oct. 312017
 

Per fi!  S’acaba aquest mes d’octubre que recordarem anys i anys.  Un mes que ha semblat etern i que va començar amb un referèndum que no es faria, amb cops de porra com feia dècades que no s’havien vist i amb una mena d’eufòria col·lectiva sobre la capacitat real de la nostra societat.  Però n’hi ha més; molt més.

Aquest mes també hem vist empresonar persones pacífiques per instigar una violència inexistent.  Hem vist milers de policies que setmana rere setmana no fan altra cosa que veure passar les hores en vaixells o casernes improvisades i malbaratar diners públics.  Hem vist la pitjor cara de la justícia actuant en busca només de l’escarni i del valor exemplar i aterridor dels seus actes.  Hem vist no proclamar una república que, malgrat tot, existeix en l’imaginari geopolític de mig món.  Hem vist el feixisme franquista expressar-se lliurement i sense límits pels carrers, de la mà de socialistes de tota la vida.  Hem vist destituir un govern perquè sí, per fer-lo fora, perquè incomoda.  Hem vist la involució política a les nostres institucions i, per acabar, hem vist aquest govern decapitat i denunciat, marxar cap a Brusel·les i donar peu a tota mena d’especulacions, sense tenir en compte que cap dels seus membres està fent res que no pugui fer, com ara sortir del país i anar on vulgui.

Massa coses, ben mirat.  Però esperem, que ara venen unes setmanes llarguíssimes fins al 21 de desembre, nova cita amb les urnes, convocada per qui no les podia convocar.  Avís a navegants:  el vice-president del Senat ja diu que si aquelles eleccions les guanyen les forces independentistes, es tornaran a aplicar l’article 155 de la Constitució (el que ara patim) i sant tornem-hi, fins que els catalans aprenem a votar el que toca i no el que volem.

M’encanta l’olor de la democràcia barrejat amb el de les castanyes i els panellets.  Aquestes coses sí que ens haurien de fer por, i no el halloween.  Al capdavall, els Jordis segueixen tancats injustament, i això sí que espanta.

oct. 302017
 

Dilluns.  Tornem a la normalitat.  Bé, tornem, i parlo dels treballadors públics sobretot, a ves tu a saber quina normalitat, perquè durant uns mesos tot serà qualsevol cosa menys normal.  Tenim la Generalitat intervinguda per un govern que ha fet fora aquell que va sortir de les urnes fa un parell d’anys, i que, si més no pel que hem pogut sentir aquest cap de setmana, encara es considera legitimat per seguir actuant com a govern.  Tenim una república de sí però no i caldrà veure com respiren la resta de països un cop passat el cap de setmana.  I de propina, tenim unes eleccions encaixades a pressió entre un clàssic futbolístic i la loteria de Nadal.  Déu n’hi do.

Avui començarem a saber alguna cosa, segurament poca cosa, i especularem i especularem sobre què ha de passar els propers dies i setmanes fins que encenem del tot els llums de l’arbre i ens llancem en planxa als torrons.  De moment, ho admeto, em va donar una certa satisfacció i tranquil·litat la manifestació unionista d’ahir a Barcelona, les fotos d’aquells que fa quatre dies renegaven dels seus actuals companys de capçalera i comprovar que la unitat d’Espanya fa companys de llit tan diversos, com ara antics líders comunistes i falangistes de tota la vida.  I és que vulguem o no, les eleccions que Rajoy va anunciar per al 21 de desembre sí que seran un autèntic plebiscit i el referèndum que sempre s’ha negat a convocar i que ara, qui sap per què, ha posat en marxa.  Avui, l’electorat català, més enllà de les ideologies polítiques, està clarament posicionat a favor o en contra de la independència i de l’avenç en la construcció d’aquesta república encara virtual que tenim.  I això ha de servir per clarificar molt les coses, com a país.

