i tèrbols.  Per si de cas, mirem amb cura el present, perquè en dependrà el relat futur.  El vell “tal faràs, tal trobaràs”, de nou.

Nov 172015
 

Què passa quan no passa res?  Doncs això, res.  I molt em temo que en aquest punt ens trobem, pel que fa a la perspectiva de tenir, a curt termini, govern.  De moment, res.  Un compàs d’espera fet de silencis incòmodes o d’alguna que altra paraula més carregada de mals averanys que de cap altra cosa.

I és  que segurament les coses no poden ser d’altra manera.  Els números són els que són i el país és el que és.  Potser ens havíem pensat que vivíem en un luxós transatlàntic amb el qual podríem navegar pels set mars, i ara ens trobem que som a bord d’una gavarra que només pot fer la seva important però modesta funció sense moure’s de port i oferint ajuda i servint les naus més grosses.

Compàs d’espera que no augura massa cosa bona, francament, perquè la tonada que pugui venir, suposant que arribi, ho farà carregada de ressentiments i de manca de solidesa.  Un cop més, acabarem constatant que la nostra societat és diversa i que les rancúnies i factures personals, en política, encara pesen massa.  Tant que fan impossible el que hauria de ser prioritari:  el bé comú.  O simplement un futur més o menys digne.

Seguirem esperant, enmig d’aquest llarguíssim compàs.  Al capdavall, tampoc podem fer altra cosa, perquè ara ja res depèn de nosaltres.  I aquesta és la gran por, i potser l’anunci de la gran decepció (ridícul a banda).

Nov 162015
 

Aquest cap de setmana ens hem vist envoltats de tota mena de mostres de solidaritat amb les víctimes de París.  Segurament aquesta expressió pública de respecte i condol ens fa una mica més humans, una mica més dignes, fins i tot.  Però, admetem-ho, també ens fa una mica més selectius, perquè ens colpeixen determinats drames, determinades tragèdies, però ens deixen indiferents, o gairebé, unes altres.  Potser també és cosa de l’omnipresència mediàtica en uns casos i de la seva sospitosa absència en altres.  Imaginem una cobertura mediàtica i cívica com la dels atemptats de París dedicada a qualsevol altra tragèdia humana del món.  Poseu-hi la que vulgueu, que tenim per triar.

No seré pas jo qui faci llenya de la tragèdia.  Però tampoc qui l’aprofiti per a ves a saber quins objectius, ni per fer determinats paral.lelismes, ni per demanar més violència com a resposta a la violència, ni molt menys per rentar o maquillar consciències, com sí que fan amb absolut cinisme aquells que avui s’exclamen i ahir beneïen des del govern la guerra contra objectius inexistents.

París és París i els morts són seus i de les seves famílies.  Respectem-los per damunt de tot.  I no oblidem que respecte i discreció sovint fan molt bona parella.  Segurament, la millor de les parelles.

Jo no sóc París, ni Beirut, ni Lampedusa, ni les Valls de Santa Gueraula.  Jo sóc jo, i amb prou feines les meves circumstàncies.  Cadascú se’n sap la seva.  Cadascú carrega el seu farcell i cadascú -només cadascú, no ens enganyem- pot plorar els seus morts com mereixen.  De tota manera, i posats a demanar impossibles, tant de bo les de París fossin els últimes víctimes de la violència irracional i indiscriminada que cada dia ens reclama respostes, des de qualsevol lloc d’aquest món tan petit i tan compartimentat on, ens agradi o no, hem de viure tots.

Nov 152015
 

Primera setmana de la temporada.  Sol arreu (això diuen aquells que solen mirar curt) i boira a casa.  Ja n’estem fets, però.  Hem après de petits a sobreviure en la invisibilitat difuminada en gris que cada any ens abraça, a voltes dolça i a voltes opressora.  És el que té viure aquí, a la plana, prop del riu i lluny del mar.

