Nov 162015
 

Aquest cap de setmana ens hem vist envoltats de tota mena de mostres de solidaritat amb les víctimes de París.  Segurament aquesta expressió pública de respecte i condol ens fa una mica més humans, una mica més dignes, fins i tot.  Però, admetem-ho, també ens fa una mica més selectius, perquè ens colpeixen determinats drames, determinades tragèdies, però ens deixen indiferents, o gairebé, unes altres.  Potser també és cosa de l’omnipresència mediàtica en uns casos i de la seva sospitosa absència en altres.  Imaginem una cobertura mediàtica i cívica com la dels atemptats de París dedicada a qualsevol altra tragèdia humana del món.  Poseu-hi la que vulgueu, que tenim per triar.

No seré pas jo qui faci llenya de la tragèdia.  Però tampoc qui l’aprofiti per a ves a saber quins objectius, ni per fer determinats paral.lelismes, ni per demanar més violència com a resposta a la violència, ni molt menys per rentar o maquillar consciències, com sí que fan amb absolut cinisme aquells que avui s’exclamen i ahir beneïen des del govern la guerra contra objectius inexistents.

París és París i els morts són seus i de les seves famílies.  Respectem-los per damunt de tot.  I no oblidem que respecte i discreció sovint fan molt bona parella.  Segurament, la millor de les parelles.

Jo no sóc París, ni Beirut, ni Lampedusa, ni les Valls de Santa Gueraula.  Jo sóc jo, i amb prou feines les meves circumstàncies.  Cadascú se’n sap la seva.  Cadascú carrega el seu farcell i cadascú -només cadascú, no ens enganyem- pot plorar els seus morts com mereixen.  De tota manera, i posats a demanar impossibles, tant de bo les de París fossin els últimes víctimes de la violència irracional i indiscriminada que cada dia ens reclama respostes, des de qualsevol lloc d’aquest món tan petit i tan compartimentat on, ens agradi o no, hem de viure tots.

css.php