Eleccions a la vista, doncs, i ni les CUP descarten de presentar-s’hi.  Bona notícia.  Caldrà veure com s’articulen les aliances electorals o no i, sobretot, caldrà veure quin pot ser el resultat.  Una majoria independentista -una majoria de debò, que no deixi marge a l’especulació, prou àmplia en vots i en escons, no com ara mateix- suposaria el pas endavant definitiu a la república catalana i la fi del mantra de la majoria silenciosa.  De moment, però, una Generalitat ocupada per decret i molts més interrogants que certeses.  La certesa, això sí, que els Jordis segueixen a presó.  No ho oblidem.

oct. 292017
 

Tot el que té importància té el seu ritual, la seva litúrgia, allò que li atorga valor i transcendència.  La tardor, malgrat el que digui el calendari o, fins i tot, la meteorologia (la realitat oficial és només això, la realitat oficial), comença amb el canvi d’hora i amb la castanyada.  Qui no ha dit algun cop allò que no sembla que siguem a la tardor si mengem castanyes amb les finestres obertes i roba lleugera?  Sigui com sigui, mengem castanyes, producte clarament estacional, entremig d’un esclat de colors esmorteïts en els arbres.  D’altra banda, el canvi horari ens aboca a la foscor a mitja tarda, una foscor que ja anuncia l’hivern de dies curts i nits llargues.

Avui, primer lliurament d’aquest ritual.  Ja hem canviat l’hora i qui més qui menys repetirà d’esme que hem dormit una hora més.  Bé, depèn de qui i de segons com.  I d’aquí a un parell de dies, Tots Sants.  I després, de manera irreversible, aquella tardor groga, vermella i taronja, encara per uns dies, fins que arribi la bellesa de la natura esfullada i nua.

D’alguna manera, tots aquests cicles, tot aquest seguit de tradicions, van marcant les nostres vides, la nostra manera d’encarar la realitat quotidiana.  Si a l’estiu tota cuca viu, la tardor convida a la reclusió, a la introspecció, a la manteta i el sofà, i a la contemplació d’uns paisatges encesos, com en l’últim alè d’una vitalitat que s’amaga fins que arribi el nou esclat primaveral.  Entrem a la tardor, sí, i ho fem com acostumem i ens agrada, aferrant-nos als nostres costums i sempre en companyia.  La solitud és massa trista, fins i tot ara, i val la pena enfilar els mesos que arriben en bona companyia i amb aquell esperit festiu que ens permetrà fer broma de vius i morts.

El que no serà broma, enguany, és que els Jordis segueixen a presó, es perdran la castanyada i tant els farà si hem canviat l’hora o no.

oct. 282017
 

En el fons, això de la independència, no deixa de ser com un casament. Compromís per tirar endavant, acte més solemne o més discret de proclamació, festa grossa per celebrar-ho i cap a casa. Fins aquí, tot en ordre. Però mira tu que l’endemà al matí comencen les dificultats i el moment de demostrar de debò si tot plegat han estat només focs d’artifici o si hi ha realment un projecte de futur en marxa.

Una mica aquesta és la sensació que tinc ara mateix respecte a la realitat del país. Ahir va ser un dia intens, sorprenent, històric (ahir sí, sense cap mena de dubtes), però avui, i a partir d’avui, caldrà demostrar si tot plegat és real o només una mena de simulació política sense massa més recorregut. De fet, ho sabrem ben aviat, perquè ahir també, el govern Rajoy va cesar tot el nostre Govern i una bona colla d’alts càrrecs i va convocar eleccions autonòmiques. Sense cap mena de dubte, la millor manera de fer la prova del nou a aquesta incipient república.