Sabem conviure amb aquest mur imperceptible que ens amaga.  Fins i tot hem sabut dibuixar el nostre caràcter en base a la realitat d’un clima dur que ofega, glaça o desdibuixa, segons el moment.  Ens agrada pensar que som com som perquè som d’on som, i ho diem amb versos, amb imatges, amb paraules, amb humor i amb ironia, definint, de grat o per força, la nostra identitat esmorteïda.

Enguany ha estat matinera, aquesta primera setmana de boira.  Les coses van com van, ja ho sabem.  Acceptem-la com a lleial parella de la tardor i de l’hivern, i fem-li el salt, així que puguem, per anar en busca del sol, igual com ens nostres avantpassats més remots, aquells que sabien molt bé que el foc, la llum i l’escalfor eren un tresor extraordinari i una garantia de supervivència.

Aquesta setmana que tanquem, i potser la que arriba, ha estat de retrobament amb nosaltres mateixos, amb la nostra realitat amagada i amb el paisatge que ens defineix i que sempre ens acompanya, perquè cada any torna.  Una excepció estranya en un irreal univers petit.

Nov 142015
 

Ahir, al vespre, atemptat múltiple a París.  Tot just abans d’escriure aquestes línies he pogut llegir que fonts policials ja parlen de 140 morts.  Segurament en seran més, finalment.  140 persones culpables de res que hauran mort per res.

La mort sobtada, absurda i injusta ja fa dies que ens ha vingut a visitar per quedar-se entre nosaltres.  És la mort al mar, que viatja en pastera, o la mort a qualsevol país en conflicte que vola en drons sense ànima.  I també és la mort que apareix de sobte en un lloc turístic sense més finalitat que crear el caos i la por.  Aquest és el present, i aquest serà el futur immediat, no ens enganyem.

I ens acostumarem a viure en la incertesa, ara que ens semblava que ho teníem tot controlat i que tot havia de ser segur.  Però aprendrem a conviure amb la incertesa, no amb la por, i seguirem viatjant i sortint de copes i anant al futbol i agafant trens i avions.  I a poc a poc assumirem com a part de la nostra realitat normal les notes per les xarxes, com alguna que he pogut llegir de gent que és a París i que confirma que es troba bé, o el missatge de servei dels Mossos d’esquadra, que a primera hora de la matinada ja informava per Facebook dels telèfons d’urgències, informació i emergències per als catalans a París i per a les seves famílies.

La guerra, la violència i la mort sempre han estat amb nosaltres.  Ara també s’adapten als temps que corren i a les noves realitats.  Cal aprendre-ho i assumir-ho, però no caure en la immobilitat de la por.  Avui, acompanyem en el seu dolor les famílies dels difunts, perquè tots sabem què és perdre algú que estimem, i més d’una manera tan sobtada i tan absurda, però a continuació sortim al carrer i seguim fent de la nostra vida normal i rutinària el gran argument contra la barbàrie, i potser fins i tot la millor manera d’exigir a aquells que les poden prendre, mesures per evitar-la.

Nov 132015
 

Són realment tan rucs o només ho semblen?  Aquesta és la pregunta  que fa uns dies que em vaig fent, però molt especialment ahir.  El motiu?  un parell de coses, les darreres, que em creen autèntics dubtes.

Ahir sabíem que la UEFA, aquest organisme que multa el Barça perquè els seus seguidors duen estelades als partits, en el seu vídeo promocional de la propera jornada de Champions inclou la imatge d’una estelada gegant al Camp Nou.  I jo em demano:  se sancionaran ells mateixos com van fer amb el Barça?  O és que realment no tenen ni idea de què és i què significa l’estelada i fins ara han actuat al dictat de ves a saber qui?  Tot és possible.  De moment, es veu que han fet un propòsit d’esmena i refaran el vídeo.