Davant de dues legitimitats enfrontades, només una pot acabar resultant realment legítima. Si és la nostra, efectivament som república; si és l’espanyola, tot ha estat una representació més o menys llustrosa, però efímera.
Venen dies complicats, dies d’incerteses i de presa de posició. Un cap de setmana que es pot fer molt llarg abans no reprenem l’activitat normal del país i puguem comença a veure què ha canviat i què no, realment. En qualsevol cas, com els descobridors o els investigadors, avancem per terres desconegudes i treballem amb hipòtesis que caldrà anar verificant, amb l’esperança d’un futur millor, que és l’únic que dona sentit a tot plegat; fins i tot a l’empresonament dels Jordis, que encara no són amb nosaltres, malgrat el seu sacrifici personal.

oct. 272017
 

Avui és un dia excel·lent per no dir res, per esperar que passin les hores i, senzillament, veure com es van desenvolupant uns esdeveniments sobres els quals no podem influir, tot i que ens afectaran, i de quina manera, durant anys.

Quan escric aquestes línies encara no sabem si finalment serem independents, si passarem a rebre un tracte colonial per part de Madrid, o si apareixerà qualsevol fórmula estrambòtica que no sigui ni una cosa ni l’altra, o bé una barreja estranya de totes dues, perquè ja ens ho podem arribar a creure tot.  I davant d’aquesta incertesa, el més assenyat és callar i esperar, que de soroll en sobra.

En el fons, però, una sensació estranya em fa pensar que hem arribat fins aquí per no res.  M’agradaria molt estar equivocat, però cada dia que passa penso més que els grans actors de la política estan interpretant el seu paper, enmig d’un desplegament espectacular d’efectes especials, per amagar carències de fons (corrupció, incompetència, manca de projecte… digueu-li com vulgueu).  I nosaltres, ciutadans anònims que tenim el paper que tenim -i amb prou feines-, podrem acabar recorrent a aquell tòpic esportiu que afirma que hem jugat com mai i hem perdut com sempre.  Les darreres imatges del Polònia d’ahir (tot un referent per comprendre l’actualitat política) no podien ser més explícites.  I els Jordis segueixen empresonats.

oct. 262017
 

A veure si ho estic entenent bé.  Resulta que amb un Parlament amb majoria independentista (ni catalanista,  ni nacionalista, sinó independentista), amb un Govern que s’ha anat ajustant per aconseguir una cohesió també favorable a la independència (tot i que sembla que encara hi ha veus no prou convençudes) i amb un president de llarga trajectòria de sòlides conviccions independentistes, estem a les portes d’un fracàs (potser fins i tot ridícul) històric?

M’esteu dient que amb tot això a favor nostre, més una força social a prova de cops (literalment), amb una capacitat de mobilització pacífica sense precedents i amb dos dels seus líders empresonats injustament (Jordis, us volem a casa) ens trobem a les portes de la major involució política al nostre país des del cop d’estat de Franco?

Doncs, francament, em costa d’acceptar que amb tots aquests actius, els nostres representants polítics puguin empassar-se que els llibres d’història acabin parlant d’ells com d’aquells que no van saber evitar que les institucions d’autogovern de Catalunya passessin a mans de l’Estat Espanyol i que la presidència fos ocupada per algú com Rajoy, si no és que la cosa encara es posa més divertida i acabem tenint de president algun sinistre personatge com ara García Albiol, posem per cas.  Ja posats…

No puc creure que entre tots plegats no siguem capaços d’evitar aquesta humiliació social tan brutal.  I si així acaba sent, caldrà saber què ha passat, quin han estat els errors de càlcul i quines les lectures equivocades de la realitat, sense cap mena de dubtes una de les causes de més mals a qualsevol relació social.

Ja em disculpareu però em resulta del tot incomprensible i inacceptable que assumim que ocuparan les nostres institucions, la nostra escola, els nostres mitjans de comunicació, la nostra societat i les nostres vides en general i que ho entomem amb la resignació dels humiliats, que no ja ni vençuts, i que la nostra pregunta sigui quan durarà aquesta involució o qui es podrà presentar a unes noves eleccions, en futur indeterminat.  No ho puc admetre, tot i que la realitat sempre ho supera tot, per bé o per mal.  Entre avui i demà, totes les respostes.  O potser no, encara?

oct. 252017
 

No ens equivoquem, mai un cop d’estat és altra cosa que una intervenció necessària per restablir l’ordre i la llei.  Els salvadors de les pàtries sempre actuen al mandat de la legalitat vigent que per diferents circumstàncies es veu amenaçada.  D’Espanya ja en tenim uns quants, de casos similars, i ara mateix ens trobem davant d’una altra d’aquestes indesitjables situacions.

L’aplicació, a la seva manera, de l’article 155 de la Constitució no vol restituir res.  El seu únic objectiu és fer fora un govern que incomoda i posar-ne al seu lloc un altre que no té cap legitimitat electoral (com els dictadors o els monarques).  De passada, es desmunta un país i les seves estructures polítiques, socials i comunicatives.  I encara més, s’amaguen les infraccions a les lleis d’un partit corrupte, així ho diuen ja els jutges i els tribunals, que ha fet de la corrupció la seva praxi habitual.  Ah, i per si fora poc, s’humilia una societat que porta setmanes, mesos i anys fent gala d’una capacitat d’organització i de resistència pacífica envejables i envejades.  I per tant, perilloses.  No oblidem que els Jordis segueixen a la presó.

El 155 no té matisos.  Va contra tot i contra tothom.  Tant li fa si algú ha proclamat la independència com si no.  El fiscal ja diu que té la paperassa preparada per quan això passi i així poder detenir el president;  senyal que sap que encara no s’ha proclamat res.  Però tant li fa, la involució que hi ha en marxa és al marge de la independència.  En tot cas, la independència és un pretext, mai un argument ni una raó.

Som a les portes d’una autèntica operació de càstig contra Catalunya.  O no, qui ho sap.  Mentrestant, i per anar entenent una mica millor què passa, per què passa i qui hi ha realment al darrere de tot plegat, recomano aquest editorial de Vilaweb.  De vegades, en política, igual que en mols altres àmbits la vida, les explicacions més simples, fins i tot les més puerils, són les correctes, encara que costi de creure.  En aquesta ocasió potser també és així.  Absurd però real.

oct. 242017
 

Un cop més, i com gairebé sempre, ens trobem davant de la necessitat de triar, de decidir, d’establir prioritats, més enllà, inclús, dels objectius més immediats.  De fet, això és el que fem, gairebé sense adonar-nos, dia sí i dia també.  Sabem on volem arribar, però cal trobar la millor manera de fer-ho, i això sempre implica prioritzar  allò que és substancial i irrenunciable per davant de qualsevol altra consideració.

Aquesta setmana, els nostres dirigents han de fer un exercici immens de capacitat de priorització, perquè han de prendre decisions extraordinàriament transcendents i que ens afectaran, d’una manera o altra, durant dècades o, si voleu, que afectaran no ja la nostra vida, sinó també la dels nostres fills o nets, fins i tot.  Per aquest motiu, cal tenir el cap molt fred, les idees molt clares i una enorme lucidesa mental, que vagi molt més enllà de proclames polítiques i de titulars llampants.

Des de la meva ignorància en aquestes qüestions, ja que mai no m’he dedicat a la política activa, penso que per a tot representant públic, i més encara si és un càrrec electe, la primera prioritat són les persones i la seva seguretat.  Bé, aquesta ha de ser la prioritat sempre i de tothom, la vida i, més encara, una vida digna i lliure;  i és que no hi ha objectiu que valgui una vida.  En segon lloc, la preservació de les institucions, garantia d’ordre social i d’identificació col·lectiva com a societat i com a país.  En el nostre cas, aquestes institucions, com determina la llei, són el president, el Govern i el Parlament.  La resta, tot i important, hauria de passar a un segon o tercer terme, ara mateix.