I uns altres que no sé si són rucs o només ho semblen són els negociadors del futur govern de la Generalitat.  Molta nova política i molta història, però aquesta negociació deixa ben clar -com sempre- que una cosa són els partits i les seves dinàmiques internes i una altra de ben diferent els interessos de la societat que els ha votat.  Però tant els fa.  Ells a la seva, ni que sigui a costa d’engegar-ho tot a rodar pel camí.  O és que algú encara confia que sense haver guanyat el plebiscit i amb un Parlament tan poc sòlid com el que estem veient aquests dies (ni vull imaginar com serà el proper Govern, que imagino que no tindran la barra de tornar-ne a dir “dels millors”) anem enlloc?

Corren mals temps.  Entre uns i altres anem camí del ridícul més gran que segurament haurem fet mai com a país.  Un ridícul només comparable al dels alts directius de la UEFA.

Nov 122015
 

Em costa molt arribar a pensar que es pugui mantenir una relació sota amenaces.  Ben mirat, d’exemples n’hi ha molts, i en tots els àmbits:  en la parella, en la relació amb els fills, amb els socis d’un negoci, entre mestre i alumnes… i també en política.  I en aquest punt ens trobem:  Espanya intenta conservar la seva unitat en base a la força, a l’amenaça.  Tota una garantia d’èxit, sense cap mena de dubte.

El Constitucional ha tornat a parlar, i també el president del Govern -aquest no tant-, i ha deixat ben clar que un pas més per part del Parlament i del futur govern de la Generalitat i tots detinguts.  Perquè suposo que aquest és l’objectiu final de les instruccions a la policia, no?  Com que la foto del president Mas acudint a declarar no va servir de res, ara la imatge a buscar és la del president emmanillat.  Grans.  Molt grans.

Imagino que un cop passin les eleccions espanyoles i tots plegats deixin d’embolicar-se amb la bandera per amagar l’atur, la corrupció, la misèria i tots els draps brut d’una situació social duríssima (i pensar que fa quatre dies ens acusaven a nosaltres de fer-ho) les coses es calmaran i s’imposarà la raó per damunt de la força.  En cas contrari, i si se’n surten, podran tornar a exhibir satisfets el seu sempre apreciat i exhibit dret de conquesta.

I enmig de tot plegat, aquí jugant al gat i la rata, a veure qui posem com a delinqüent major.  Vull dir, com a president.

Nov 112015
 

Confirmat.  L’efecte més pervers d’unes eleccions -i darrerament això vol dir dia sí i dia també- és la sobreactuació de tots aquells que aspiren a guanyar un escó.  Mireu, si no em creieu, la profusió de moviments tàctics a Madrid:  el president reunit amb tota una colla de líders polítics, especialment amb l’actual cap de l’oposició, foto amb el Rey comentant la greu situació a Catalunya, supressió de l’agenda oficial del monarca per a avui per poder seguir millor els fets, jutges i més jutges amb posat seriós, instruccions a les forces de l’ordre… i tot per una declaració d’intencions d’un Parlament tot just acabat de constituir i sense cap acte jurídic contrari a cap norma.

Tot un excés, sense cap mena de dubte.  I això sense comptar amb les tertúlies monotemàtiques de tots els mitjans de comunicació (inclosos els nostres, dit sigui de passada).  Francament, m’agrada més el clima de distensió que en alguns moments es va viure ahir al debat d’investidura -frustrada- del futur president de Catalunya, on l’habilitat dialèctica i la imaginació argumental encara sobresurten, amb dosis d’ironia, fins i tot, de tant en tant, entre discursos totalment previsibles que no aspiren a cap altra cosa que quedar bé davant dels propis o a fer gesticulacions ben còmiques, per no dir directament ridícules.

Vista la situació, i imaginant la que ens ve a sobre, em segueixo demanant si encara hi ha ganes de seguir formant part d’una Espanya que ens tracta com ens tracta.  Molt atractiu no em sembla, francament.  Quin tip, tot plegat.

css.php