Francament, aquests dies no m’agradaria gens estar a la pell de qui ha de prendre decisions, perquè és moltíssim el que hi ha en joc.  I justament perquè és tant el que ens estem jugant, cal  recórrer al pragmatisme més absolut per preservar allò que ha de ser irrenunciable:  la vida de les persones (i els Jordis a casa) i la dignitat de les nostres institucions.  La resta, tota la resta, pot esperar, i no passa res, però sacrificar persones, o les institucions, no té remei i sempre és la pitjor, la més cruel i la més indigna de les derrotes.

oct. 232017
 

Qui va dir que la vida era avorrida?  Segurament, algú que no era català i que no ha tastat mai el vertigen d’aquesta autèntica muntanya russa en què estem muntats de fa temps i que si cap miracle no ho evita, aquesta setmana passarà pel seu punt de màxima acceleració.

Si tot es va desenvolupant tal com sembla, tancarem l’octubre amb un final en alt.  Sí, aquest octubre que com tots els mesos va començar amb un dia 1, que ara veiem tan lluny però sentim tan a prop, que no va ser un primer de mes com qualsevol altre, i que, a hores d’ara encara la recta final amb una barreja d’incertesa, d’indignació i d’esperança, que no és poc.

Si alguna cosa pot definir aquest mes turbulent és la gent, la seva força, la seva decisió, el seu valor.  La gent, aquesta pila d’herois anònims que actuen com a tals als carrers, a les cases, a la feina, als despatxos, a les aules i que, des del silenci o a crits, amb decisió a prova de tot, segueixen endavant amb el seu somni, tot i  que avui encara ens en segueixin faltant dos actors principals.

Avui, dilluns.  Primer dia d’una setmana que escriurà la història, ara sí.  Bon moment per arrencar amb el record de tots els herois anònims i amb una immensa gratitud cap a un parell dels nostres que volem tornar a tenir entre nosaltres ja mateix.

YouTube Preview Image

oct. 222017
 

Tornem-hi.   Ahir nova macro manifestació a Barcelona.  Ahir, però, el clima era diferent.  Tornàvem a ser molts, moltíssims, diguin el que diguin.  Però ahir es trobaven a faltar els somriures.  Ahir vaig veure moltes cares serioses, tristes fins i tot.  Però també vaig veure complicitat, molta complicitat col·lectiva i també individual.  Vaig veure, per exemple, una parella gran abraçant-se en una d’aquelles abraçades de condol i de consol alhora, mentre alguna llàgrima acaba de decidir si sortia o no per uns ulls tristos;  una d’aquelles abraçades que realment reconforten i ajuden a tirar endavant.

La manifestació d’ahir era una demostració de ràbia, de dolor, d’indignació i de seguretat que la gent farà (farem) sentir la seva (la nostra) veu un cop més i tants com calguin, perquè ens hi van la llibertat i la dignitat, i no renunciarem ni a l’una ni a l’altra.  Al capdavall, els ciutadans no podem fer altra cosa que sortir al carrer i repetir una i una altra vegada què volem.  I ara toca justícia, respecte i llibertat, per damunt de tot.  Potser no servirà de res, perquè no tenim més poder que la nostra convicció, però una mica és com el que vaig sentir, també ahir, que li deia una mare jove a la filla petita mentre la carregava entre els seus braços, perquè s’havia adormit de cansament:  “aguanta, filla, que t’estàs portant molt bé.  Ja sé que estàs cansada, però havíem de sortir.  Havíem de venir”.

Ahir vaig entendre que les dinàmiques socials són pura vida, amb moments d’eufòria, d’il·lusió, però també amb etapes dures, tristes, doloroses.  I és justament quan les coses es posen més difícils que resulta imprescindible la convicció que hem de ser-hi, costi el que costi i, ni que sigui amb llàgrimes als ulls i diables al cap, abraçar-nos a qui ens dóna pau, seguretat i la serenitat necessària per no defallir.

css.php